Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els glòbuls que em perlejaven el front van formar una enorme gota de suor que va recórrer una cella, va continuar per la carena del nas i, després de tremolar uns segons suspesa entre els narius, va estavellar-se just damunt d'una paraula a mig escriure de l'examen de llatí. La tinta es va escórrer ràpidament dins la llàntia i la grafia es va desfigurar. El meu enteniment també es liquava i es perdia en els bellugadissos arabescos blaus. Al meu cap no hi cabia res que no fos aquell delit desbocat, aquella ànsia salvatge que em xuclava l'enteniment. Tot i que estava prohibit sortir de l'aula, el meu deplorable aspecte devia contribuir a fer prou creïble la meva necessitat peremptòria d'anar al lavabo. Vaig enfonsar el cap a la pica per amorrar-me a l'aixeta com un foll. Tenia els llavis connectats a la meva font de vida. L'aigua em penetrava gorja avall amb la força d'una fresca torrentada d'alta muntanya que porta la fertilitat a una àrida vall. Recuperava la serenitat a mesura que la panxa s'omplia i es tibava. Llavors ho vaig tenir clar; jo era un malalt. Un addicte. Però la meva no era una fixació creativa o plaent. Jo no era un lúcid alcohòlic, un amistós cocaïnòman, un estoic fumador empedreït o, encara millor, un mascle addicte al sexe com en Michael Douglas. La meva era una addicció incolora, inodora i insípida. El cos em demanava cada dia quinze litres d'aigua.
M'agrada explicar que tot va començar amb un petó. Un petó imaginari al qual ni tan sols puc afegir els llavis molsuts d'una adolescent voluptuosa, de manera que tampoc no puc atribuir-li la meva misogínia adulta. Resulta que em vaig veure afectat per una mononucleosi -també denominada malaltia del petó o febre dels enamorats-. El virus d'aquesta malaltia s'encomana a través de la saliva -rarament per un petó, sinó més aviat per compartir un got- i els símptomes més comuns eren els meus: inflamació dels ganglis limfàtics, febre i faringitis. La prescripció mèdica va ser repòs i hidratació. Aquesta darrera recomanació, la vaig seguir al peu de la lletra.
La segona visita al metge va certificar que havia superat la malaltia del petó per caure en la potomania (potos, del grec, vol dir beguda i per extensió, aigua potable). Familiarment, la vaig rebatejar com “la puta mania”, de beure. Costa de creure que el líquid inofensiu que compon el 60% del meu cos pugui suposar un perill. El doctor va fer una ganyota estranya quan li vaig preguntar si corria el risc que se'm rebentés la bufeta o criés granotes a la panxa. Amb un to greu, em va parlar d'alteracions als ronyons, de disminució dels nivells de sodi a la sang, de marejos, de falles de memòria, de rampes, convulsions i fins i tot d'un possible coma. Em va acabar d'acollonir quan em va advertir que no se m'acudís deixar l'aigua de cop: -“Podries acabar veient serps a les parets de l'habitació o escorpins que et corren pel cos”.
Amb una titànica força de voluntat que des de llavors m'ha agermanat amb tots els addictes estrafolaris del món, vaig anar reduint el consum d'aigua. Vaig covar un odi visceral envers les estudiants de figura estilitzada i alimentació natural que tot el dia corrien per la universitat amb una ampolleta d'aigua, tot fent glopets mesurats i pulcres. Quan la temptació era gairebé insuperable, quan el got d'aigua fresca i cristal·lina em tremolava a la mà i veia la meva cara desfigurada reflectint-se al cristall, amb un cop de geni l' abocava als testos de casa. Aquesta sortida em permetia resistir cinc minuts més, restar uns quants glops al còmput general del dia. Quan totes les plantes de casa van acabar podrides, jo em vaig considerar definitivament curat.
Inspirat en una experiència d'Oriol Ponsatí-Murlà
Dibuix: Jordi Vergés
Els glòbuls que em perlejaven el front van formar una enorme gota de suor que va recórrer una cella, va continuar per la carena del nas i, després de tremolar uns segons suspesa entre els narius, va estavellar-se just damunt d'una paraula a mig escriure de l'examen de llatí. La tinta es va escórrer ràpidament dins la llàntia i la grafia es va desfigurar. El meu enteniment també es liquava i es perdia en els bellugadissos arabescos blaus. Al meu cap no hi cabia res que no fos aquell delit desbocat, aquella ànsia salvatge que em xuclava l'enteniment. Tot i que estava prohibit sortir de l'aula, el meu deplorable aspecte devia contribuir a fer prou creïble la meva necessitat peremptòria d'anar al lavabo. Vaig enfonsar el cap a la pica per amorrar-me a l'aixeta com un foll. Tenia els llavis connectats a la meva font de vida. L'aigua em penetrava gorja avall amb la força d'una fresca torrentada d'alta muntanya que porta la fertilitat a una àrida vall. Recuperava la serenitat a mesura que la panxa s'omplia i es tibava. Llavors ho vaig tenir clar; jo era un malalt. Un addicte. Però la meva no era una fixació creativa o plaent. Jo no era un lúcid alcohòlic, un amistós cocaïnòman, un estoic fumador empedreït o, encara millor, un mascle addicte al sexe com en Michael Douglas. La meva era una addicció incolora, inodora i insípida. El cos em demanava cada dia quinze litres d'aigua.
M'agrada explicar que tot va començar amb un petó. Un petó imaginari al qual ni tan sols puc afegir els llavis molsuts d'una adolescent voluptuosa, de manera que tampoc no puc atribuir-li la meva misogínia adulta. Resulta que em vaig veure afectat per una mononucleosi -també denominada malaltia del petó o febre dels enamorats-. El virus d'aquesta malaltia s'encomana a través de la saliva -rarament per un petó, sinó més aviat per compartir un got- i els símptomes més comuns eren els meus: inflamació dels ganglis limfàtics, febre i faringitis. La prescripció mèdica va ser repòs i hidratació. Aquesta darrera recomanació, la vaig seguir al peu de la lletra.
La segona visita al metge va certificar que havia superat la malaltia del petó per caure en la potomania (potos, del grec, vol dir beguda i per extensió, aigua potable). Familiarment, la vaig rebatejar com “la puta mania”, de beure. Costa de creure que el líquid inofensiu que compon el 60% del meu cos pugui suposar un perill. El doctor va fer una ganyota estranya quan li vaig preguntar si corria el risc que se'm rebentés la bufeta o criés granotes a la panxa. Amb un to greu, em va parlar d'alteracions als ronyons, de disminució dels nivells de sodi a la sang, de marejos, de falles de memòria, de rampes, convulsions i fins i tot d'un possible coma. Em va acabar d'acollonir quan em va advertir que no se m'acudís deixar l'aigua de cop: -“Podries acabar veient serps a les parets de l'habitació o escorpins que et corren pel cos”.
Amb una titànica força de voluntat que des de llavors m'ha agermanat amb tots els addictes estrafolaris del món, vaig anar reduint el consum d'aigua. Vaig covar un odi visceral envers les estudiants de figura estilitzada i alimentació natural que tot el dia corrien per la universitat amb una ampolleta d'aigua, tot fent glopets mesurats i pulcres. Quan la temptació era gairebé insuperable, quan el got d'aigua fresca i cristal·lina em tremolava a la mà i veia la meva cara desfigurada reflectint-se al cristall, amb un cop de geni l' abocava als testos de casa. Aquesta sortida em permetia resistir cinc minuts més, restar uns quants glops al còmput general del dia. Quan totes les plantes de casa van acabar podrides, jo em vaig considerar definitivament curat.
Inspirat en una experiència d'Oriol Ponsatí-Murlà
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada