divendres, 2 de maig del 2008

El crim del pis d'estudiants

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
En aquell dolç simulacre de vida adulta, on gaudíem de tots els avantatges de l'emancipació sense cap de les seves responsabilitats, fins i tot els crims tenien l'aire inversemblant d'una telenovel·la. Fèiem creure als pares que la nostra rutina setmanal en aquell pis d'estudiants de Cerdanyola venia condicionada per les classes a l'Autònoma, les maratonianes jornades d'estudi i els temibles exàmens, però la veritat és que els punts calents del nostre calendari eren els partits de volei, els sopars a pisos de nois i les sortides noctàmbules.
El primer rumor d'aquella relació perillosa va començar a circular al pub Impacto, un antre que els dijous era envaït per la colònia universitària. Els inquietants parroquians autòctons quedaven neutralitzats per la massa suada i eixelebrada. Si algun d'aquells borinots ens xiuxiuejava, amb baf alcohòlic, alguna obscenitat a cau d'orella mentre ballàvem, hi havia un munt d'universitaris disposats a salvar-nos. Però els líders de la llista de paràsits noctàmbuls eren els veïns de ciències. Només havíem acceptat la primera de les seves invitacions a sopar. Eren uns “frikies” que cuinaven menjars infectes, col·leccionaven pedrotes volcàniques i penjaven pòsters de la mamelluda Sabrina.
-Diuen que l'Eusebi ha deixat embarassada una gitaneta de quinze anys -em va dir l'Anna en el moment de les confidències d'una d'aquelles nits de l'Impacto.
L'Eusebi era l'estudiant de geologia, un rude i pelut homenot de gairebé metre noranta, apassionat per l'espeleobusseig. Els dies següents vam reunir altres sucosos detalls de la relliscada del veí. Sembla que un germà de la gitaneta, cansat d'insistir-li que es casés amb ella, el perseguia per fer-li pagar molt car haver-li robat la virginitat. Els gitanos, ja se sap, no perdonen aquestes coses. Un dia, mentre esperàvem l'autobús cap a la universitat, l'Eusebi ens va deixar amb la paraula a la boca just quan un Seat 124 que escampava música d'en Camarón va fer xerricar les rodes davant nostre. Un company del seu pis ens va explicar, una setmana després, que el malson de l'Eusebi s'havia acabat. Ho celebraven aquell mateix vespre i ens convidaven a sopar. La curiositat va poder més que el rebuig que ens inspiraven aquells neardentals.
L'Eusebi, airejant la seva intimitat sense cap vergonya, va dir-nos que tot s'havia arreglat amb un milió de pessetes per sufragar un avortament. Just en aquell moment, van picar a la porta. Un individu de pell fosca es va plantar al bell mig del menjador i, davant de l'esglai general, es va treure una navalla que en un instant va quedar enfonsada al pit de l'Eusebi. Aquest, va posar els ulls en blanc i va caure rodó. Una gran taca de sang s'escampava per la seva camisa blanca. Nosaltres xisclàvem i reculàvem aterrides. L'Anna va córrer histèrica cap a la finestra i, obrint-la de bat a bat, es va posar a cridar demanant auxili. Va ser en aquest moment quan tots els nois de la casa, incloent-hi l'agressor i la víctima, van canviar d'expressió i es van adreçar a l'Anna pregant-li que no cridés, que tot era una broma. Una broma! L'Eusebi s'havia aixecat com si res, s'havia tret la bossa de sang que amagava sota la camisa i ens mostrava orgullós el mecanisme de la navalla que permetia amagar la fulla dins el mànec amb una lleugera pressió. Tot havia estat una representació macabra preparada a consciència per riure's de les nenes pijas de publicitat.
Vaig poder evitar que l'Anna els denunciés a la policia. Diu que va anar d'un pèl que no es llancés per la finestra. No vam tornar a dirigir la paraula als nostres veïns. El curs següent, vam canviar de pis. Mai no els vam perdonar.

Basat en els records de Jordina Garcia