dissabte, 17 de maig de 2008

El miracle d'una verge "made in Olot"


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Si us explico que la Verge del Rocío em va salvar la vida, segurament us imaginareu que sóc un cul de missa i perdo les hores implorant favors impossibles agenollat pels altars. Us equivoqueu. Precisament, la meva feina més aviat m'ha fet perdre una mica el respecte als sants. O més ben dit, a les imatges dels sants. Jo les fabrico al meu taller de sants d'Olot: Artesania Juvanteny. Segurament és inevitable que fabricar sants et torni escèptic i descregut. Resulta molt difícil veure la transcendència d'aquestes imatges d'èxtasis i patiments melosos quan les embales en caixes engrapant-les pel coll o les carreteges amunt i avall amb la furgoneta. És precisament en un d'aquests viatges quan es va produir “el miracle”.
Conduïa la meva C-15 per l'Autopista A-7 en direcció a El Vendrell. El meu únic passatger era una Verge del Rocío d'un metre vint d'altura que havia d'entregar a la Casa d'Andalusia d'Alaquàs, al País Valencià. De sobte, vaig perdre el control de la furgoneta i vaig començar a donar voltes de campana. El vehicle va travessar la mitjana de l'autopista i, després de superar un desnivell d'un metre d'altura, va continuar donant tombarelles enmig dels carrils que venien en sentit contrari. La furgoneta va quedar planxada com un acordió. Era un conglomerat de ferralla premsada on només havia quedat l'espai just per salvar el meu cos. Havia sobreviscut a sis voltes de campana. Tenia rascades i masegades per tot el cos, em sentia com si m'hagués passat pel damunt una piconadora, però la meva única lesió seriosa era un tall, petit però profund, al dit anular. Una ambulància de la Creu Roja em va portar a l'Hospital Comarcal.
En lloc de visitar-me de seguida, em van deixar aparcat en una mena de recambró fosc i inquietant on s'acumulaven andròmines i estris en desús. L'espera se'm va fer molt llarga. Eterna. El meu cap, encara sota els efectes del xoc, o més ben dit, del “shock”, va començar a barrinar. I si fos mort? I si aquell espai indefinible fos una mena de purgatori, una estació de pas abans d'emprendre el camí del cel? O de l'infern? Una infermera indiferent em va preguntar: “-Què fas aquí?”. Va desaparèixer sense esperar resposta. Sí, segurament era mort. Massa increïble per ser real. Vaig tancar els ulls per adaptar-me al meu nou estat. Llavors, mentre em tocaven la cama, va ressonar una veu d'ultratomba: “¿Estás vivo?”. Era la parella de Guàrdies Civils que havien redactat l'atestat de l'accident. Van semblar molt cofois de descobrir que obria els ulls i podia respondre'ls. “Es un milagro, chaval.¡Te ha salvado la santa!”, van exclamar eufòrics. L'explicació del miracle em va deixar encara més al·lucinat.
Resulta que la Verge del Rocío va sortir volant pels aires i va quedar perfectament dempeus, al bell mig de la carretera, uns 25 metres davant del meu cotxe trinxat. Això va evitar que els vehicles que venien en direcció contrària m'acabessin de rematar. Tot i que la verge només estava embolicada amb un plàstic, no es va fer ni una rascada. La sorprenent història no s'acaba aquí. Uns dies després, quan vaig poder deixar la imatge a mans dels seus fervorosos propietaris d'Alaquàs, la Verge del Rocío va sofrir un petit accident: es va trencar un dit. El mateix dit que jo encara duia immobilitzat amb una fèrula. Els propietaris van quedar convençuts que tenien una santa miraculosa i van trucar a les teles per comunicar la bona nova. Em vaig convertir en l'afortunada estrella dels telenotícies durant un parell de dies. El meu cas va donar la volta al món, o gairebé. La verge es va veure inundada d'espelmes i envoltada de pietosos fidels. Ignoro si ha respost les seves súpliques.

Basat en una anècdota viscuda per David Juvanteny.