A ciutat

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

-Prou! Si faig un pas més, trauré el fetge per la boca. Sóc un vell, noi! Un coi de vell inútil en aquest món de color de rosa on regna la imbecil·litat de l'eterna joventut. No hi ha res a pelar. Se me'n fot que arribis tard a tennis! Ja no tinc edat per seguir aquest ritme esbojarrat, per anar amunt i avall com una gallina sense cap. Les vostres presses que no us duen enlloc me la bufen. A ton pare li ha costat ben poc de desaprendre tot el que li vaig ensenyar al poble. Vols que et digui la veritat? Els nens d'ara em foteu pena! Sí, Nil, no em miris amb aquesta cara de babau. L'avi no s'ha pas begut l'enteniment. L'avi ja en té la pipa plena d'aquesta lluita contra el rellotge de cada dia quan surts d'escola. Els nens d'ara sembleu executius, amb la maleta plena fins a rebentar i tots els horaris quadriculats: el conservatori, l'anglès, l'escola esportiva... En tots aquests mesos encara no m'he après tot aquest galimaties d'activitats extra escolars. Arribes rebentat a casa i llavors sopes a corre-cuita i et poses a fer deures. I per què? Els teus pares es pensen que així et preparen per al futur, que així et faran més competitiu, que així seràs algú... Ja pots comptar! Ningú, no seràs! Un de tants, un xaiet més dins el ramat, un escarràs a mans de la publicitat i el consumisme. No t'enganyis, noi. Així és com et fan empassar com si fossis una oca les lleis d'aquest món esgavellat que no gira rodó. Així et tenen ocupat perquè no els fotis gaire nosa mentre ells es dediquen a fer calés per anar canviant de cotxe, de casa, de telèfon mòbil, de gimnàs, de parella... És això el que vols? Si, és clar, tu encara no m'entens, m'escoltes com si sentissis ploure. Avi, no em ratllis, oi?
-El teu pare ja no se'n recorda, però de petit, ell encara corria en bicicleta cada tarda i es pelava els genolls pels marges; jugava d'amagat a la màquina de marcianets del casino del poble i s'enfilava per abastar cireres a l'arbre del veí. I quan només era un tap de bassa, ja tornava a casa calent d'orelles: perquè s'amorrava a alguna mossa al paller o perquè algun ganàpia l'estomacava. Tenia força joguines, no et pensis: el CineExin, l'Escalextric, l'Ibertren, els Madelman, l'Exin Castillos i altres antigalles que ara tu trobaries prehistòriques però que llavors eren el somni de qualsevol criatura. Però saps què? Res no podia comparar-se amb sortir al carrer amb la colla. A cavall de les bicicletes, els nens d'aquell temps eren aventurers, un colla d'indis sioux amb les pintures de guerra, grans exploradors decidits a endinsar-se en territoris salvatges i plens de perills. Es ficaven al bosc i experimentaven l'emoció, el misteri, el valor i la por. Ben lluny del món dels adults. Aquell era el veritable aprenentatge de la vida. Allí, enmig de la natura, s'aprenien coses que potser tu no arribaràs a saber mai. Aquí, ja de petits, us tallen les ales de la imaginació, us prohibeixen l'aventura i us inflen el cap de seny. Us fan homenets submisos i dòcils, aprenents d'esclaus que obeeixen totes les lleis, fins i tot les que us xuclen la vida. Aquí no podeu córrer sols, a ciutat tot és massa perillós, i a la vegada massa pulcre i desinfectat.
-No, Nil, no, avui no aniràs a la classe d'anglès. Ni avui ni cap altre dia. S'ha acabat. No tinguis por. No ploris, criatura. Serà divertit, t'ho prometo. Anirem fins a Collserola, ens ajaurem a sota d'un pi, mirarem el cel i imaginarem què amaguen les formes dels núvols, ens enfilarem a dalt d'un arbre gegant i començarem a fer-nos-hi una cabana. Però no en diguis res al teu pare, que es pensaria que ja m'ha atrapat la demència senil.

Quaranta anys de pluja

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Durant la meva adolescència, vaig sentir des del llit els càntics dels condemnats a mort que passaven de matinada per davant de casa a bord del camió que els duia a afusellar al cementiri; vaig passar hores de neguit, aferrada a la mà de la mare, dins la humida foscor del refugi del jardí de la Infància; vaig llegir els paperots arrugats on el pare, culpable de tenir un carnet d'Esquerra Republicana, ens escrivia les seves desesperades notes secretes des de la presó; però tots aquests moments terribles s'han anat descolorint en la memòria i, setanta anys després, només recordo vivament un fet que aquells anys de grans trasbalsos va semblar una anècdota insignificant, però que a mi em va ensenyar clarament la nova llei dels guanyadors i em va encomanar una ràbia que els 40 anys de franquisme no van aconseguir reprimir: el robatori del meu impermeable verd.

Durant els intensos bombardeigs que van precedir l'entrada a Girona dels nacionals, vam deixar casa nostra i com tants altres veïns vam buscar refugi de les bombes en cases de pagès d'amics i parents de les rodalies de la ciutat. Vam passar tres dies refugiats en un soterrani d'una masia de Fornells, alimentant-nos amb blat de moro cru, cansalada i pa sec. Érem unes quatre o cinc famílies que no ens coneixíem i ens miràvem amb recel. Com que se'ns acabava l'aigua i ningú no gosava sortir a buscar-ne, alguns homes es van posar a beure el vi d'una gran bóta. Resulta que la beguda els va animar i van contagiar a tots la seva alegria. El que havia començat com el rosari de l'Aurora va acabar com una festa major: tots cantant i ballant. La vida ens reserva a vegades aquests moments sorprenents.

Però a la tornada a casa ens esperava la dura ressaca. Els carrers ja estaven a mans de l'exèrcit invasor. Es vivia una calma estranya, com de crits escanyats, com de dolors que anaven per dintre. Quan vam arribar a casa la vam trobar tota regirada i sense la meitat dels mobles. La mare de seguida va pensar que els soldats rojos en retirada o les corrues d'exiliats l'havien saquejada en trobar-la buida, o potser havien estat els feixistes que s'havien informat ràpidament i ja sabien que el pare era un assidu del centre republicà. Una amiga de la mare ens va treure de dubtes. Tot el carrer ho sabia. Els veïns de dalt havien forçat el pany i havien carretejat cap a casa seva tot el que havien pogut: matalassos, roba de llit, vestits, coberteria. La mare, amb un rampell de geni, va pujar les escales de quatre en quatre per encarar-se amb la senyora Paulina, però la veïna tenia el seu discurs preparat. Li va dir que no esperava tornar-nos a veure perquè tothom sabia que érem uns rojos declarats, que no ens tornaria res i que el millor que podíem fer era marxar de seguida si no volíem pagar per tot el mal que havíem fet. La mare va quedar marejada, amb tremolor de cames, com si li haguessin clavat un cop de puny als morros. Només va poder obrir la boca un moment per dir: “-Mal? Quin mal?” Però llavors la dona malvada ja li havia tancat la porta pels morros.

Uns dies més tard vaig veure amb sorpresa que una companya d'escola, la neboda de la veïna de dalt, duia el meu impermeable verd. Era la meva peça de roba preferida i quan me'l van regalar per la comunió vaig estar dies resant perquè plogués i poder estrenar-lo. Vaig tornar a casa enfurismada, amb els ulls plens de llàgrimes, dient-li a la mare que aquella nena era una lladre i l'havíem de denunciar a la policia. La mare, amb rudesa, em va contestar: -Tu calla i no diguis res, ni una paraula!

Aquell dia, a més de començar a aprendre a mossegar-me la llengua, vaig començar a odiar la pluja i l'anguniosa submissió dels vençuts.

Inspirat en un episodi viscut per Maria Rosa Hugas

Mata-rates

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

No vaig acabar de dur-me a la boca la darrera enforquillada de truita de formatge perquè em vaig fixar que la reixeta de ventilació s'aixecava una mica i per l'escletxa s'esmunyia dins de la cuina una bestiola fosca, de la mida d'una nou, que saltironejava arran de la paret fins a amagar-se darrere de la nevera. Una esgarrifança em va recórrer el cos, com quan trepitges un caragol o toques sense voler un xiclet enganxat sota la butaca del cinema. Vaig deixar el sopar a mitges i, armat amb una escombra, em vaig posar en posició de botxí al costat de la nevera. Però mentre esperava que aquell ratolí agosarat tragués el nas, se'm va refredar la rauxa: l'havia de colpejar amb el pal o amb el raspall? Pretenia matar-lo? Quin mal m'havia fet? Vaig decidir esperar la seva reaparició assegut a taula, però ja amb més curiositat que rancúnia. Com que l'animaló es feia pregar, vaig llançar-li la porció de truita que s'havia refredat al plat. L'esquer va funcionar. Amb molta cautela, aturant-se per mirar cap a totes bandes després de cada petita cursa, el ratolinet va arribar fins al seu objectiu. La seva pulcritud i delicadesa em van emocionar: aixecat sobre les potes del darrere, amb unes destres manetes de criatura, s'acostava diminutes porcions de truita al morro, les ensumava arronsant el nas i després les rosegava frenèticament amb les dentetes. Els seus ulls foscos i profunds no van parar de llançar-me mirades d'inquietud fins que, consumat el seu banquet, va desaparèixer per la reixeta. Llavors em vaig sentir molt sol.

Aquest episodi va fer que em comencés a apassionar pel món de la rates (tot i que pugui semblar fastigós) i els obrís les portes de casa meva. Un cop extreta la reixeta, el ratolí va portar a casa els seus companys. Cada vespre, mentre sopava, contemplava fascinat les sorprenents evolucions d'aquella colla de rosegadors. Fins i tot vaig deixar de mirar la tele: els ratolins s'havien convertit en el meu gran espectacle. Havia après a distingir cada individu. Em van agafar confiança i els exemplars més sociables menjaven de la meva mà. A l'hora de preparar el sopar, de proporcions familiars, intentava conciliar els nostres gustos. Amb una escarpa i un martell, vaig engrandir el forat de la reixeta perquè els líders de la colla, les immenses rates de claveguera, poguessin accedir també a la meva cuina. La visita marcava un nou estadi en la nostra relació: com quan una xicota et fa sopar amb els pares.

Em sentia posseïdor d'un secret preciós que em feia especial. Sabia que em calia mantenir-ho en secret a l'oficina. Si mai ho sabessin, els meus envejosos i gregaris companys em tractarien d'excèntric, de sonat, i tindrien una arma més per humiliar-me, per relegar-me de nou a la reclamació d'impagats. Però en un moment de debilitat no em vaig poder estar d'explicar-li la meva peculiar relació amb les rates al meu company de taula. Em va mirar incrèdul i vaig haver de donar-li més detalls. Des de llavors, sempre troba excuses per evitar-me. Al meu voltant, regna un silenci incòmode. El supervisor repassa amb sorprenent minuciositat la meva feina, com si esperés errors que mai no he comès. Em sento vigilat, fins i tot temut; noto les mirades de reüll que em segueixen per damunt de les pantalles dels ordinadors quan travesso l'oficina.

Els tinc a les meves mans i els faré pagar els seus menyspreus. He guardat dues capses de mata-rates al calaix de la meva taula, que estic segur que em tafanegen. Quan coincideixo amb els companys davant del dispensador d'aigua mineral els miro amb cara de boig mentre beuen i els deixo anar: “Crec que ha arribat el moment de prendre una dolorosa determinació amb les rates”.

Un xoc per morir

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.
Jo he vist la mort de cara: dues llums enmig de la foscor que m'enceguen i se'm tiren al damunt sense temps d'esquivar el xoc frontal. Havia sortit de casa cap a les set del matí, encara de fosc, per començar un curset de patinatge a Barcelona. No hi vaig arribar mai. Tampoc no he tornat a patinar mai més. No puc córrer, ni saltar; encara gràcies que pugui caminar. El conductor de l'altre cotxe va morir a l'acte. Potser el destí hauria estat més cruel si m'hagués fet morir a mi i l'hagués salvat a ell, perquè la culpa, tot i que ja va pagar prou deixant-hi la pell, era tota seva.
De vegades repasso el meu diari, on hi tinc enganxats els retalls de les notícies que van sortir a El Punt i al Diari de Girona l'endemà de l'accident: “Un noi que mor fereix una dona després de saltar-se un control policial i accidentar-se”. Jo era aquesta dona; conduïa confiada pel meu carril, respectant les normes de circulació, il·lusionada amb el meu curset. No som prou conscients que la vida se'ns pot girar en uns segons. Ell segurament conduïa begut, si no, no s'entén que s'escapés del control. Anava massa de pressa, s'havia saltat una doble contínua, enmig d'un revolt sense cap visibilitat on ens vam trobar de cares, sense temps de fer el cop de volant que evités l'impacte brutal que va convertir els cotxes en ferralla i va trinxar els nostres cossos. Encara ara sóc capaç de recitar les parts del meu cos destrossat com si fos el Pare Nostre: genoll dret, fèmur dret, tíbia esquerra, pelvis, braç esquerre, cara, nas, pòmul, ull, melsa, ronyó, fetge i pulmons.
Les primeres paraules que recordo haver pronunciat després de l'accident van ser: “-Que no m'operen?” Una infermera em va contestar: “-Ja t'hem operat.” Havia perdut la noció del temps durant quatre dies, però sempre havia contestat amb coherència les preguntes que em feien. Això obria esperances. El cervell no havia patit lesions. Tenia el cos fet miques, però el cap governava el meu cos i guardava prou força de voluntat per aferrar-me a la vida.
Els primers dies a la Unitat de Cures Intensives ningú s'atrevia a assegurar a la meva família que sobreviuria. Jo li agafava la mà tan fort a la meva mare que quan una infermera li va demanar que sortís un moment de l'habitació, li va costar Déu i ajuda poder-se'n desfer. Tenia molta por. Al meu diari hi guardo també una altra notícia que va sortir uns dies després de l'accident: “Demanen ajuda a Internet per a una accidentada i col·lapsen el Banc de Sang”. Em van posar 58 bosses de sang en quatre dies. Com que sóc A negatiu, devia desequilibrar les reserves del Banc de Sang i els amics i familiars es van mobilitzar. Em feia gràcia pensar que duria per sempre més la sang de 58 persones, però una infermera em va explicar que la sang es renova contínuament. Però per a mi, és com si encara portés la sang de tots els que em van ajudar.
Moltes visites que rebia a la UCI no podien entrar i els dos acompanyants amb permís per acostar-se al meu llit repassaven la gent que treia el nas per un finestral lateral, inaccessible a la meva vista, clavada al sostre a causa de la meva immobilitat. Un d'aquests dies la meva tieta em va trobar amb els ulls plens de llàgrimes i va quedar sorpresa quan li vaig dir que plorava d'alegria, de sentir-me estimada per tanta gent. També recordo un metge que, quan tornava a la consciència, em va dir a cau d'orella: “Caminaràs i seràs tan guapa com abans”. Això em va donar forces per suportar la dura i llarga recuperació.
Durant el primer any després de l'accident, quan anava d'acompanyant dins un vehicle, tenia l'angoixant sensació que tots els cotxes se'm tiraven al damunt. Però ho vaig superar. Torno a conduir, faig avançaments i, de vegades, no ho negaré, també corro. Deu ser la millor prova que he perdut la por i que és veritat que allò que no et mata, et fa més forta.

Crònica de l'accident sofert per Gemma Avellí, de Borrassà, l'1 d'abril del 2006.

Fongs

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

A tota aquesta colla de dròpols exhibicionistes tancats amb càmeres de televisió dins la gàbia del Gran Hermano m'agradaria veure'ls dins aquest veler claustrofòbic amb els dos guillats que em fan la vida impossible, envoltats per totes bandes d'un monòton horitzó que separa el blau cel del blau marí, sense cap possibilitat d'escapatòria.

Us farà gràcia de saber que aquesta història que pot acabar amb un crim (ja us dic de bon principi que porto un ganivet a la butxaca per defensar-me) va començar amb una simple picor entre els dits del meu peu. Al vaixell no teníem cap tractament contra els fongs i al tercer dia de navegació, la descamació ja havia saltat a l'altra extremitat i avançava impietosa i voraç per tots els meus intersticis. La coïssor s'havia aguditzat fins a convertir-se en un dolor penetrant que irradiava punxades directes al cervell, com si una colla de nans torturadors m'anessin burxant amb agulles de cap. Jo no em podia creure que el meu dolor, que m'obligava a caminar sobre els talons en una grotesca posició simiesca, es convertís en motiu d'escarni pels meus dos companys. Sóc conscient que una travessia es converteix en un infern quan s'enverinen les relacions personals. Dins una closca de nou surant en la immensitat del mar, el pensament queda a la deriva i pren camins obsessius.

Em va doldre especialment que el meu amic Tono, qui m'havia reclutat per a la llarga travessia, s'afegís tan alegrement a la conxorxa. Ni ell ni jo no ens podem permetre adquirir un veler i saciem les nostres ànsies de llops de mar oferint-nos com a tripulants a una colla d'adinerats navegants jubilats que surten fora de temporada.

Vam contactar amb un metge a través de la ràdio del vaixell. La recomanació de mantenir els peus secs i airejats va fer riure els companys. "Serà difícil, envoltats d'aigua per tots costats", va bromejar el propietari de l'embarcació. La segona recomanació del metge ja no els va fer tanta gràcia: calia prendre mesures higièniques extremes per evitar el contagi. Aquí va començar el meu calvari. Em vaig convertir en un empestat, en un risc per a la seva salut: em van canviar de cabina i em van prohibir utilitzar el lavabo. Em rentava i m'afaitava a coberta, i feia les necessitats ajagut sobre una xarxa de la popa que et deixava penjat a poca distància de l'aigua. Em van excloure de totes les rutines. Em sentia com un jueu a l'Alemanya nazi. Mentre ells buidaven ampolles de rom, cantaven i es feien confidències, jo covava un odi silenciós esperonat per les punxades dels peus.

Aprofitant l'embriaguesa d'aquells desgraciats, una nit vaig executar la meva venjança. Mentre cantaven a coberta, vaig esmunyir-me a les seves cabines per fregar tota la seva roba interior -mitjons, calçotets, samarretes- entre els meus dits espellifats. Es mereixien tastar el meu sofriment. En Tono va sorprendre'm mentre em calçava les seves avarques. Em va clavar una mirada emboirada per l'alcohol i se'm va abraonar com un búfal. Afortunadament, els seus moviments eren lents i em resultava fàcil esquivar-lo. Es va colpejar el cap contra un armari i va quedar estabornit.

Com a mínim, ara ja no es riuen de mi. S'han acabat els càntics i les borratxeres. No ens perdem de vista durant el dia, i de nit, ens tanquem per dintre a les cabines. Els veig capaços de tot. I encara ens falta una setmana per arribar a port, on tothom es creuria la versió de dos amics compungits explicant que el seu company malalt, que duia bosses de plàstic lligades als peus per culpa d'una infecció, va relliscar a la coberta, va caure per la borda i va ser engolit pel mar.

Inspirat en una travessia de Xavier Blanquer.

Ceba crua

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
L'Elvis escarxofat al sofà de casa, entre la dona i les nenes, dissimula prou bé, com si fes part de la família, com si la seva presència al menjador mirant la tele fos la cosa més natural del món; però la pudor el delata. Va pujar amb nosaltres la matinada del dissabte després de sopar, només per fer l'última copa, i ja fa cinc dies que viu al pis. S’ha posat cada dia la mateixa roba, que cada cop està més rebregada i put a ceba crua.
L'Evilasio Roda es va creuar de nou en la meva vida a través d'una petició d'amistat al Facebook, la xarxa social on els internautes s'agrupem per escampar comentaris banals, exhibir preferències musicals, literàries i mitòmanes o (aquest és el cas que ens ocupa, o preocupa) recuperar oblidades amistats escolars. Malgrat el rockanroler canvi de nom -diu que el prenien per un pagerol de Las Hurdes-, el rostre trapella del meu millor amic d'infància, de l'ànima bessona amb qui escuàvem sargantanes i socarrimàvem formigues amb lupa, encara es podia intuir al fons d'aquella faç botida i ombrívola que exhibia el seu perfil a la xarxa. A través del xat, l'Evilasio m'havia fet un relat esquemàtic i amable de la seva vida adulta. Pel que vaig poder deduir, havia fet tot de feines poc qualificades. S'havia casat, tenia dos fills, vivia a Badalona i era representant d'una casa de fotocopiadores. Vam parlar de retrobar-nos, però era una d'aquelles invitacions per quedar bé. Res no m'unia al vell amic: posició social, interessos culturals, bagatge intel·lectual. La ingènua complicitat infantil havia desaparegut. Però ell s'esforçava a estrènyer el contacte; qualsevol cosa que jo pengés a la xarxa era comentada, elogiada o recomanada -denotant la seva incultura- per l’Elvis.
Sovint em recordava la promesa de retrobar-nos, fins que un dia em va trucar per anunciar-me un viatge de negocis a Girona. No tenia escapatòria. Vam deixar les nenes amb la cangur i vam convidar-lo a un bon restaurant. Amb la segona ampolla de vi ens va confessar que s'havia separat, que havia perdut la custòdia dels nens i que cobrava de l'atur. La dona em va mirar malament quan li vaig retreure els enganys del Facebook.
El diumenge al matí teníem previst anar a la platja, però ho vam haver de deixar perquè l'Elvis dormia com una marmota al llit dels convidats. No vaig aconseguir despertar-lo fins passades les dues del migdia. Vam anar a dinar a un restaurant i, un cop més, nosaltres vam pagar-li l'àpat. Quan sortíem, semblava revifat. Estirant els braços com traient-se la mandra de sobre, va comentar: "M'agrada aquesta ciutat, potser em quedaré uns dies, si no us sap greu". Jo vaig fer cara de pomes agres mentre la meva dona es veia forçada a contestar: "I tant".
L'Elvis tenia enlluernades les nenes, que el prenien per un pallasso particular i li feien les mil i una trapelleries. A vegades, mentre elles el torturaven damunt l'estora, ell deixava anar un entendridor: "Com trobo a faltar els meus nens".
La nit del diumenge, Elvis va voler fer un tomb per la ciutat i li vam deixar una clau que ja no ens va tornar. El dillluns al matí, vam deixar-lo dormint quan vam sortir a treballar i deixar les nenes a escola. A les quatre de la tarda, l'Elvis encara era al llit. Es devia despertar en sentir la porta, perquè va sortir de l'habitació endormiscat: “Bon dia, què tenim per esmorzar?”
El dimecres vam començar a témer que no ens el podríem treure mai més de sobre. ¿M’hi havia d’encarar i fer-lo fora? “Això seria massa violent”, em va advertir la dona. Ens començàvem a rendir, però avui hem vist que les nenes poden ser les nostres millors aliades: ja no volen jugar amb ell i li diuen que fa pudor.

Un vàlium cada vuit hores

Gerard Bagué

Divuix: Jordi Vergés
Jo només vull que em calmi la ràbia que se'm menja per dintre, que m'esborri del cervell aquestes imatges que em torturen en les quals se li boteixen els ulls mentre l'escanyo amb les meves mans. M'he salvat de fer una bestiesa, ja li ho he dit, però em faig por. Expliqui'm com és possible acabar obsessionat per una noieta ignorant i xavacana com si fos la darrera dona sobre la terra. No m'entra al cap. Deu ser un encanteri, algun beuratge, potser vudú.
Sí, vuit hores al dia durant sis mesos donen per a molt. Mai no vaig entendre que ens escollissin per aquella feina; no lligàvem ni en pintura. Ocupàvem un despatx recòndit d'un solitari edifici d'oficines. Ens havia contractat una desconeguda empresa especialitzada en estudis d'opinió. De seguida ens vam adonar que hi havia gat amagat. Les tasques que ens encomanava el supervisor que ens visitava cada divendres eren absurdes i irrellevants; amb una hora de feina al dia complíem l'expedient i teníem per davant set hores d'ociositat. A les poques setmanes ja sospitàvem que aquella firma aconseguia fons europeus per finançar un partit polític, però com que cobràvem puntualment sense fotre ni brot, pensàvem que ens havia tocat la grossa.
Jo llegia dos o tres llibres per setmana, perquè la Pepi tenia una conversa tan limitada com el seu sentit de l'humor. Ella es feia la manicura, xerrotejava per telèfon i llegia revistes del cor de sèrie B, d'aquelles que comparen culs o assenyalen amb fletxes els sacsons de les famoses. Com que no captava les meves ironies, s'ho agafava a la valenta i m'havia de controlar.
Un dia, sense més ni més, va començar a cultivar una estranya indiferència cap a mi que al principi trobava gairebé infantil, però que a poc a poc m'anava carregant. La seva actitud implicava un punt de supèrbia. Em contestava amb monosíl·labs i parlava per telèfon amb els seus amants com si jo no hi fos. Els suposats comentaris picants dels seus interlocutors la feien riure d'una manera estrident. Llavors vaig començar a obsessionar-me i a perdre la perspectiva de la realitat. La mare sempre em deia que volia precisament allò que no podia tenir. ¿Qui s'havia cregut que era, aquella criatura vulgar i promíscua? Jo havia tingut dones que la superaven en tot.
M'estalviaré d'explicar-li els tronats recursos romàntics que vaig utilitzar per conquerir-la perquè me n'avergonyeixo. Ella es va fer pregar fins a humiliar-me, fins a veure'm arrossegat com un gos afamat. No em faci entrar en detalls, però ja es pot imaginar que a partir d'aquell moment les hores al despatx no ens costaven gens de passar. Ella sabia el que es feia.
Mai no va voler que ens veiéssim a fora. I sap què va passar quan se'ns va acabar el contracte? Em va dir que no em volia veure mai més. Això em va deixar clavat. Jo n'estava enganxat d'una manera totalment irracional; com a una droga, com si tota la meva vida depengués dels seus favors. No ho podia acceptar: li telefonava tothora, li enviava correus electrònics, la seguia pel carrer. Quan em va amenaçar de trucar a la policia, el meu desig es va barrejar amb l'odi. No era conscient del risc, era una cosa superior a mi que no es podia aturar amb la raó. A les nits no dormia: me la imaginava amb altres homes i m'encenia.
I tot fins que fa unes hores, com un autòmat, he anat a trobar-la. Li juro que m'ha salvat la porta de l'edifici, que tenia un vidre de mirall on m'he vist reflectit. M'he fixat que tenia la mirada d'un boig i duia aferrada a la mà la vella raqueta de tennis que sempre guardo al portamaletes del cotxe. I llavors m'he espantat tant que he vingut corrents i no he parat fins a convèncer la seva infermera que m'havia de visitar de seguida.