Desconcert

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Pel descampat del pavelló, atapeït de cotxes mal aparcats, s'hi passegen alguns pares neguitosos, amb ulls de son i aspecte de nàufrags. Fins que no m'he vist reflectit en ells no m'he adonat del nostre trist paper. Jo m'estimo més esperar dins del cotxe, perquè porto el pijama sota l'abric i unes espardenyes d'estar per casa que em farien semblar ridícul. Fa més d'una hora que això s'hauria d'haver acabat. Des de fora, ens arriba la remor de la música, la cridòria i els aplaudiments del públic. Puc reconèixer algunes de les cançons repetitives i estúpides que ja he escoltat abans a través de la porta de l'habitació de la meva filla. Per sort, tot sembla indicar que ens trobem en l'apoteosi final; uns quants bisos i podré tornar al llit. Un noi i una noia avancen fent tentines entre les fileres de cotxes. Ell la sosté per les aixelles mentre ella vomita de sobte sobre un retrovisor. Ara m'adono que hi ha d'altres nois i noies asseguts a terra i també algunes parelles que es magregen entre els cotxes.
Tinc la sensació que tots els pares aquí reunits perseguim un impossible: aturar el temps. Com si ens resistíssim a deixar créixer les nostres criatures, com si les estiréssim desesperadament per impedir que s'escapin de la nostra tutela. Són prou grans per venir a un concert, però ens cal esperar-los a la sortida. Obeïm a un atàvic instint de protecció del qual mai no ens podrem desempallegar. Els fills creixeran, marxaran de casa i es fotran en mil i un embolics, i nosaltres, encara que no vulguem, patirem amb ells. No tenim alternativa. Els veurem cometre els nostres mateixos errors, ben fàcils d'evitar si t'acceptessin alguns consells. Ens hem adonat massa tard que, parint fills, hem creat una prolongació ingovernable de nosaltres mateixos. Ara que ja comencen a volar sols, ara que no paren mai a casa, ara que la seva vida es converteix en un jardí prohibit a la nostra tafaneria.
Per fi, s'obren les portes i apareix una riuada de jovenalla que es bifurca entre els vehicles de l'aparcament. Molts pares surten dels cotxes per anar a caçar els seus fills. Jo em resisteixo a baixar i buscar la Sònia entre la multitud. És ella qui m'ha de trobar, és ella qui em necessita per tornar a casa. No li costa gaire esforç localitzar-me. Apareix amb un noi més gran que ella que no havia vist mai abans. Ella té una mirada diferent, uns ulls encesos. Penso que, en el millor dels casos, potser només ha begut una mica més del compte. Abans que jo pugui dir ni ase ni bèstia, tots dos són asseguts al seient de darrere del cotxe.
-Encantat de conèixer-lo! -em diu el noi amb una formalitat sorprenent.
Des de fa temps, la Sònia dóna per descomptat que la nostra confiança paternofilial fa innecessària tota salutació i només em comunica, escuetament, allò que considera estrictament necessari.
-Avui l'Aleix es queda a dormir a casa.
La Sònia és només una ombra difusa reflectida al retrovisor, però he intuït la fixació dels seus ulls desafiadors, ben disposada a la revolta si gosava interpretar el paper de pare carca i repressor. M'ha fet molta mandra embrancar-me en una baralla que ella tenia guanyada.
Quan m'he ficat al llit, la meva dona, mig adormida, s'ha arrambat al meu cos i amb un to semblant al roncar plàcid d'una gata, m'ha preguntat:
-Ha anat bé?
Demà s'aixecarà abans que jo i segurament caldria prevenir-la que tenim un convidat al llit de la nena. Però dir-li això encara m'ha fet més mandra. Admeto que em fa gràcia imaginar la cara que posarà quan demà al matí se li aparegui l'Aleix a la cuina, en calçotets, preguntant-li si li fa un cafè.
-Fantàstic -li he contestat.

Inspirat en una experiència de Pau M.

Els amics dels hospitals

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Durant les meves estades als hospitals he fet amistats d'una breu intensitat amb companys d'habitació que després no he tornat a veure mai més. Pateixo asma crònic i bronquiectàsies, una mena d'atròfia dels muscles de les parets bronquials que afavoreix les infeccions; així que uns quants cops a l'any acabo ingressada, connectada a la bombona d'oxigen i sotmesa a un còctel de fàrmacs per eliminar algun papu massa resistent. A les habitacions dels hospitals, vulguis o no vulguis, t'assabentes de la vida i miracles del teu company. No pots evitar d'escoltar els seus gemecs, les seves converses telefòniques i les tòpiques paraules de consol de les seves visites. Queden, però, estones de tranquil·litat i endormiscament, on les hores passen lentament i, entre comentaris banals, s’enforteix la confiança. Quan el patiment i la mort et ronden, la sinceritat és un bon refugi.
Dels meus companys d'habitació recordo sobretot en Raúl, un jove i atlètic cubà que tenia un mal lleig al genoll. Només el visitava l'encarregat de la fusteria on treballava, un vigatà sorrut d'uns 50 anys que podria ser el seu pare i que li dispensava unes atencions commovedores. Raúl, sempre trist, parlava amb devoció del seu amic. Cada migdia, el company, a vegades vestit encara amb un mono que desprenia olor de resina de pi, compareixia per donar-li el dinar. L'animava a engolir cada cullerada com una mare pacient amb un nen malcriat i li eixugava la suor que permanentment amarava el seu rostre bru. Les nostres malalties evolucionaven en direccions oposades: mentre jo reconqueria els meus bronquis, el mal d'en Raúl s'escampava i li causava dolors més aguts.
El Nadal ens va atrapar a l'hospital. Les garlandes que volien omplir de festa l'habitació més aviat ens feien enyorar la calidesa familiar. Des de la finestra de l'Hospital Trueta vèiem l'enorme pi de l'entrada ple de bombetes de colors. La nit de Nadal vam quedar quatre gats; qualsevol capaç de sostenir-se sobre dues cames havia guillat. Ens van portar un sopar especial: amanida de gambes, ànec amb peres, pinya natural i torrons. La tele sense volum em feia la sensació que ens trobàvem dins d'una campana de vidre, aïllats del món. Poques vegades he patit una soledat tan fonda com la d’aquella nit. En Raúl havia tingut una tarda complicada: el dolor se li feia insofrible i gemegava tant que et trencava el cor. Ni ell ni el seu fidel amic van tocar el sopar. L'encarregat, habitualment xerraire i simpàtic, es va quedar enfonsat a la butaca. De tant en tant, s'aixecava per controlar els sèrums del jove malalt. Tot i la penombra, vaig veure amb sorpresa que l’encarregat s'acomiadava d’en Raúl amb un petó als llavis. Llavors vaig entendre que s’estimaven i em va entristir que al patiment de la malaltia, s’hi afegís l’absurda comèdia de dissimular la seva relació.
El matí següent, l'infermera més esbojarrada de la nostra planta va irrompre molt aviat a l'habitació obrint la persiana i va encegar-nos amb la llum del sol. Adreçant-se a en Raúl, va preguntar: "Ja ets a punt per a l'operació?" Per la cara que va posar el jove cubà es veia d'una hora lluny que ignorava que aquell matí passava pel quiròfan. Al cap de pocs minuts va arribar el seu company, nerviós i espantat. Es va asseure al costat del malalt i va parlar-li a cau d'orella mentre li agafava la mà. Després, cap dels dos no va dir res; ni quan un zelador maldestre va endur-se en Raúl empenyent el llit i fent-lo xocar amb les parets i el marc de la porta. El company contemplava capficat l’insòlit espai buit que havia quedat a la cambra. Quan es va adonar que jo el mirava em va preguntar: Vostè sap què en fan de les cames tallades?

Inspirat en una experiència d’A. H.

El paradís dels carteristes

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Abatut i atordit per la derrota humiliant del Barça a mans del cuer de la Lliga, vaig abandonar l'estadi deixant-me arrossegar per una gentada que em va conduir fins al soterrani de la parada de metro de Maria Cristina. Com en una batalla incruenta, la línia verda no donava l'abast a evacuar els barcelonistes vençuts; semblava materialment impossible encabir-los als metros atapeïts que paraven a l'andana. El maquinista enganxava amb les portes ara el cul boterut d'una matrona ara la bufanda blaugrana d'un japonès encantat de ser esclafat. Al tercer comboi, ja havia reunit prou ànims per llançar-me al cos a cos. Em vaig adherir com una paparra (o com un obsés sexual) a la muralla humana que va aparèixer en obrir-se les portes. Els de darrere em vam empènyer insuflant-me la força de penetració d'un supositori. Per més ple que que estigui un vagó, sempre hi pot cabre més gent.
Tot i que viatjàvem com arengades, una segona onada de viatgers tossuts van pujar a la parada de Les Corts, augmentant el nivell d'opressió fins a nivells inhumans. Si hagués aixecat els peus, els meus veïns m'haguessin sostingut dempeus. Tots aspiràvem l'aire enrarit del vagó a petites dosis, tement que si buidàvem del tot els pulmons no poguéssim tornar-los a omplir.
En aquell cúmul d'humanitat esclafada, vaig percebre com una mà no identificada es passejava per l'interior de la meva jaqueta fins a palpar la cartera i arreplegar-la impunement. No vaig ser a temps d'alliberar els braços per evitar el robatori, però amb molt d'esforç sí que em vaig poder girar trenta graus fins a encarar-me al meu assaltant. Es feia el distret, però quan li vaig reclamar que em tornés la cartera, em va mirar fixament amb cara de pocs amics. Llavors, va fer un intent furiós d'esmunyir-se entre la gent, però la densitat humana no li deixava ni la més mínima escletxa per fugir. Era una situació d'una violència electritzant. Rendit a l'evidència, el carterista em va ensenyar, amb gran dificultat, una navalla semi-oculta dins la màniga. Li sobrava sang freda i semblava disposat a esperar. Dos o tres viatgers van adonar-se clarament de la situació, però què podien fer? Tenien por. I posar-se a cridar hauria estat fatal en aquell vagó on les criatures havien estat aixecades a la superfície per no quedar esclafades. Sé per experiència que les multituds són irracionals i salvatges. El lladre em mirava de fit a fit. Li veia els ulls tremolosos, els barbs del nas, els porus de la pell regalimant suor. Tots dos teníem clar que jo el reconeixeria en una roda policíaca, per això explotava la via de l'acolloniment. Amb una mirada desafiant, semblava voler dir-me: “si piules, et rebento a punyalades”. O potser només era aquell clàssic del “m'he quedat amb la teva cara”.
De sobte, un turista japonès que seguia amb incomoditat la meva desgràcia, situat a dos o tres cossos de distància, va tenir una reacció sorprenent: va alçar la seva càmera i li va fer una foto a l'agressor. Mig vagó va quedar enlluernat pel flash. El lladre es va posar a increpar-lo, però el japonès va dissimular, com si tot aquell escàndol no anés amb ell. Era prou lluny perquè l'agressor no el pogués engrapar. A la següent parada no va baixar ni un ànima. Jo i el lladre ens estudiàvem amb deteniment, mentre la tensió augmentava. Es van succeir cinc parades eternes sense que ningú pogués desfer el nus de gent que dilatava fins a límits insofribles el desenllaç. A Paral·lel, finalment, va baixar un gruix de gent que ens va donar llibertat de moviments. Per les finestres, abans que jo aconseguís arribar a la porta, vaig veure com el meu lladre corria darrere del japonès de la càmera.

Inspirat en un incident al metro de Barcelona el 21 de febrer de 2009.

Passar-se de la ratlla

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
No puc entendre que hagi engendrat un odi tan visceral cap a un desconegut. Tot va començar quan el veí de la meva plaça de pàrking es va comprar una moto i la va voler encabir al costat del cotxe. Durant anys, jo havia aparcat el meu utilitari molt ajustat a la línia divisòria de la meva dreta -sense trepitjar-la mai- per tal de guanyar prou espai a l'esquerra i poder obrir la porta del conductor, just al costat de la paret del garatge. El meu veí de la dreta, coneixedor de l'inconvenient de la meva plaça, acostava el Golf a la seva ratlla dreta per tal de deixar, al seu torn, prou espai a l'esquerra per obrir còmodament la porta. Però tot aquest equilibri es va ensorrar el matí que em vaig trobar el cotxe del veí a quatre dits del flanc dret del meu cotxe, per tal de deixar espai a la flamant motocicleta Yamaha que hi havia a l'altra banda. Havia penjat una nota al rentaparabrises posterior del meu Clio: “Aparqui al mig de la seva plaça. No puc obrir la porta. Gràcies”.
Aquella nota em va fer gràcia, però a mesura que conduïa cap a la feina i em trobava aturat en l'enèsim embús a l'entrada de Barcelona, em vaig començar a fer mala sang. Com es podia ser tan imbècil? Què pretenia aquell individu? Perquè el senyoret s'havia comprat una motorassa, jo havia d'arraconar-me a la paret, sortir cada dia per la porta del copilot clavant-me el canvi de marxes a la cuixa, torçant el retrovisor amb el cap i fent caure l'ambientador d'un cop de genoll? Ni somiar-ho.
Aquell vespre vaig aparcar com sempre i al matí següent vaig descobrir que el meu veí persistia a amorrar-se a la meva dreta. Ja duia preparada la meva nota de rèplica: “No tinc el do de travessar les parets. Li prego que continuï aparcant tal i com ho ha fet sempre. Gràcies.”
Dos dies després el meu veí va optar per aparcar la moto darrere del seu cotxe. Vaig intuir que aquesta nova col·locació no duraria gaire: en primer lloc perquè se li faria carregós moure la moto cada cop que volgués treure el cotxe i també perquè el vehicle sortia gairebé mig metre de la ratlla posterior i dificultava el gir dels vehicles. Efectivament, al cap de poc ja tornava a tenir el seu cotxe amorrat al meu i amb una nova nota sorprenent: “Obrint la porta m'ha ratllat el cotxe. Hem de fer papers. Truqui'm al telèfon...”. Això ja passava de mida. Com es podia ser tan hipòcrita? Era ell qui m'havia deixat una marca de pintura vermella al meu cotxe després d'esclafar-hi la porta. Li vaig trucar al mòbil i, com que insistia a fer-me responsable de tot, ens vam acabar esbroncant. Ell em va dir que no tenia cap culpa que jo fos tan burro d'haver comprat una merda de plaça al costat de la paret i jo li vaig dir que si la moto no li cabia se la fotés al maleter o, encara millor, al cul. Uns dies més tard el meu cotxe va aparèixer amb dues rodes punxades. Vaig presentar una denúncia a la policia municipal. L'agent que portava el cas em va dir que havia interrogat el veí, que va resultar ser un advocat criminalista de prestigi, el qual va insinuar que tot plegat era una estratègia meva per fer-lo culpable de l'incident. D'aquí a pocs dies es jutjarà el cas, que segons el meu advocat acabarà en taules i repartint les costes judicials entre tots dos. La meva dona m'aconsellava que baixés del burro, que aparqués arran de paret i sortís per la dreta. Ara ja té clar que no ho faré mai. Ara em recomana que em vengui la plaça i en compri una altra. Això seria donar-me per vençut. A més, suposaria enganyar el comprador, a qui hauria d'amagar la guerra que mantinc amb el meu veí, del qual, per estrany que pugui semblar, encara no he vist mai la cara.

Inspirat en un incident sofert per Pere S. en un pàrking de Girona

Un gos sense amo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
En un fanal de la urbanització vam veure un cartell on s’oferia una cadellada de gossets. La Berta es va entendrir davant la foto d'aquelles flonges boletes de llana blanca d'ulls tristois d’avellana. Com que feia gairebé un any que intentàvem tenir descendència, adoptar un d'aquells cadells em semblava ben bé el substitutiu d'una criatura, però me'n vaig guardar prou de dir-ho.
Els propietaris dels animals eren un matrimoni de jubilats anglesos. Mentre preníem el te amb Gill Prescot, la que duia els pantalons en aquell xalet amb jardí reconvertit en improvisada protectora d'animals, vam patir un inversemblant interrogatori que va escodrinyar en la nostra intimitat: professió, ingressos, amistats, disponibilitats horàries, plans de futur. La pulcra i enjoiada dama anglesa volia tenir molt clar si érem uns candidats idonis: “El món és ple de gent dolenta; n'hi ha que m'han vingut a buscar animals per entrenar gossos de lluita i d'altres que els han abandonat als quatre dies”. Un cop superat l'examen, vam travessar un pati ple de gossos grimpaires i escandalosos fins a una caseta de fusta. Els gossets, dins una capsa de cartó, semblaven entendre que s'estava decidint el seu futur i competien a l'hora de fer monades. Tal i com preveia, la Berta es va inclinar pel més desvalgut, l'únic que amagava el nas entre les serradures mirant-nos de reüll.
La Lulú, perquè va resultar ser una gossa, va omplir la casa d’alegria. Quan jo arribava de la feina, em rebia amb salts d'espectacle circense, movent la cua com un rentaparabrises foll. La Lulú ens forçava a aixecar el cul del sofà i ens engrescava a sortir a caminar cada vespre. La seva presència va ser un revulsiu; fins que un dia es va escapar. Vam escampar fotocòpies amb la seva foto per tota la urbanització. Després de tres dies d'angoixa, se'ns va acudir anar fins a la casa de Gill Prescot, no fos cas que la Lulú hagués decidit tornar-hi. La dama anglesa ens va rebre amb fredor. Va demanar-nos molts detalls sobre la fugida de la Lulú; trobava estrany que un gos s'escapés d'una casa on era feliç i semblava insinuar que potser no la tractàvem prou bé. Vam sentir un gran alleujament quan, després de sermonejar-nos i fer-nos patir una llarga estona, va admetre que la gossa era amb ella. Les festes que ens va fer la Lulú en veure'ns van vèncer les reticències de la dama.
La Lulú va tornar a desaparèixer al cap d'uns quants mesos i llavors ja vam anar immediatament a casa de l’anglesa. Teníem el pressentiment que ens mentia quan, sense dignar-se a obrir-nos la porta, ens perjurava que la gossa no era allà. Els plors de la Berta no la van entendrir, ni tampoc van fer efecte les meves amenaces de denunciar-la per acumular bestioles en un pati insalubre. La desaparició de la Lulú ens va sumir en una profunda tristor. Al cap de dos mesos, encara no havíem aconseguit refer-nos, però com a mínim la Berta havia deixat d’incitar-me a emprendre un desesperat assalt nocturn al xalet de l’anglesa per rescatar la Lulú. De matinada, sis mesos després de la fugida, quan la Berta acabava el tractament de fertilitat sense cap resultat, ens van despertar els lladrucs de la Lulú a la porta de casa.
En companyia de la gosseta, hem recuperat una certa harmonia, però ja no és com abans. La Berta gairebé no treu mai la Lulú al carrer per por que s'escapi o que l’anglesa li pugui prendre. Tampoc no ens movem del sofà quan la gosseta ens reclama sortir. La tenim com una presonera, sempre passejant amb corretja i vigilant de tancar totes les portes. Tot i aquestes llastimoses precaucions, o potser a causa d'elles, segur que tard o d'hora la Lulú s'acabarà escapant.

Inspirat en les fugides de la gossa Vilma a la urbanització d'Empuriabrava.

Guantánamo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Dins la cel·la se m'apareix un cocodril d'ulls assassins mirant-me de fit a fit; percebo el seu alè putrefacte, els seus ullals de genives sanguinolentes, la seva respiració d’ultratomba. Sembla tan real que se'm fa estrany que no m'arrenqui el cap d'una queixalada. Ara ja no tinc visions agradables, com quan notava entre els meus dits enguantats l'aigua fresca d'un rierol. He d'amagar aquests miratges. Ells no han de saber mai que les seves tàctiques criminals comencen a estovar-me el cervell. No han de descobrir que la meva ment, privada d'estímuls exteriors, comença a construir una terrible realitat paral·lela.
M'han amputat els sentits per robar-me tot el que tinc d'humà, però em queda l'olfacte per ensumar la pudor de goma d'aquesta màscara que em tapa la visió i la llengua per tastar-ne la seva aspror. El nas i el gust són una taula de salvació, una certesa. Aquests soldadets presumits i estúpids, vestits amb pulcres uniformes de camuflatge i botes lluents, em prenen per un terrorista fanàtic capaç d'obeir cegament ordres suïcides, capaç d'immolar-me enmig de criatures per guanyar-me el paradís. M'he cansat de repetir-los que no sé res d'Al Qaeda ni d’Osama Ben Laden, que sóc un pobre carnisser temorós d’Alà. Però mai no es donen per vençuts. No es pot raonar amb ells. M'interroguen amb tàctiques diferents: un dia m’humilien despullant-me davant de tothom, un altre m'espanten amb un gos entrenat per atacar els presoners i al següent m'obliguen a trepitjar l'Alcorà. Dins la meva reduïda cel·la-contenidor de metall, un nínxol il·luminat dia i nit per un fluorescent que fa pampallugues, perdo la noció del temps. Avui he passat del meu silenci de sepulcre a la disco-infern. M’han posat mil vegades a un volum eixordador el Born in the USA de Bruce Springsteen. Quan he vist que em descontrolava, m'he mossegat la llengua. A la sortida, un capità exaltat m’ha cridat: “Josuè també va fer servir la fressa de les trompetes per dur el terror als cors dels habitants de Jericó”. M’ha quedat dins el cap un xiulet agut que em ressonarà uns quants dies.
Em fan por les converses amb el metge, un home maligne vol penetrar dins el meu cap amb bones paraules per descobrir-hi els meus punts flacs. Però sóc una caixa tancada, hermètica, sense cap escletxa. Em faig el boig, m’amago en la confusió, exagero el dolor de les tortures suportables i em mostro immutable davant les que em podrien fer flaquejar. El metge torturador vol saber què somio. No li parlaré mai de les visions i els malsons terribles, dels cavalls salvatges que corren per sota terra. Li dic que somio la segona vinguda del profeta Mahoma i que em trobo entre els seus fidels servidors. El metge em pregunta en quin idioma em parla el meu Déu i jo li contesto que tothom em parla en la llengua de les formigues. Sovint s'enfada amb el traductor, perquè quan li tradueix les meves respostes absurdes dubta de quin dels dos li pren el pèl.
Aquests Rambos de fireta es creuen els paladins de la llibertat, els representants d’una civilització superior. Puc veure l’odi i el menyspreu reflectit als seus ulls. Entre els meus guardians hi ha una excepció: una noia soldat que algun cop ha infringit les normes per oferir-me un glop d’aigua o una pastilla de xocolata. Avui s’ha presentat a la cel·la amb un tub de dentífric i un raspall de dents. Ha reproduït davant meu, amb una gesticulació exagerada, els moviments del raspall, com si jo fos un mico que ignorés la higiene bucal i pogués aprendre-la per imitació. Quan m’ha passat els estris, he omplert el raspall de pasta i m’he fregat enèrgicament els ulls.

Inspirat en el testimoni de Lahcen Ikassrien, expresoner de Guantánamo convidat a Girona per Amnistia Internacional.

La dona de fer feines

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
La mare m'ha trucat perquè l'acompanyi a una d'aquelles visites incòmodes que tenen l'aire funest d'un darrer comiat. La Jacinta, la nostra antiga dona de fer feines, pateix un càncer limfàtic. “No se'n sortirà”, m'ha advertit la mare amb aquell to inapel·lable amb què desarma qualsevol. Sembla que fa quatre dies que jo i el meu germà, fets uns trapelles, disparàvem avions de paper al cul rinoceròntic de la Jacinta mentre ella feia córrer la baieta agenollada al passadís de casa. I resulta que ja ha complert setanta anys i nosaltres ja hem parit els nostres propis trapelles.
Però anomenar dona de fer feines a la Jacinta és fer-li poca justícia. Va començar a venir a hores i de seguida es va fer imprescindible. La recordo untant-nos generosament les llesques de pa amb Nocilla per berenar, feinejant incansablement amunt i avall o cantussejant rancis boleros tot planxant. La Jacinta, que no va dir mai ni una paraula en català, s'expressava en una mena de dialecte murcià amb un deix tan pagerol que quan la senties et costava déu i ajuda aguantar-te el riure. Com si fos en Paco Martínez Soria a la pel·lícula “La ciudad no es para mí”. Deia una miaja de pan, una chispica de vino, una becicleta, un bujero o un repelú. La majoria dels verbs, els començava amb a: allevar, arrecibir, arrecetar. A vegades, la fèiem emprenyar a propòsit per sentir-li el seu al·lucinant repertori de renecs estrambòtics: anciendecandiles, burriciego, cagonrrediez. Quan s'adonava que ens en fotíem, ventava al meu germà un clatellot benèvol i li deia: Está apollardao! Li fèiem les mil i una, però mai no s'enfadava. Sempre ens va tractar amb una paciència de santa i una estimació que no ens mereixíem.
Fins avui, mentre ens dirigíem amb la mare al barri suburbial de la Jacinta, no m'he assabentat que un oncle la va embarassar als 18 anys i el pare, un pastor de cabres autoritari i curt com una cua de conill, la va fotre al carrer per salvar l'honor de la família. Va perdre el fill, un avortament espontani seguit d'una infecció a la matriu la va deixar estèril per sempre. En diversos hotels i restaurants de la Costa Brava va conèixer l'explotació de l'emigració, fins que va venir rebotada a Girona, on es va obrir camí fregant terres. Era una mula de càrrega capaç d'anar de casa en casa del matí a la nit. La mare no la va veure mai amb cap home. Els diumenges, el seu únic dia de descans, anava, sempre sola, al matí a missa i a la tarda al cinema.
Ens ha obert la porta la veïna que vetlla la Jacinta. És un piset d'habitacions diminutes empaperades de flors descolorides i atapeït de litografies de saldo, tapets de ganxet i figuretes kitsch. Sobre les lleixes, fileres de marcs amb fotografies d'antigues estrelles de Hollywood retallades de les revistes: Cary Grant, Gene Kelly o Shirley MacLaine, com si s'hagués creat una família a mida robada de les pel·lícules.
La Jacinta, enllitada, du encasquetada una ridícula perruca sintètica que sobre el seu rostre demacrat de color de cera sembla una broma macabra. Està molt prima i canviada; no l'hagués reconeguda mai. Els sedants la mantenen estabornida, amb la parla i els moviments alentits. La mare no ha aconseguit fer-la reaccionar, però quan m'hi he acostat per preguntar-li si em recordava, ha fet un esforç desconcertant per estrènyer-me la mà i els ulls se li han negat de llàgrimes. El seu gest ens ha emocionat, però de seguida hem pensat que m'havia confós o que començava a perdre el cap. Just abans de marxar, he descobert sobre el capçal del llit, en un marc de plata, l'única fotografia autèntica de tota la casa: hi sortim jo i el meu germà de petits, pedalant amb pantalons curts sobre dos tricicles.

Inspirat en la vida d'una immigrant murciana.