La sang dels rojos

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Mossèn Gironella em va oferir l'hòstia consagrada amb l'agraïment dibuixat al rostre; satisfet de trobar enmig d’aquella trepa de rojos, marxistes i menjacapellans que omplien la presó del seminari de Girona un únic home devot, un pres penedit capaç de matinar per assistir a la primera missa. Només quan vaig abaixar el cap paladejant la sagrada forma em vaig adonar que el capellà duia els baixos de la sotana tacats amb la sang dels afusellats d'aquella mateixa matinada a la tàpia del cementiri. Un regust amarg em va omplir la boca. Vaig reprimir el rampell d'escopir-li amb ràbia l'hòstia a la cara. Tremolava com una fulla i les cames em flaquejaven mentre sortia d'aquella capella buida que, de sobte, em semblava plena d'una aire irrespirable i malèfic. Aquell dia em va caure la bena dels ulls: l'església capaç de beneir aquells vils afusellaments i passejar sota pal·li el gran carnisser no podia creure en el mateix Déu que jo. Combregar amb aquell capellà castrense que oferia absolucions davant l'escamot d'afusellament em feia còmplice dels seus crims.
Vaig passar mig any en aquell recinte eclesiàstic reconvertit en l'infern venjatiu dels vencedors. De seguida t'adonaves que el teu destí depenia d'una ruleta macabra: judicis sense garanties, denúncies falses ordides per veïns ressentits, la voluntat de matar per aniquilar tota esperança. Moltes matinades, em despertaven els crits dels presoners que els soldats havien de treure a culatades de la nevera, una cambra tètrica on separaven els condemnats a la pena capital. I molts d’aquests matins, veia passar l'ombra sinistra de mossèn Gironella que anava a dir la missa en una capella buida.
Aquell capellà hieràtic i impassible era ben diferent del director de la presó, que reflectia al seu rostre un turment indescriptible. Si no fos pel seu vestit, l'hauríem confós amb un dels presoners demacrats que jeien o passejaven pel pati com ànimes en pena. Els seus ulls enfonsats i pesarosos, el seu rictus amarg expressaven l'espant i l'aversió de saber-se el màxim responsable de la maquinària monstruosa que regia aquella instal·lació. Entre els presos corria el rumor que el dia que tocaven afusellaments es drogava per donar-se ànims, o per evadir-se. Es tancava al despatx i no en sortia en tot el dia.
Vaig aconseguir suportar aquell tancament gràcies a les notes d'ànim que la meva dona m’amagava cada dia dins la nansa de la carmanyola del menjar. Aquells retalls de vida quotidiana de la família em van salvar la vida: a l'Olga li ha caigut una dent, tenim un ratolí a les golfes, ens hem banyat a la platja de Sant Antoni.
Però el capellà malvat s'havia entossudit a salvar-me i no perdia oportunitat d'oferir-se com a confessor. Havia demanat els meus informes i sabia que, a més d'afiliat a Esquerra Republicana, havia estat membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Els seus oferiments eren per a mi com una temptació diabòlica que em calia resistir. Tots els presos sabien que em pressionava perquè jo era l'únic que podia evitar que les seves misses a l'alba tinguessin com a escenari una capella desolada. Volia una victòria, una conversió, un trofeu. Em va arribar a insinuar que el meu alliberament depenia de l'assistència a les misses. A mesura que s'obsessionava amb mi, deixava més al descobert la seva recargolada maldat. Llavors vaig tenir el convenciment que les seves taques de sang no eren fruit del seu afany d'oferir un consol proper als ajusticiats, sinó un gest torero semblant al d'aquells matadors que s'acosten expressament al toro ensangonat per exhibir, amb el roig viu damunt el seu vestit, el seu suposat heroisme.

Basat en el testimoni d'interns de la presó de Girona entre 1939 i 1945.

El niu

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

L'harmonia de la nostra comunitat de veïns es va començar a esquerdar quan un atípic rodamón es va instal·lar just al costat de l'entrada de l'edifici. Va muntar el seu cau en un estret i ombrívol carreró en desús que intimidava els compradors més decidits i era causa directa del fracàs de tots els negocis que s'havien instal·lat al seu únic local. La primera nit, la còrpora del rodamón només s'intuïa sota els cartons d'una nevera Miele, just davant les rònegues portes de vidre infestades de grafits que no s'obrien des de feia uns cinc anys.
L'home, que de seguida es va fer omnipresent, lluïa sempre un vestit fosc força elegant, gens propi d'un vagabund, i s'esforçava a entaular conversa amb els veïns aprofitant les seves entrades i sortides. A primer cop d'ull, qualsevol que el veiés, palplantat a l'entrada amb els braços creuats, l'hauria confós amb un conserge desvagat o amb un veí que s'havia deixat la clau. En un correcte castellà, parlava del temps, de futbol o deia fàstics del govern. Al cap d'uns dies, va aparèixer arrossegant dues enormes maletes, de les quals van anar sortint mantes, quadres, fotos familiars i andròmines de tota mena que en dies successius van envair tot el passatge. El seu afany de tornar acollidor el modest niu instal·lat en aquell carreró va arribar a l’extrem que, veient-lo escoltant els partits de futbol del diumenge en el seu transistor, escarxofat en una estrafolària butaca engiponada amb roba vella, teníem la sensació d’irrompre en la seva intimitat, de ficar-nos a casa seva. Va començar a demanar almoina molt dignament: s’acostava discretament i et preguntava si li podries deixar vint euros mentre li tramitaven la jubilació.
Els veïns de l'escala, al principi sorpresos i expectants, van acabar dividits en dos grups: els que li baixaven menjar i li donaven almoines i els que volien fer-lo fora a qualsevol preu i trucaven inútilment a la policia local. Els agents se'l van emportar uns quants cops, ell i maletes, però de seguida reapareixia amb un esperit renovat i refeia el seu niu com un ocell laboriós després d’una tramuntanada.
Els veïns antirodamón van redactar un escrit adreçat a l'Ajuntament on esmentaven la degradació de l'entorn i el risc d'incendi que suposava l'acumulació de deixalles. La carta al·ludia a la Síndrome de Diògenes, esbombant alguns casos recents recollits per la premsa.
En una agitada reunió de propietaris, vaig proposar –una mica picat per l’obcecació dels antirodamón- contractar-lo com a porter de l'edifici, fent habitable el local dels baixos. Una anciana que li duia entrepans (de la mateixa manera que duia molles de pa als coloms de la plaça) va ser l’única que s’hi va mostrar favorable, opinant que podria controlar les entrades i sortides de “gent sospitosa”, ajudar a baixar les escombraries, fer petits encàrrecs i reparacions domèstiques. Una veïna del primer va contraatacar oferint-se per tirar-li cada vespre galletades d'aigua des del seu balcó i un dels més exaltats va proposar recórrer al Zotal, com havien fet per expulsar les prostitutes d'una cruïlla d’un poble de l’Empordà. La reunió es va descontrolar: van volar els insults i vam estar a punt d’arribar a les mans.
El nostre rodamón va desaparèixer uns dies després d’aquesta convulsa reunió a causa d'un fosc incident del qual circulen versions molt contradictòries. La més creïble afirma que uns borratxos el van apallissar de matinada i es van pixar damunt les seves coses. Ja han passat uns quants mesos, però encara no puc evitar de classificar els veïns, quan me’ls trobo a l’ascensor, entre partidaris o detractors del rodamón.

Inspirat en una experiència de Toni S.

Paràbola

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Quan la meva dona em va deixar, vaig començar a freqüentar els entrenaments del pare, que havia estat un aler impetuós i ara entretenia la vellesa inculcant els rudiments del bàsquet a una maldestra trepa de marrecs de barriada. Aviat em va encolomar el càrrec de segon entrenador. Tota aquella canalla provenia de famílies que eren carn d'assistència social, nens traumatitzats per la desatenció, l'alcoholisme i la violència. A mesura que els anava coneixent, experimentava cap a ells un sentiment paternal de protecció i tendresa. En Sergei tenia visió de joc i punteria, però era fràgil i poruc. En Nixon, espigat i flexible, tenia l'aparença intimidatòria d'un pivot de l'NBA, però la seva sang d'orxata el feia moure's com si practiqués el Tai Chi. La nostra rèmora era en Ramon, un talòs bonifaci sense coordinació, amb mans de mantega i tan camatort que els seus genolls entrexocaven ridículament mentre corria. L'estrella de l'equip era en Javi, un gallet del barri gitano que se les sabia totes. El seu ressentiment cap al món es manifestava en una agressivitat reconcentrada. Era un príncep sobre el parquet, però el podien expulsar en qualsevol moment a causa dels seus rampells.
El pare els inculcava el joc col·lectiu i els feia entendre que no competien contra el rival, sinó contra les seves pròpies limitacions. Tots jugaven exactament els mateixos minuts. La normativa del bàsquet infantil obligava a què cada jugador participés com a mínim en una de les quatre parts, però els entrenadors la vulneraven perquè els àrbitres feien els ulls grossos.
Jo atribuïa a un miracle que aquell equip que semblava recosit amb rebutjos d'altres clubs es plantés a la final del torneig escolar comarcal. El pare s'havia trencat el fèmur a la semifinal en relliscar arran de pista amb una taca de suor i jo tenia la responsabilitat de conduir l'equip a la victòria. Gràcies a una actuació prodigiosa d'en Javi, vam acabar el tercer quart amb el partit frec a frec. Però tot l'equip semblava convençut que amb el talòs a la pista -era el torn d'en Ramon- no teníem la més mínima possibilitat de victòria. En Javi va proposar, per salvar l'honor i el partit, que en Ramón fingís una lesió només de sortir. El talòs semblava conformat i maquinava regirar-se el turmell en el primer salt a cistella. Jo era ben conscient que en Javi mereixia el triomf per redimir la seva infància plena de fracassos, però no permetria que fos a costa d'en Ramón i de la traïció a la filosofia d'esforç col·lectiu que ens havia dut a la final.
-En Ramon jugarà el temps que li toca! I no feu bestieses! Vigileu que no sigui jo qui us lesioni de veritat! -vaig cridar amenaçador, revestint-me d'autoritat.
L'equip va jugar al límit de les seves possibilitats. En Javi posava l'ànima en cada entrada, en cada tir. En Ramon minimitzava els errors i excel·lia en les cobertures i destorbant els atacs rivals. No ens vam deixar acovardir. A cinc segons del final, perdíem d'un punt i teníem la possessió de la pilota. L'equip rival es va confabular per deixar en Ramon lliure de marcatge. Ell va ser perfectament conscient que es volien aprofitar de la seva debilitat, que apostaven per la seva errada. I això el va encendre. Abans de rebre la pilota, veia als seus ulls que havia decidit jugar-se-la. Era el primer cop que li vèiem fer quatre gambades seguides sense perdre la pilota. Intercanviant els papers, en Javi va fer aquest cop la cobertura perquè en Ramón, amb el seu entrexocar de genolls, penetrés a la zona i llancés un ganxo desmanegat. La pilota descrivia una paràbola estrambòtica mentre, prodigiosament i davant l'astorament de tothom, s'anava acostant a la cistella.

A partir d'una idea d'en Nil Bonventura, basquetbolista infantil.

Desconcert

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Pel descampat del pavelló, atapeït de cotxes mal aparcats, s'hi passegen alguns pares neguitosos, amb ulls de son i aspecte de nàufrags. Fins que no m'he vist reflectit en ells no m'he adonat del nostre trist paper. Jo m'estimo més esperar dins del cotxe, perquè porto el pijama sota l'abric i unes espardenyes d'estar per casa que em farien semblar ridícul. Fa més d'una hora que això s'hauria d'haver acabat. Des de fora, ens arriba la remor de la música, la cridòria i els aplaudiments del públic. Puc reconèixer algunes de les cançons repetitives i estúpides que ja he escoltat abans a través de la porta de l'habitació de la meva filla. Per sort, tot sembla indicar que ens trobem en l'apoteosi final; uns quants bisos i podré tornar al llit. Un noi i una noia avancen fent tentines entre les fileres de cotxes. Ell la sosté per les aixelles mentre ella vomita de sobte sobre un retrovisor. Ara m'adono que hi ha d'altres nois i noies asseguts a terra i també algunes parelles que es magregen entre els cotxes.
Tinc la sensació que tots els pares aquí reunits perseguim un impossible: aturar el temps. Com si ens resistíssim a deixar créixer les nostres criatures, com si les estiréssim desesperadament per impedir que s'escapin de la nostra tutela. Són prou grans per venir a un concert, però ens cal esperar-los a la sortida. Obeïm a un atàvic instint de protecció del qual mai no ens podrem desempallegar. Els fills creixeran, marxaran de casa i es fotran en mil i un embolics, i nosaltres, encara que no vulguem, patirem amb ells. No tenim alternativa. Els veurem cometre els nostres mateixos errors, ben fàcils d'evitar si t'acceptessin alguns consells. Ens hem adonat massa tard que, parint fills, hem creat una prolongació ingovernable de nosaltres mateixos. Ara que ja comencen a volar sols, ara que no paren mai a casa, ara que la seva vida es converteix en un jardí prohibit a la nostra tafaneria.
Per fi, s'obren les portes i apareix una riuada de jovenalla que es bifurca entre els vehicles de l'aparcament. Molts pares surten dels cotxes per anar a caçar els seus fills. Jo em resisteixo a baixar i buscar la Sònia entre la multitud. És ella qui m'ha de trobar, és ella qui em necessita per tornar a casa. No li costa gaire esforç localitzar-me. Apareix amb un noi més gran que ella que no havia vist mai abans. Ella té una mirada diferent, uns ulls encesos. Penso que, en el millor dels casos, potser només ha begut una mica més del compte. Abans que jo pugui dir ni ase ni bèstia, tots dos són asseguts al seient de darrere del cotxe.
-Encantat de conèixer-lo! -em diu el noi amb una formalitat sorprenent.
Des de fa temps, la Sònia dóna per descomptat que la nostra confiança paternofilial fa innecessària tota salutació i només em comunica, escuetament, allò que considera estrictament necessari.
-Avui l'Aleix es queda a dormir a casa.
La Sònia és només una ombra difusa reflectida al retrovisor, però he intuït la fixació dels seus ulls desafiadors, ben disposada a la revolta si gosava interpretar el paper de pare carca i repressor. M'ha fet molta mandra embrancar-me en una baralla que ella tenia guanyada.
Quan m'he ficat al llit, la meva dona, mig adormida, s'ha arrambat al meu cos i amb un to semblant al roncar plàcid d'una gata, m'ha preguntat:
-Ha anat bé?
Demà s'aixecarà abans que jo i segurament caldria prevenir-la que tenim un convidat al llit de la nena. Però dir-li això encara m'ha fet més mandra. Admeto que em fa gràcia imaginar la cara que posarà quan demà al matí se li aparegui l'Aleix a la cuina, en calçotets, preguntant-li si li fa un cafè.
-Fantàstic -li he contestat.

Inspirat en una experiència de Pau M.

Els amics dels hospitals

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Durant les meves estades als hospitals he fet amistats d'una breu intensitat amb companys d'habitació que després no he tornat a veure mai més. Pateixo asma crònic i bronquiectàsies, una mena d'atròfia dels muscles de les parets bronquials que afavoreix les infeccions; així que uns quants cops a l'any acabo ingressada, connectada a la bombona d'oxigen i sotmesa a un còctel de fàrmacs per eliminar algun papu massa resistent. A les habitacions dels hospitals, vulguis o no vulguis, t'assabentes de la vida i miracles del teu company. No pots evitar d'escoltar els seus gemecs, les seves converses telefòniques i les tòpiques paraules de consol de les seves visites. Queden, però, estones de tranquil·litat i endormiscament, on les hores passen lentament i, entre comentaris banals, s’enforteix la confiança. Quan el patiment i la mort et ronden, la sinceritat és un bon refugi.
Dels meus companys d'habitació recordo sobretot en Raúl, un jove i atlètic cubà que tenia un mal lleig al genoll. Només el visitava l'encarregat de la fusteria on treballava, un vigatà sorrut d'uns 50 anys que podria ser el seu pare i que li dispensava unes atencions commovedores. Raúl, sempre trist, parlava amb devoció del seu amic. Cada migdia, el company, a vegades vestit encara amb un mono que desprenia olor de resina de pi, compareixia per donar-li el dinar. L'animava a engolir cada cullerada com una mare pacient amb un nen malcriat i li eixugava la suor que permanentment amarava el seu rostre bru. Les nostres malalties evolucionaven en direccions oposades: mentre jo reconqueria els meus bronquis, el mal d'en Raúl s'escampava i li causava dolors més aguts.
El Nadal ens va atrapar a l'hospital. Les garlandes que volien omplir de festa l'habitació més aviat ens feien enyorar la calidesa familiar. Des de la finestra de l'Hospital Trueta vèiem l'enorme pi de l'entrada ple de bombetes de colors. La nit de Nadal vam quedar quatre gats; qualsevol capaç de sostenir-se sobre dues cames havia guillat. Ens van portar un sopar especial: amanida de gambes, ànec amb peres, pinya natural i torrons. La tele sense volum em feia la sensació que ens trobàvem dins d'una campana de vidre, aïllats del món. Poques vegades he patit una soledat tan fonda com la d’aquella nit. En Raúl havia tingut una tarda complicada: el dolor se li feia insofrible i gemegava tant que et trencava el cor. Ni ell ni el seu fidel amic van tocar el sopar. L'encarregat, habitualment xerraire i simpàtic, es va quedar enfonsat a la butaca. De tant en tant, s'aixecava per controlar els sèrums del jove malalt. Tot i la penombra, vaig veure amb sorpresa que l’encarregat s'acomiadava d’en Raúl amb un petó als llavis. Llavors vaig entendre que s’estimaven i em va entristir que al patiment de la malaltia, s’hi afegís l’absurda comèdia de dissimular la seva relació.
El matí següent, l'infermera més esbojarrada de la nostra planta va irrompre molt aviat a l'habitació obrint la persiana i va encegar-nos amb la llum del sol. Adreçant-se a en Raúl, va preguntar: "Ja ets a punt per a l'operació?" Per la cara que va posar el jove cubà es veia d'una hora lluny que ignorava que aquell matí passava pel quiròfan. Al cap de pocs minuts va arribar el seu company, nerviós i espantat. Es va asseure al costat del malalt i va parlar-li a cau d'orella mentre li agafava la mà. Després, cap dels dos no va dir res; ni quan un zelador maldestre va endur-se en Raúl empenyent el llit i fent-lo xocar amb les parets i el marc de la porta. El company contemplava capficat l’insòlit espai buit que havia quedat a la cambra. Quan es va adonar que jo el mirava em va preguntar: Vostè sap què en fan de les cames tallades?

Inspirat en una experiència d’A. H.

El paradís dels carteristes

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Abatut i atordit per la derrota humiliant del Barça a mans del cuer de la Lliga, vaig abandonar l'estadi deixant-me arrossegar per una gentada que em va conduir fins al soterrani de la parada de metro de Maria Cristina. Com en una batalla incruenta, la línia verda no donava l'abast a evacuar els barcelonistes vençuts; semblava materialment impossible encabir-los als metros atapeïts que paraven a l'andana. El maquinista enganxava amb les portes ara el cul boterut d'una matrona ara la bufanda blaugrana d'un japonès encantat de ser esclafat. Al tercer comboi, ja havia reunit prou ànims per llançar-me al cos a cos. Em vaig adherir com una paparra (o com un obsés sexual) a la muralla humana que va aparèixer en obrir-se les portes. Els de darrere em vam empènyer insuflant-me la força de penetració d'un supositori. Per més ple que que estigui un vagó, sempre hi pot cabre més gent.
Tot i que viatjàvem com arengades, una segona onada de viatgers tossuts van pujar a la parada de Les Corts, augmentant el nivell d'opressió fins a nivells inhumans. Si hagués aixecat els peus, els meus veïns m'haguessin sostingut dempeus. Tots aspiràvem l'aire enrarit del vagó a petites dosis, tement que si buidàvem del tot els pulmons no poguéssim tornar-los a omplir.
En aquell cúmul d'humanitat esclafada, vaig percebre com una mà no identificada es passejava per l'interior de la meva jaqueta fins a palpar la cartera i arreplegar-la impunement. No vaig ser a temps d'alliberar els braços per evitar el robatori, però amb molt d'esforç sí que em vaig poder girar trenta graus fins a encarar-me al meu assaltant. Es feia el distret, però quan li vaig reclamar que em tornés la cartera, em va mirar fixament amb cara de pocs amics. Llavors, va fer un intent furiós d'esmunyir-se entre la gent, però la densitat humana no li deixava ni la més mínima escletxa per fugir. Era una situació d'una violència electritzant. Rendit a l'evidència, el carterista em va ensenyar, amb gran dificultat, una navalla semi-oculta dins la màniga. Li sobrava sang freda i semblava disposat a esperar. Dos o tres viatgers van adonar-se clarament de la situació, però què podien fer? Tenien por. I posar-se a cridar hauria estat fatal en aquell vagó on les criatures havien estat aixecades a la superfície per no quedar esclafades. Sé per experiència que les multituds són irracionals i salvatges. El lladre em mirava de fit a fit. Li veia els ulls tremolosos, els barbs del nas, els porus de la pell regalimant suor. Tots dos teníem clar que jo el reconeixeria en una roda policíaca, per això explotava la via de l'acolloniment. Amb una mirada desafiant, semblava voler dir-me: “si piules, et rebento a punyalades”. O potser només era aquell clàssic del “m'he quedat amb la teva cara”.
De sobte, un turista japonès que seguia amb incomoditat la meva desgràcia, situat a dos o tres cossos de distància, va tenir una reacció sorprenent: va alçar la seva càmera i li va fer una foto a l'agressor. Mig vagó va quedar enlluernat pel flash. El lladre es va posar a increpar-lo, però el japonès va dissimular, com si tot aquell escàndol no anés amb ell. Era prou lluny perquè l'agressor no el pogués engrapar. A la següent parada no va baixar ni un ànima. Jo i el lladre ens estudiàvem amb deteniment, mentre la tensió augmentava. Es van succeir cinc parades eternes sense que ningú pogués desfer el nus de gent que dilatava fins a límits insofribles el desenllaç. A Paral·lel, finalment, va baixar un gruix de gent que ens va donar llibertat de moviments. Per les finestres, abans que jo aconseguís arribar a la porta, vaig veure com el meu lladre corria darrere del japonès de la càmera.

Inspirat en un incident al metro de Barcelona el 21 de febrer de 2009.

Passar-se de la ratlla

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
No puc entendre que hagi engendrat un odi tan visceral cap a un desconegut. Tot va començar quan el veí de la meva plaça de pàrking es va comprar una moto i la va voler encabir al costat del cotxe. Durant anys, jo havia aparcat el meu utilitari molt ajustat a la línia divisòria de la meva dreta -sense trepitjar-la mai- per tal de guanyar prou espai a l'esquerra i poder obrir la porta del conductor, just al costat de la paret del garatge. El meu veí de la dreta, coneixedor de l'inconvenient de la meva plaça, acostava el Golf a la seva ratlla dreta per tal de deixar, al seu torn, prou espai a l'esquerra per obrir còmodament la porta. Però tot aquest equilibri es va ensorrar el matí que em vaig trobar el cotxe del veí a quatre dits del flanc dret del meu cotxe, per tal de deixar espai a la flamant motocicleta Yamaha que hi havia a l'altra banda. Havia penjat una nota al rentaparabrises posterior del meu Clio: “Aparqui al mig de la seva plaça. No puc obrir la porta. Gràcies”.
Aquella nota em va fer gràcia, però a mesura que conduïa cap a la feina i em trobava aturat en l'enèsim embús a l'entrada de Barcelona, em vaig començar a fer mala sang. Com es podia ser tan imbècil? Què pretenia aquell individu? Perquè el senyoret s'havia comprat una motorassa, jo havia d'arraconar-me a la paret, sortir cada dia per la porta del copilot clavant-me el canvi de marxes a la cuixa, torçant el retrovisor amb el cap i fent caure l'ambientador d'un cop de genoll? Ni somiar-ho.
Aquell vespre vaig aparcar com sempre i al matí següent vaig descobrir que el meu veí persistia a amorrar-se a la meva dreta. Ja duia preparada la meva nota de rèplica: “No tinc el do de travessar les parets. Li prego que continuï aparcant tal i com ho ha fet sempre. Gràcies.”
Dos dies després el meu veí va optar per aparcar la moto darrere del seu cotxe. Vaig intuir que aquesta nova col·locació no duraria gaire: en primer lloc perquè se li faria carregós moure la moto cada cop que volgués treure el cotxe i també perquè el vehicle sortia gairebé mig metre de la ratlla posterior i dificultava el gir dels vehicles. Efectivament, al cap de poc ja tornava a tenir el seu cotxe amorrat al meu i amb una nova nota sorprenent: “Obrint la porta m'ha ratllat el cotxe. Hem de fer papers. Truqui'm al telèfon...”. Això ja passava de mida. Com es podia ser tan hipòcrita? Era ell qui m'havia deixat una marca de pintura vermella al meu cotxe després d'esclafar-hi la porta. Li vaig trucar al mòbil i, com que insistia a fer-me responsable de tot, ens vam acabar esbroncant. Ell em va dir que no tenia cap culpa que jo fos tan burro d'haver comprat una merda de plaça al costat de la paret i jo li vaig dir que si la moto no li cabia se la fotés al maleter o, encara millor, al cul. Uns dies més tard el meu cotxe va aparèixer amb dues rodes punxades. Vaig presentar una denúncia a la policia municipal. L'agent que portava el cas em va dir que havia interrogat el veí, que va resultar ser un advocat criminalista de prestigi, el qual va insinuar que tot plegat era una estratègia meva per fer-lo culpable de l'incident. D'aquí a pocs dies es jutjarà el cas, que segons el meu advocat acabarà en taules i repartint les costes judicials entre tots dos. La meva dona m'aconsellava que baixés del burro, que aparqués arran de paret i sortís per la dreta. Ara ja té clar que no ho faré mai. Ara em recomana que em vengui la plaça i en compri una altra. Això seria donar-me per vençut. A més, suposaria enganyar el comprador, a qui hauria d'amagar la guerra que mantinc amb el meu veí, del qual, per estrany que pugui semblar, encara no he vist mai la cara.

Inspirat en un incident sofert per Pere S. en un pàrking de Girona