Un gos sense amo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
En un fanal de la urbanització vam veure un cartell on s’oferia una cadellada de gossets. La Berta es va entendrir davant la foto d'aquelles flonges boletes de llana blanca d'ulls tristois d’avellana. Com que feia gairebé un any que intentàvem tenir descendència, adoptar un d'aquells cadells em semblava ben bé el substitutiu d'una criatura, però me'n vaig guardar prou de dir-ho.
Els propietaris dels animals eren un matrimoni de jubilats anglesos. Mentre preníem el te amb Gill Prescot, la que duia els pantalons en aquell xalet amb jardí reconvertit en improvisada protectora d'animals, vam patir un inversemblant interrogatori que va escodrinyar en la nostra intimitat: professió, ingressos, amistats, disponibilitats horàries, plans de futur. La pulcra i enjoiada dama anglesa volia tenir molt clar si érem uns candidats idonis: “El món és ple de gent dolenta; n'hi ha que m'han vingut a buscar animals per entrenar gossos de lluita i d'altres que els han abandonat als quatre dies”. Un cop superat l'examen, vam travessar un pati ple de gossos grimpaires i escandalosos fins a una caseta de fusta. Els gossets, dins una capsa de cartó, semblaven entendre que s'estava decidint el seu futur i competien a l'hora de fer monades. Tal i com preveia, la Berta es va inclinar pel més desvalgut, l'únic que amagava el nas entre les serradures mirant-nos de reüll.
La Lulú, perquè va resultar ser una gossa, va omplir la casa d’alegria. Quan jo arribava de la feina, em rebia amb salts d'espectacle circense, movent la cua com un rentaparabrises foll. La Lulú ens forçava a aixecar el cul del sofà i ens engrescava a sortir a caminar cada vespre. La seva presència va ser un revulsiu; fins que un dia es va escapar. Vam escampar fotocòpies amb la seva foto per tota la urbanització. Després de tres dies d'angoixa, se'ns va acudir anar fins a la casa de Gill Prescot, no fos cas que la Lulú hagués decidit tornar-hi. La dama anglesa ens va rebre amb fredor. Va demanar-nos molts detalls sobre la fugida de la Lulú; trobava estrany que un gos s'escapés d'una casa on era feliç i semblava insinuar que potser no la tractàvem prou bé. Vam sentir un gran alleujament quan, després de sermonejar-nos i fer-nos patir una llarga estona, va admetre que la gossa era amb ella. Les festes que ens va fer la Lulú en veure'ns van vèncer les reticències de la dama.
La Lulú va tornar a desaparèixer al cap d'uns quants mesos i llavors ja vam anar immediatament a casa de l’anglesa. Teníem el pressentiment que ens mentia quan, sense dignar-se a obrir-nos la porta, ens perjurava que la gossa no era allà. Els plors de la Berta no la van entendrir, ni tampoc van fer efecte les meves amenaces de denunciar-la per acumular bestioles en un pati insalubre. La desaparició de la Lulú ens va sumir en una profunda tristor. Al cap de dos mesos, encara no havíem aconseguit refer-nos, però com a mínim la Berta havia deixat d’incitar-me a emprendre un desesperat assalt nocturn al xalet de l’anglesa per rescatar la Lulú. De matinada, sis mesos després de la fugida, quan la Berta acabava el tractament de fertilitat sense cap resultat, ens van despertar els lladrucs de la Lulú a la porta de casa.
En companyia de la gosseta, hem recuperat una certa harmonia, però ja no és com abans. La Berta gairebé no treu mai la Lulú al carrer per por que s'escapi o que l’anglesa li pugui prendre. Tampoc no ens movem del sofà quan la gosseta ens reclama sortir. La tenim com una presonera, sempre passejant amb corretja i vigilant de tancar totes les portes. Tot i aquestes llastimoses precaucions, o potser a causa d'elles, segur que tard o d'hora la Lulú s'acabarà escapant.

Inspirat en les fugides de la gossa Vilma a la urbanització d'Empuriabrava.

Guantánamo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Dins la cel·la se m'apareix un cocodril d'ulls assassins mirant-me de fit a fit; percebo el seu alè putrefacte, els seus ullals de genives sanguinolentes, la seva respiració d’ultratomba. Sembla tan real que se'm fa estrany que no m'arrenqui el cap d'una queixalada. Ara ja no tinc visions agradables, com quan notava entre els meus dits enguantats l'aigua fresca d'un rierol. He d'amagar aquests miratges. Ells no han de saber mai que les seves tàctiques criminals comencen a estovar-me el cervell. No han de descobrir que la meva ment, privada d'estímuls exteriors, comença a construir una terrible realitat paral·lela.
M'han amputat els sentits per robar-me tot el que tinc d'humà, però em queda l'olfacte per ensumar la pudor de goma d'aquesta màscara que em tapa la visió i la llengua per tastar-ne la seva aspror. El nas i el gust són una taula de salvació, una certesa. Aquests soldadets presumits i estúpids, vestits amb pulcres uniformes de camuflatge i botes lluents, em prenen per un terrorista fanàtic capaç d'obeir cegament ordres suïcides, capaç d'immolar-me enmig de criatures per guanyar-me el paradís. M'he cansat de repetir-los que no sé res d'Al Qaeda ni d’Osama Ben Laden, que sóc un pobre carnisser temorós d’Alà. Però mai no es donen per vençuts. No es pot raonar amb ells. M'interroguen amb tàctiques diferents: un dia m’humilien despullant-me davant de tothom, un altre m'espanten amb un gos entrenat per atacar els presoners i al següent m'obliguen a trepitjar l'Alcorà. Dins la meva reduïda cel·la-contenidor de metall, un nínxol il·luminat dia i nit per un fluorescent que fa pampallugues, perdo la noció del temps. Avui he passat del meu silenci de sepulcre a la disco-infern. M’han posat mil vegades a un volum eixordador el Born in the USA de Bruce Springsteen. Quan he vist que em descontrolava, m'he mossegat la llengua. A la sortida, un capità exaltat m’ha cridat: “Josuè també va fer servir la fressa de les trompetes per dur el terror als cors dels habitants de Jericó”. M’ha quedat dins el cap un xiulet agut que em ressonarà uns quants dies.
Em fan por les converses amb el metge, un home maligne vol penetrar dins el meu cap amb bones paraules per descobrir-hi els meus punts flacs. Però sóc una caixa tancada, hermètica, sense cap escletxa. Em faig el boig, m’amago en la confusió, exagero el dolor de les tortures suportables i em mostro immutable davant les que em podrien fer flaquejar. El metge torturador vol saber què somio. No li parlaré mai de les visions i els malsons terribles, dels cavalls salvatges que corren per sota terra. Li dic que somio la segona vinguda del profeta Mahoma i que em trobo entre els seus fidels servidors. El metge em pregunta en quin idioma em parla el meu Déu i jo li contesto que tothom em parla en la llengua de les formigues. Sovint s'enfada amb el traductor, perquè quan li tradueix les meves respostes absurdes dubta de quin dels dos li pren el pèl.
Aquests Rambos de fireta es creuen els paladins de la llibertat, els representants d’una civilització superior. Puc veure l’odi i el menyspreu reflectit als seus ulls. Entre els meus guardians hi ha una excepció: una noia soldat que algun cop ha infringit les normes per oferir-me un glop d’aigua o una pastilla de xocolata. Avui s’ha presentat a la cel·la amb un tub de dentífric i un raspall de dents. Ha reproduït davant meu, amb una gesticulació exagerada, els moviments del raspall, com si jo fos un mico que ignorés la higiene bucal i pogués aprendre-la per imitació. Quan m’ha passat els estris, he omplert el raspall de pasta i m’he fregat enèrgicament els ulls.

Inspirat en el testimoni de Lahcen Ikassrien, expresoner de Guantánamo convidat a Girona per Amnistia Internacional.

La dona de fer feines

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
La mare m'ha trucat perquè l'acompanyi a una d'aquelles visites incòmodes que tenen l'aire funest d'un darrer comiat. La Jacinta, la nostra antiga dona de fer feines, pateix un càncer limfàtic. “No se'n sortirà”, m'ha advertit la mare amb aquell to inapel·lable amb què desarma qualsevol. Sembla que fa quatre dies que jo i el meu germà, fets uns trapelles, disparàvem avions de paper al cul rinoceròntic de la Jacinta mentre ella feia córrer la baieta agenollada al passadís de casa. I resulta que ja ha complert setanta anys i nosaltres ja hem parit els nostres propis trapelles.
Però anomenar dona de fer feines a la Jacinta és fer-li poca justícia. Va començar a venir a hores i de seguida es va fer imprescindible. La recordo untant-nos generosament les llesques de pa amb Nocilla per berenar, feinejant incansablement amunt i avall o cantussejant rancis boleros tot planxant. La Jacinta, que no va dir mai ni una paraula en català, s'expressava en una mena de dialecte murcià amb un deix tan pagerol que quan la senties et costava déu i ajuda aguantar-te el riure. Com si fos en Paco Martínez Soria a la pel·lícula “La ciudad no es para mí”. Deia una miaja de pan, una chispica de vino, una becicleta, un bujero o un repelú. La majoria dels verbs, els començava amb a: allevar, arrecibir, arrecetar. A vegades, la fèiem emprenyar a propòsit per sentir-li el seu al·lucinant repertori de renecs estrambòtics: anciendecandiles, burriciego, cagonrrediez. Quan s'adonava que ens en fotíem, ventava al meu germà un clatellot benèvol i li deia: Está apollardao! Li fèiem les mil i una, però mai no s'enfadava. Sempre ens va tractar amb una paciència de santa i una estimació que no ens mereixíem.
Fins avui, mentre ens dirigíem amb la mare al barri suburbial de la Jacinta, no m'he assabentat que un oncle la va embarassar als 18 anys i el pare, un pastor de cabres autoritari i curt com una cua de conill, la va fotre al carrer per salvar l'honor de la família. Va perdre el fill, un avortament espontani seguit d'una infecció a la matriu la va deixar estèril per sempre. En diversos hotels i restaurants de la Costa Brava va conèixer l'explotació de l'emigració, fins que va venir rebotada a Girona, on es va obrir camí fregant terres. Era una mula de càrrega capaç d'anar de casa en casa del matí a la nit. La mare no la va veure mai amb cap home. Els diumenges, el seu únic dia de descans, anava, sempre sola, al matí a missa i a la tarda al cinema.
Ens ha obert la porta la veïna que vetlla la Jacinta. És un piset d'habitacions diminutes empaperades de flors descolorides i atapeït de litografies de saldo, tapets de ganxet i figuretes kitsch. Sobre les lleixes, fileres de marcs amb fotografies d'antigues estrelles de Hollywood retallades de les revistes: Cary Grant, Gene Kelly o Shirley MacLaine, com si s'hagués creat una família a mida robada de les pel·lícules.
La Jacinta, enllitada, du encasquetada una ridícula perruca sintètica que sobre el seu rostre demacrat de color de cera sembla una broma macabra. Està molt prima i canviada; no l'hagués reconeguda mai. Els sedants la mantenen estabornida, amb la parla i els moviments alentits. La mare no ha aconseguit fer-la reaccionar, però quan m'hi he acostat per preguntar-li si em recordava, ha fet un esforç desconcertant per estrènyer-me la mà i els ulls se li han negat de llàgrimes. El seu gest ens ha emocionat, però de seguida hem pensat que m'havia confós o que començava a perdre el cap. Just abans de marxar, he descobert sobre el capçal del llit, en un marc de plata, l'única fotografia autèntica de tota la casa: hi sortim jo i el meu germà de petits, pedalant amb pantalons curts sobre dos tricicles.

Inspirat en la vida d'una immigrant murciana.

Xuta, xuta!

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Vaig passar de cofoi futbolista de carrer a sofert jugador federat quan l'equip del meu barri s'enfonsava en la classificació i necessitava un golejador. El pit a punt d'explotar al primer esprint i els turmells adolorits pels tacs rivals em van descobrir que el futbol competitiu era tota una altra cosa. Els meus elèctrics driblatges eren foc d'encenalls en aquells camps inacabables. Als primers partits, cada cop que m'embrancava en una jugada de malabarista apareixia un defensa destraler amb tècnica de bulldozer que m'escombrava sense miraments. La impossibilitat de desenvolupar el meu futbol artístic em va deprimir. Fins i tot vaig estar temptat d'abandonar, però els rivals matussers, els errors arbitrals, els renecs del espectadors i la humiliació de les constants derrotes em van encendre una addictiva i estimulant flama de revenja que fins llavors m'era desconeguda. Si el futbol perdia per a mi el seu component estètic i creatiu, com a mínim m'ajudaria a forjar caràcter. Vaig aprendre a protegir la pilota i a preveure els seus bots estranys en els camps de cols on ens tocava jugar, a passar-la abans que el rival se m'abraonés, a saltar deixant anar els colzes, a exagerar o simular faltes i penals.
Tot i la meva progressiva adaptació, el meu compte golejador continuava a zero. Poques vegades ens lliuràvem de ser humiliats amb marcadors d'escàndol. Conscient de la nostra debilitat, l'entrenador ens obligava a jugar amb un plantejament ultradefensiu que enervava els pares que seguien l'equip. Això minvava les meves oportunitats en l'àrea rival. Era un explorador solitari en territori hostil que rebia dues passades aprofitables en tot el partit. Mai no tenia cap ajut: els companys es desorientaven si gosaven travessar el mig del camp. La meva missió consistia en buscar la jugada personal, regatejar dos o tres defenses i, com deia l'entrenador, xutar a barraca. Molt fàcil sobre el paper, però gairebé impossible al camp.
Una jugada grotesca va marcar el meu futur futbolístic. Ens jugàvem la permanència en camp contrari enfront d'un equip de cafres de suburbi. Ells compensaven les mancances tècniques amb un joc tan violent que ratllava la criminalitat. El seu camp, que nosaltres anomenàvem "el petit Bernabeu", era una mena de circ romà que celebrava les salvatjades dels seus gladiadors. Corria la brama que des de les finestres dels blocs circumdants s'havien vist volar fins al terreny de joc paraigües, testos amb geranis i alguna gallina. En el minut vuitanta-cinc, gràcies a una defensa numantina, estàvem a punt d'arrencar un increïble empat a zero. El camp era una olla a pressió. Cada decisió arbitral contra l'equip de casa degenerava en una pluja d'insults. Jo m'havia allunyat de les bandes perquè un gos em bordava i uns brètols m'escopien i m'estiraven de la màniga. Com que l'equip rival s'havia llançat a la nostra porteria amb tots els efectius buscant una victòria agònica, jo havia optat per esperar a la rotllana central, sol com un mussol, alguna pilota rebotada per iniciar un contraatac letal. I la pilota somiada va caure als meus peus. Vaig enfilar veloç cap a la porteria sense la més mínima oposició. Els defenses eren massa lluny per atrapar-me. El públic va emmudir. El cara a cara amb el porter era la meva especialitat. Entraria a l'àrea petita i quan el porter em sortís al pas, l'enganyaria simulant un xut a la dreta per fer-li un barret com una catedral. Seria una jugada antològica que gelaria la sang d'aquells desgraciats. I just quan em disposava a xutar, va aparèixer aquell gos esperitat, arrossegant la corretja, que em va treure la pilota dels peus per començar a queixalar-la.


Inspirat en una anècdota del futbolista Grau Sant.

Nou periodisme

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

-Mama, prepara't que cauràs de cul. Oi que has sentit per la ràdio això del negrito que l'han cremat uns racistes? Sí, a Banyoles. Pues resulta que avui em tocava guàrdia i com els dissabtes hi ha quatre gats, endivina qui farà un directe a les notis i una connexió per la tarda amb el magazine de la Mari Rosa. Sí, sí, la teva nena. M'he posat el conjunt del Boulevard Rosa. No, mama, tampoc no vull anar massa extremada. Sí, no pateixis, m'ho estic currant a tope. Els Mossos i l'alcalde ja poden dir missa, que està més clar que l'aigua. I què vols que sigui sinó una agressió racista? Això està invadit de negres i moros; un dia o altre tenia que passar. La gent està que trina. Et llegeixo la meva presentació, que així m'entreno. Encara l'he de passar als puretes de correcció: “En Bañolas, un suceso aterrador ha conmocionado a la sociedad española. El fantasma del racismo sobrevuela de nuevo nuestro país. Un niño negro gambiano de 12 años que paseaba tranquilamente en bicicleta por la calle con sus compañeros ha sido la indefensa víctima de una brutal agresión racista. Una pandilla de chicos blancos le han gritado “¡Negro, vete a tu casa!”, y después de hacerle caer de la bici le han rociado con un líquido inflamable y le han prendido fuego. El pequeño Bamba Bemba permanece ingresado en la unidad de quemados del Hospital de la Vall d'Hebrón de Barcelona con graves quemaduras en un 25% de su cuerpo. No es el primer ataque racista que tiene Bañolas como escenario. No hace mucho habían incendiado la entrada de un bloque de inmigrantes. Eso, por no hablar del trístemente famoso Negro de Bañolas, un guerrero africano que se exhibía con total impunidad en una vitrina del Museo municipal”. Guai, no? Si mama, et truco després.
-Hola mama! El tema està que crema. L'estirarem com un xiclet. Prioritat absoluta, m'ho ha dit el cap d'informatius en persona. La segona unitat mòbil ja està en camí. Potser em quedo uns dies i tot. La poli no té pistes, segur. Nosaltres tenim un piló de veïns que es queixen dels negres: fressa, brutícia, robatoris. I ple de negres que es queixen de racisme: que els cobren de més als bars, no els deixen entrar a les discos o no poden enrrollar-se amb les ties blanques. Muntarem una xou que serà massa. Et deixo, entro en directe d'aquí a cinc minuts. Si, mama, m'he posat més coloret. Dona, és que en un cas com aquest si rius massa no queda bé.
-Ei, mama. No et perdis la connexió del vespre. Hem trobat un municipal que és una mina: diu que arribarà el dia que veurem pels carrers de Banyoles una manifestació amb creus en flames com les del Kus-Kus-Kant, o Klan, o com se digui. Que sí, mama, aquells de les pel·lis americanes que anaven amb cucurutxus al cap i penjaven els negres dels arbres. A més, tenim un amic de la colla del negrito cremat. Resulta que ha fet els 18 i no necessitem permís dels pares. I només el tenim nosaltres. El Javi l'està entretenint al bar fins que sigui l'hora de la connexió. Serà la bomba, ja veuràs.
-Mama, ja ho saps, no? Quina putada! És que ploraria de ràbia. Per una vegada que podia xupar càmera a tope. Sí, resulta que el negrito es va cremar tot sol calant foc a uns líquids dins una fàbrica abandonada. Tenia por que el pare li fotés la bronca i s'ho va inventar tot. Sí, confirmadíssim, donen una roda de premsa a l'ajuntament. Si hagués durat un parell de dies més! El jefe s'ha emprenyat com una mona. Primer, em diu que no deixés que la veritat m'espatllés una bona història i em penja. Però un minut després em truca per culpar-me de fer el ridícul. Diu que quan acabi la connexió del vespre reculli els trastos i cap a casa. Si, mama, és un borde total.

Inspirat en un succés ocorregut a Banyoles el 27 d'abril de 2002.

El xoc

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
En un segon vaig intuir que aquell Seat 124 de color groc em portaria problemes. El vaig veure acostar-se a tota velocitat pel retrovisor del cotxe i vaig tenir el temps just d'aferrar-me al volant, arronsar les espatlles i tancar els ulls esperant el xoc. L'impacte va ser molt violent i en vaig sortir amb un petit trenc al front i una fuetada cervical. El paraxoc i els llums posteriors van quedar trinxats. El conductor del 124, un presumit gallet de barriada, va baixar del cotxe remugant: “Me cago en mi puta mala suerte, estoy jodido, esto me hunde”. Es va excusar dient que s'havia distret, capficat en els seus maldecaps. Un cop vam haver arraconat els cotxes a la vorera, el pinxo va començar a dir que allò ho havíem d'arreglar entre ell i jo. “Ni guripas, ni testigos”, repetia mentre jo li reclamava l'assegurança. Com que jo no afluixava, em va ensenyar una mena de permís penitenciari amb el segell de la presó de La Roca del Vallès. “Si esto se sabe, me vuerven ar talego. No me seas cabrón”. No buscava compassió, volia intimidar-me. Era com si em digués: compte nano, sóc un ex presidiari!
Finalment, va tocar el dos deixant-me l'adreça i el telèfon escrits en un paper, i perjurant que, factura en mà, em pagaria trinco-trinco la reparació. Tal com vaig témer, les seves senyes eren falses. Enrabiat per l'engany, vaig estirar l'únic fil que em quedava: el número de la matrícula. Una cosina que treballava en una asseguradora em va aconseguir les dades del propietari del vehicle. Era una adreça de Font de la Pòlvora, un suburbi proscrit als afores de la ciutat; el gran supermercat de la droga i l'indret on la policia acostumava a recuperar motos i cotxes robats. Fins a tres taxis es van negar a portar-m'hi. L'autobús em va deixar al límit del barri perquè sempre se saltava la darrera parada. De seguida vaig entendre per què. Els carrers eren gairebé impracticables; s'havien convertit en una mena de tallers de desballestament a l'aire lliure. Tot era ple de ferralla i andròmines: xassís de cotxes, pneumàtics, bidons, bombones de butà. La canalla i les dones m'adreçaven mirades poc hospitalàries. Només un parell de joves es van acostar per oferir-me “caballo”.
Vaig entrar en un bloc decrèpit amb totes les bústies rebentades. El 124 groc era aparcat molt a prop, però amb una matrícula diferent. Com que el timbre no funcionava, vaig picar molts cops amb la mà. Quan ja em rendia, una veu somorta i tremolosa va sonar darrere la porta: “¿Qué quiere?” En dir el nom de qui buscava i després d'un petit concert de volts de clau, llisquets i cadenetes, la porta es va obrir. “Mi hijo no está”, va dir una velleta pansida amb ulls petits i negres de ratolí. La dona caminava palpant les parets. La vaig seguir fins a un diminut menjador envaït per una enorme muntanya multicolor de roba per estrenar: jerseis, pantalons, camises. Mentre li explicava l'accident, l'àvia es va asseure a la seva butaca per continuar maquinalment la feina interrompuda. Amb una destresa increïble per unes mans encartonades, prenia una peça del munt de roba, tallava amb unes tenalles la xapa antirobatori, que es guardava damunt la falda, i llançava el teixit a un segon piló. En concloure la meva narració, l'àvia va extreure de sota la butaca una caixa de llauna de galetes Birba: “Cójalo de aquí. Me fio de usté”. Fins llavors no em vaig adonar que era cega. Juro que a la capsa hi havia, pel cap baix, dos o tres milions de pessetes. Vaig anar estirant els diners d'un dels feixos de bitllets fins a completar les 80.000 pessetes de la factura de la reparació. Abans de marxar, l'àvia em va regalar una brusa amb lluentons d'Armani.

Inspirat en un cas ocorregut a Girona l'any 1987.

Cançó de Nadal

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
El vaig conèixer en un cafè mentre ens explicava, amb tota convicció i absoluta credibilitat, aquella surrealista entrevista laboral de la roulotte. Una ETT l'havia sotmès a un test d'intel·ligència amb uns resultats tan brillants que, per primera vegada, podien enviar un candidat a una misteriosa col·locació que la pròpia agència ignorava. El van adreçar al kilòmetre ix d'una carretera solitària, enmig d'una plantació de blat de moro de Valldevià, on hi havia aparcada una rònega roulotte. La caravana era una tapadora: camuflava un interior d'alta tecnologia que semblava una nau espacial, amb pantalles d'ordinador, botonets, llumetes parpellejants i sorollets galàctics tipus bip-bip. Dues noies de freda bellesa nòrdica i vestimenta provocativament futurista li van fer un segon test igualment reeixit. Van pactar un sou i un horari. I just quan anaven a explicar-li en què consistiria exactament la seva feina, van descartar-lo perquè es van adonar que la seva adreça coincidia amb la del psiquiàtric. L'esclat eixordador de riallades amb què la concurrència va celebrar la fi de la història em va fer entendre que segurament només aquesta última informació era autèntica.
Efectivament, quan va guillar, em van confirmar que en Falconeti (la majoria ignorava el seu nom real) no girava rodó, però això no impedia que fos considerat un tocat del bolet genial, una màquina inesgotable d'anècdotes i ocurrències.
Més endavant, un seu antic company d'escola em va certificar que havia estat un alumne brillant, lúcid, capacitat com pocs, fins que el primer any de carrera el cervell li va fer un clic que li va capgirar la vida. Combinava èpoques eufòriques, durant les quals destil·lava un humor càustic i una vitalitat forassenyada, amb períodes depressius en què semblava una ombra abatuda de si mateix. Llavors, desapareixia llargues temporades en què suposadament romania ingressat i en tractament.
Després d'una d'aquestes desaparicions, que es va allargar anys, el vaig retrobar a la Rambla fent de músic de carrer. Aquell dia, jo duia la meva filla petita de la mà, i em va alegrar comprovar que quedava fascinada per la versió interminable de la cançó “Una ampolla a dalt de la paret” que en Falconeti interpretava amb una vitalitat encomanadissa. Vaig aconseguir desempallegar la nena de la rotllana de criatures quan ja comptava l'ampolla dues-centes. Era prou capaç d'arribar al miler.
Un dia, el vaig descobrir a les cartes al director d'El Punt, on en signava una on es queixava que les noies de Girona semblaven monges en comparació amb la promiscuïtat de les barcelonines.
Però l'anècdota més entranyable va tenir lloc en aquell bar atapeït de gent on el foteta de la colla el burxava per fer-li cantar una cançó de Nadal. En Falconeti va plantar un tamboret entre les taules, s'hi va enfilar i amb gran autoritat va imposar el silenci. “Com que s'acosta el Nadal, cantarem el Fum, fum, fum!”, els va dir. Amb posat de director d'orquestra, Falconeti animava el personal a cantar taula per taula. Tímidament, una munió de desconeguts de diferents cercles i generacions s'anaven afegint a la cançó. Tot el bar va acabar bramant com una sola veu. Costava d'entendre que un espectacle tan senzill pogués ser tan emocionant. Va ser un d'aquells moments en què la vida quotidiana s'omple d'una màgia que et reconcilia amb el món, com l'escena final d'una pel·lícula de Frank Capra.
Vaig tornar a veure en Falconeti al cap d'uns anys, amb el rostre entresuat i amb aquella mirada de serenor química, com si estigués esgotat d'un llarg viatge o de l'esforç d'aturar la cançó interminable que li sonava dins del cap.

Inspirat per les vivències de dos malalts d'esquizofrènia.