Text: Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
De jove, somiava amb romàntiques històries d'amor, però m'he anat fent vell desfogant-me a les barres llardoses i els catres pudents del barri xino de Girona. Les tardes de diumenge, vivia amors de Cinemascope al programa doble del cinema Familiar, però en sortir, les meves passes em duien d'esma als carrerons equívocs. La meva fama de putero es va estendre pel barri. Als anys 40, les malevolències corrien com la pólvora. No me n'amagava. No volia passar pels prostíbuls com els hipòcrites senyors de casa bona, aquelles ombres furtives que s'escolaven per les portes del darrere. Una puta em va explicar que un decrèpit burgès se li va morir al damunt i els familiars se'l van endur d'amagat per fingir que s'havia mort al llit de casa. Fins i tot va rebre l'extremunció. Com més insistien els pares en els beneficis d'una xicota formal, amb més determinació em rebolcava amb aquelles meuques de carns de cera i llavis de sang. Vist des de la perspectiva de la vellesa, ara penso que la meva actitud era una elemental rebel·lió contra el franquisme. El meu cor segregava un odi corrosiu que necessitava sortir per no cremar-me per dintre. Era la ràbia de l'avi afusellat, dels oncles exiliats o d'aquells pares acollonits i servils. Girona era llavors un ciutat esventrada, dividida entre el cel i l'infern. Una ciutat d'esglésies i bordells, de senyoretes de l'auxili social i meuques de vint-i-tres pessetes, de rojos capats i franquistes devots. Si calia escollir entre aquell Déu que beneïa el victoriós assassí sota pal·li i les putes lascives del barri, jo triava les putes. Jo preferia el pecat.
Però que ningú vegi en aquesta elecció ni una engruna d'heroisme. Jo era un covard, un home dèbil, un mestre de la simulació. I vaig acabar empastifat. He jagut amb vídues desesperades que feien de putes per mantenir els seus fills. He sentit el seu fàstic sota les meves envestides. He rigut les gràcies polis de la secreta, que exercien el seu prepotent domini sobre el barri. He corregut a comprar tabac pel sàdic policia capaç de marcar amb un cigarret les natges de l'única puta que no se li obria de cames. I he sabut dissimular el terror de sospitar que algú havia enverinat aquell infeliç prostitut homosexual fotent-li matarrates a la beguda.
Era molt difícil escapar d'aquest embrutiment. Sobretot si eres una dona. La Pilar, la mestressa de L'Onze, era de les poques que ho va aconseguir. Governava amb caràcter i tendresa un dels prostíbuls més senyors de la ciutat. No era un d'aquells tronats “puja i baixa” del Pou Rodó. Ocupava el número 11 del carrer Sant Josep. Recordo el seu saló amb paper florejat, la seva gramola on sonaven boleros d'en Machín i tangos d'en Gardel, i les seves nenes, sempre amb un punt més de distinció i bellesa.
Deien que venia d'una família noble. Era de les poques que gosava passejar per la ciutat amb aires de gran senyora. Els poderosos la respectaven perquè coneixia els seus secrets d'alcova. La Pilar va tenir tota la vida un amor secret: un metge de bona família que li va demanar matrimoni. Ella no va volar arruïnar la seva carrera, però li va ser fidel tota la vida. Van ser vint anys de relació furtiva. S'escapaven a Barcelona per airejar el seu amor a les tardes de toros de la Monumental i als balls més elitistes de la ciutat. Jo els havia vist d'esquitllentes pels carrerons del barri, qui sap si camí del cotxe que els permetria escapar d'aquella ciutat opressiva i vigilant. El seu amor escandalós va ser un secret a veus. A Girona, tot s'acabava sabent. Envejàvem la seva rebel·lió: tant distingida, tant digna. Reconstruíem els nostres somnis trencats a través del seu amor. Era la nostra parella d'enamorats heroics, nets, íntegres. Unes engrunes de Hollywood entre les nostres misèries.
De jove, somiava amb romàntiques històries d'amor, però m'he anat fent vell desfogant-me a les barres llardoses i els catres pudents del barri xino de Girona. Les tardes de diumenge, vivia amors de Cinemascope al programa doble del cinema Familiar, però en sortir, les meves passes em duien d'esma als carrerons equívocs. La meva fama de putero es va estendre pel barri. Als anys 40, les malevolències corrien com la pólvora. No me n'amagava. No volia passar pels prostíbuls com els hipòcrites senyors de casa bona, aquelles ombres furtives que s'escolaven per les portes del darrere. Una puta em va explicar que un decrèpit burgès se li va morir al damunt i els familiars se'l van endur d'amagat per fingir que s'havia mort al llit de casa. Fins i tot va rebre l'extremunció. Com més insistien els pares en els beneficis d'una xicota formal, amb més determinació em rebolcava amb aquelles meuques de carns de cera i llavis de sang. Vist des de la perspectiva de la vellesa, ara penso que la meva actitud era una elemental rebel·lió contra el franquisme. El meu cor segregava un odi corrosiu que necessitava sortir per no cremar-me per dintre. Era la ràbia de l'avi afusellat, dels oncles exiliats o d'aquells pares acollonits i servils. Girona era llavors un ciutat esventrada, dividida entre el cel i l'infern. Una ciutat d'esglésies i bordells, de senyoretes de l'auxili social i meuques de vint-i-tres pessetes, de rojos capats i franquistes devots. Si calia escollir entre aquell Déu que beneïa el victoriós assassí sota pal·li i les putes lascives del barri, jo triava les putes. Jo preferia el pecat.
Però que ningú vegi en aquesta elecció ni una engruna d'heroisme. Jo era un covard, un home dèbil, un mestre de la simulació. I vaig acabar empastifat. He jagut amb vídues desesperades que feien de putes per mantenir els seus fills. He sentit el seu fàstic sota les meves envestides. He rigut les gràcies polis de la secreta, que exercien el seu prepotent domini sobre el barri. He corregut a comprar tabac pel sàdic policia capaç de marcar amb un cigarret les natges de l'única puta que no se li obria de cames. I he sabut dissimular el terror de sospitar que algú havia enverinat aquell infeliç prostitut homosexual fotent-li matarrates a la beguda.
Era molt difícil escapar d'aquest embrutiment. Sobretot si eres una dona. La Pilar, la mestressa de L'Onze, era de les poques que ho va aconseguir. Governava amb caràcter i tendresa un dels prostíbuls més senyors de la ciutat. No era un d'aquells tronats “puja i baixa” del Pou Rodó. Ocupava el número 11 del carrer Sant Josep. Recordo el seu saló amb paper florejat, la seva gramola on sonaven boleros d'en Machín i tangos d'en Gardel, i les seves nenes, sempre amb un punt més de distinció i bellesa.
Deien que venia d'una família noble. Era de les poques que gosava passejar per la ciutat amb aires de gran senyora. Els poderosos la respectaven perquè coneixia els seus secrets d'alcova. La Pilar va tenir tota la vida un amor secret: un metge de bona família que li va demanar matrimoni. Ella no va volar arruïnar la seva carrera, però li va ser fidel tota la vida. Van ser vint anys de relació furtiva. S'escapaven a Barcelona per airejar el seu amor a les tardes de toros de la Monumental i als balls més elitistes de la ciutat. Jo els havia vist d'esquitllentes pels carrerons del barri, qui sap si camí del cotxe que els permetria escapar d'aquella ciutat opressiva i vigilant. El seu amor escandalós va ser un secret a veus. A Girona, tot s'acabava sabent. Envejàvem la seva rebel·lió: tant distingida, tant digna. Reconstruíem els nostres somnis trencats a través del seu amor. Era la nostra parella d'enamorats heroics, nets, íntegres. Unes engrunes de Hollywood entre les nostres misèries.
Basat en el testimoni de dos antics clients del barri xino de Girona.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada