Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Quan aquell llamp de moto em va avançar com un mal esperit, em vaig veure obligada a fotre un cop de volant que gairebé m'estavello al marge d'aquell cony de carreterota estreta i solitària del Montnegre i no em vaig poder estar d'insultar mentalment aquell motorista homicida: “Així t'obris el cap, malparit!”. Per això em vaig espantar quan just al proper revolt vaig veure acomplert el meu desig, com si jo fos una mena de poderosa bruixa fetillera capaç de llançar fulminants maleficis. El motorista s'havia estimbat, efectivament, i jeia immòbil a la vorera de la carretera sota el pes d'aquella enorme màquina.
Sense pensar-m'ho dos cops, vaig pitjar a fons el pedal del fre i vaig córrer cap al ferit disposada a ajudar-lo. El motorista no movia ni un dit, ni contestava a les meves preguntes, però de seguida em vaig adonar que no era mort perquè podia percebre perfectament com el seu pit oscil·lava al ritme de la respiració. Vaig treure-li el casc. Potser el seu rostre m'oferiria algun indici de la gravetat del seu estat. Era un noi de poc més de vint anys i semblava talment que dormís plàcidament. Després de picar-li suaument les galtes unes quantes vegades, va deixar anar un gemec profund i els seus ulls van parpellejar repetidament fins a obrir-se del tot. “Què ha passat? On sóc?”, va articular amb una veu rogallosa. Vaig posar-lo en antecedents de l'accident i de seguida em va demanar que li tragués la moto del damunt. No va ser fàcil. Les sabates de taló em rossolaven a la grava del marge inclinat de la carretera i, com que duia faldilla sense mitges, em vaig pelar els genolls. Tan bon punt vaig poder aixecar la moto, va quedar clar que el jove motorista no tenia cap ferida evident, però sí un enorme set als pantalons que deixava al descobert els seus genitals. Vaig apartar la mirada, incòmoda davant d'aquella visió xocant i inesperada. Però ell va començar a queixar-se d'un intens dolor a l'entrecuix. Vencent el meu pudor, i davant els insistents precs del noi, vaig observar més detingudament l'òrgan lesionat. Tot semblava estar al seu lloc. “Deu haver estat un cop amb el manillar”, insistia el jove, que semblava cada cop més restablert.
Em vaig començar a malfiar quan em va dir que no em pensés que sempre la tenia tan petita, sinó que se li havia encongit a causa de l'espant. Intentant canviar de tema, vaig preguntar-li si calia que cridés una ambulància. Ell, però, semblava obsedit en el seu membre. El preocupava evitar la vergonya de tornar al seu poble amb aquella fila. I llavors, mentre es posava dempeus d'una manera vacil·lant, em va fer una petició que em va espantar de debò. Em va demanar que em tragués les calces perquè se les pogués posar ell. “Ningú notarà que no les portes”, va insistir fitant-me amb uns ulls febrosos que em van fer lligar caps. I si tot havia estat una trampa, una sofisticada estratègia d'un exhibicionista, o encara pitjor, d'un violador? Érem ben sols, envoltats d'un bosc espès que ofegaria els meus crits, que podria amagar el meu cos. Una esgarrifança em va resseguir l'espinada i em va accelerar el cervell. Vaig reconstruir l'accident en uns segons des d'aquesta nova i inquietant perspectiva. El motorista m'havia seguit una estona i m'havia mirat mentre m'avançava imprudentment. Aquella esquinçada als pantalons era inversemblant. La moto no tenia ni el més petit desperfecte. Com un autòmat, sentint el seu alè viciós, no sé si real o imaginat, al meu clatell, vaig córrer fins al cotxe i vaig arrencar a tota velocitat. Vaig ser incapaç de mirar enrere en tot el trajecte. Des d'aquell dia, quan veig una moto pel retrovisor, el cor se m'accelera.
Sense pensar-m'ho dos cops, vaig pitjar a fons el pedal del fre i vaig córrer cap al ferit disposada a ajudar-lo. El motorista no movia ni un dit, ni contestava a les meves preguntes, però de seguida em vaig adonar que no era mort perquè podia percebre perfectament com el seu pit oscil·lava al ritme de la respiració. Vaig treure-li el casc. Potser el seu rostre m'oferiria algun indici de la gravetat del seu estat. Era un noi de poc més de vint anys i semblava talment que dormís plàcidament. Després de picar-li suaument les galtes unes quantes vegades, va deixar anar un gemec profund i els seus ulls van parpellejar repetidament fins a obrir-se del tot. “Què ha passat? On sóc?”, va articular amb una veu rogallosa. Vaig posar-lo en antecedents de l'accident i de seguida em va demanar que li tragués la moto del damunt. No va ser fàcil. Les sabates de taló em rossolaven a la grava del marge inclinat de la carretera i, com que duia faldilla sense mitges, em vaig pelar els genolls. Tan bon punt vaig poder aixecar la moto, va quedar clar que el jove motorista no tenia cap ferida evident, però sí un enorme set als pantalons que deixava al descobert els seus genitals. Vaig apartar la mirada, incòmoda davant d'aquella visió xocant i inesperada. Però ell va començar a queixar-se d'un intens dolor a l'entrecuix. Vencent el meu pudor, i davant els insistents precs del noi, vaig observar més detingudament l'òrgan lesionat. Tot semblava estar al seu lloc. “Deu haver estat un cop amb el manillar”, insistia el jove, que semblava cada cop més restablert.
Em vaig començar a malfiar quan em va dir que no em pensés que sempre la tenia tan petita, sinó que se li havia encongit a causa de l'espant. Intentant canviar de tema, vaig preguntar-li si calia que cridés una ambulància. Ell, però, semblava obsedit en el seu membre. El preocupava evitar la vergonya de tornar al seu poble amb aquella fila. I llavors, mentre es posava dempeus d'una manera vacil·lant, em va fer una petició que em va espantar de debò. Em va demanar que em tragués les calces perquè se les pogués posar ell. “Ningú notarà que no les portes”, va insistir fitant-me amb uns ulls febrosos que em van fer lligar caps. I si tot havia estat una trampa, una sofisticada estratègia d'un exhibicionista, o encara pitjor, d'un violador? Érem ben sols, envoltats d'un bosc espès que ofegaria els meus crits, que podria amagar el meu cos. Una esgarrifança em va resseguir l'espinada i em va accelerar el cervell. Vaig reconstruir l'accident en uns segons des d'aquesta nova i inquietant perspectiva. El motorista m'havia seguit una estona i m'havia mirat mentre m'avançava imprudentment. Aquella esquinçada als pantalons era inversemblant. La moto no tenia ni el més petit desperfecte. Com un autòmat, sentint el seu alè viciós, no sé si real o imaginat, al meu clatell, vaig córrer fins al cotxe i vaig arrencar a tota velocitat. Vaig ser incapaç de mirar enrere en tot el trajecte. Des d'aquell dia, quan veig una moto pel retrovisor, el cor se m'accelera.
Basat en una experiència d'R.T.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada