Elefant

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Fa una colla d'anys, l'elefant ensinistrat d'un circ rus que va fer parada a la ciutat es va posar malalt. L'animal apareixia als vistosos cartells amb un sumptuós collar de pedres precioses i un frontal de vellut vermell amb una enorme estrella daurada. Shazam, l'elefant que podia recordar, constituïa un dels números estrella del circ, de manera que el presentador es va veure obligat a disculpar la seva absència a la funció inaugural explicant que el clima de la ciutat no se li havia posat gaire bé al vell animal reumàtic. S'havia fet cèlebre entre els públics d'arreu del món aixecant una pota tremolosa sobre el cap de l'arriscat domador, però el número estel·lar de l'actuació del paquiderm, el que li havia donat la fama, consistia en triar 10 nens i nenes d'entre el públic i fer-los pronunciar, un per un, el seu nom davant de Shazam. Llavors, els nens es posaven en fila davant de l'animal i el domador repetia aleatòriament els noms, de manera que Shazam els pogués identificar tocant-los el caparró amb la punta de l'enjogassada trompa.

Però aquell dia Shazam no actuaria. Al final de l'espectacle, el director del circ va convidar els nens i nenes a visitar l'elefant malaltó per donar-li ànims i fer-li arribar els desitjos d'un ràpid restabliment. Quan la mainada van entrar en alegre comitiva a la fètida carpa del malalt, es van endur la visió deplorable d'un vell gegant abatut, la trompa inerta com una serp atropellada. L'elefant jeia de costat, respirava com una cafetera esquerdada i tenia les forces justes per aixecar les parpelles encartonades i deixar entreveure uns immensos ulls llagrimosos de foscor profunda i esgarrifosa. La visió va causar un gran impacte a les criatures, algunes de les quals, malgrat la seva suposada ingenuïtat, es van adonar de seguida que l'elefant s'estava morint. El silenci respectuós dels infants, només trencat pel somiqueig d'alguna criatura massa impressionable, va reconfortar l'abatut domador, que no s'havia mogut del seu costat des de feia tres dies. L'home havia renunciat a fer-lo aixecar, després va renunciar a fer-lo menjar i ara ja només li quedava mullar-li la boca amb una mànega d'aigua i recollir les seves comptades defecacions. Semblava una vetlladora esperant conformada el fatal desenllaç. Però l'elefant no tenia cap pressa.

La vigília de la partida del circ, el director va fer un intent desesperat d'aixecar el paquiderm contractant un camió grua. Van desmuntar la carpa i van passar-li unes cadenes a través d'unes regues gratades a terra per sota la seva còrpora. Confiava introduir-lo al tràiler que l'havia de transportar a la propera ciutat. L'operació va ser un complet fracàs. El tonatge de l'animal, que va ser cruelment maltractat, va imposar la seva lògica aclaparadora.

El circ va aixecar el campament i l'elefant moribund i el seu domador es van quedar en una solitària carpa enmig d'un camp ras als afores de la ciutat. Molts s'acostaven a contemplar l'agonia per curiositat, o potser per morbositat, però quedaven impressionats per la serenitat i enteresa amb què aquella bèstia descomunal afrontava la mort. N'hi havia molts que es posaven a plorar i d'altres que s'agenollaven a resar. L'elefant malalt va començar a atraure tanta gent que l'Ajuntament va haver d'encerclar el recinte amb tanques. Quan el bom-bom del cor de l'animal es va aturar (el silenci sepulcral permetia sentir-lo), els adoradors de l'elefant van tenir la transcendent sensació d'haver viscut l'epifania d'una nova religió. Van fer una col·lecta per pagar l'excavadora que va fer el forat de la tomba en aquell mateix camp i més endavant hi van aixecar una petita capella.

La rossa voladora (conte de Fires)

Text: Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El primer cop que vaig veure la seva fulgurant melena daurada voleiant al vent entre les branques despullades dels plàtans més alts de la Devesa el cor se’m va posar a bategar amb força. No sé si em va colpir més la seva bellesa indòmita o la temeritat d’una nena de poc més de dotze anys que desafiava les altures grimpant com un mico (no, com un àngel lluminós!) per un dels radis d’acer gegantins de la Noria Monumental. Els seus peuets de ballarina convertien els enormes cargols de l’estructura de metall en escalons capaços de portar-la fins al cel. Els muntadors de l’atracció, operaris forçuts i llardosos, contrastaven amb la seva fragilitat. Tots treballaven sense subjecció. Ara no es permetrien aquests riscos laborals, però el 1978, l’any en què les Fires de Girona i jo vam perdre la innocència, les normes de seguretat eren laxes i les autoritats conservaven el costum franquista de fer la vista grossa.

Des del balcó de casa, un setè pis encarat al Camp de Mart de la Devesa, teníem la nòria gairebé a la mateixa altura, però a uns cent metres de distància. La nena dels cabells d'or executava gràcils giragonses entre els cables d'acer o es balancejava damunt del sostre de les cabines com si cavalqués una planxa de surf. A contracor, l'atrevida acròbata va baixar de la nòria per donar la mà a un fúnebre ancià amb barba blanca i bastó que la cridava des de feia estona. Mentre es perdien entre el frenesí dels firaires, em vaig adonar que la nena coixejava.

No em va servir de res superar el vertigen a la Noria Monumental i forçar l'avi, el meu sofert acompanyant a les Fires, a pujar-hi un cop darrere l'altre esperant trobar-hi el meu àngel. Finalment, va aparèixer al lloc més impensat, dins l'anacrònica barraca de màgia d'El Gran Arkadín. Jo era llavors un adolescent solitari, fantasiós i una mica tímid, però vaig reunir prou valor per convertir-me en client assidu d'aquella atracció sense llustre. Vista de prop, la nena rossa encara em va semblar més bonica. M'hauria passat la vida mirant-la. No m'hagués calgut menjar, dormir, ni respirar. Al tercer dia de visites de matí i tarda, l'ensopida cobradora de la barraca va acabar per deixar-me entrar sense pagar. Ja devia intuir que era la màgia de la bella ajudanta d'Arkadín el que m'atreia. El mag executava números vistos mil cops a la televisió, però adquirien als meus ulls una màgia especial amb la meravellosa presència de la nena. M'agradava especialment quan Arkadín retirava les espases que la travessaven, ella sortia del bagul fent un graciós saltiró i regalava al públic un somriure que m'electritzava, sobretot perquè em semblava que anava adreçat exclusivament a mi. No podia ni somniar en dirigir-li la paraula i ja m'angoixava la idea de perdre-la.

Un dissabte, el penúltim dia de fires, ella em va atrapar corrents quan sortia abatut de la barraca d'Arkadín i amb una naturalitat que em va aterrir em va preguntar si l'endemà la voldria acompanyar al cinema. Es deia Juliette i parlava una exòtica barreja de castellà i francès. Segurament vaig quequejar i les cames em van tremolar, però vam poder mantenir una conversa mínimament entenedora. Ella volia veure “Grease”, la pel·lícula musical del moment que jo, ignorant de mi, ni tan sols coneixia. Vam quedar a l'entrada del Cine Ultònia. El meu cor es desbocava a cada gest, a cada somriure seu. Sort que aviat van apagar els llums, perquè potser m'hauria desmaiat. Tot en ella era màgic. No em podia estar de mirar-la de reüll pensant com n'era d'afortunat de seure al seu costat. El seu perfil il·luminat pel reflex de la pantalla era la cosa més delicada que havia vist mai. M'agradava molt més que Olivia-Newton John, l'actriu protagonista. La pel·lícula va exercir en nosaltres un efecte miraculós, com si ens hagués tocat amb la vareta màgica de la felicitat. Vam sortir al carrer carregats d'eufòria, taral·lejant les cançons, gairebé com si ens haguéssim encarnat en la parella protagonista de “Grease”. Teníem les Fires a la nostra disposició per celebrar el nostre amor. Vam pujar enriallats als autos de xoc i vam compartir núvols de sucre. Jo vaig guanyar-li un peluix a les escopetes i ella em va dedicar una exhibició als llits elàstics. Molts firaires la saludaven contents. Em va explicar que vivia amb l'avi, El Gran Arkadín, des que el seu pare havia marxat turmentat pels remordiments d'haver-li trinxat el genoll a l'atracció dels Pilots de l'Infern, on la fràgil i bella Juliette es mantenia immòbil mentre les motos rugien al seu voltant. Aviat l'haurien de tornar a operar.

Juliette somniava convertir-se en trapezista, suplint la coixesa amb destresa i força de braços. Vam apurar les fires fins que va tancar la darrera atracció i, ja de matinada, mentre alguns firaires feien rotllana al voltant del foc en la zona de les caravanes, ens vam petonejar arrambats contra els plàtans. El propietari d'El niño cocodrilo, un dels firaires romàntics de la generació d'Arkadín, va advertir Juliette que el seu avi la buscava, però ella el va ignorar. Un gitano va treure un acordió i la Juliette em va treure a ballar rítmiques melodies zíngares. Semblava que aquella nit màgica podria allargar-se eternament, però quan les primeres llums del matí perfilaven de nou els contorns dels plàtans, unes ombres amenaçadores ens van sobresaltar. La llarga corrua de camions i caravanes del circ Ringland Bros, instal·lat a tocar del pavelló d'esports, iniciava la marxa. Llavors, Juliette em va mirar amb una tristor indescriptible. El temut comiat arribava d'improvís. Em va explicar que jo li havia donat el coratge que necessitava per perseguir el seu somni. Abandonava l'avi i fugia amb la gent del circ. Aquella era la darrera temporada d'El Gran Arkadín. Amb els estalvis de tota una vida, l'avi havia adquirit una moderna i trepidant atracció mecànica que asseguraria el futur de la Juliette. Ella no havia de patir. Asseguda còmodament dins la roulotte, venent tiquets tot el dia, la seva coixesa passaria desapercebuda.

Publicat a La Vanguardia Girona el 21 d'octubre de 2011

Psicofonies

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'àvia es va trencar el fèmur i em va traspassar el compliment del ritual del dia dels morts. Així que ja em teniu, un cop guanyada la posició entre les matrones endiumenjades, fent equilibris sobre una inestable escala del cementiri, ram en mà, per arribar a l'ossamenta de l'avi, al nínxol del cinquè pis. Vaig conèixer el senyor Evarist mentre buscava una sortida pels carrerons laterals.
-Ep, jove!, que em podria donar un cop de mà?
D’entrada vaig tenir un ensurt. Em va semblar un trastocat que preparava una bomba casolana i vaig estar temptat de guillar cames ajudeu-me. Però de seguida em va picar la curiositat. L’entranyable ancià de mans tremoloses estava capficat embolicant amb esparadrap els auriculars d’un fonendoscopi al voltant d’un micròfon connectat a un vell casset gravador. Li vaig sostenir els aparells mentre ell encintava delerosament l’invent. De seguida em va voler tranquil·litzar:
-No em prengui per boig. El món és ple de veus del més enllà que hem d’aprendre a escoltar.
Llavors em va voler mostrar la utilitat del seu invent. Va prémer la tecla rec del casset i va aplicar suaument la membrada del fonendoscopi sobre la làpida de marbre que tenia al seu davant, com si es disposés a auscultar la respiració del difunt.
-La Maria es va endur un secret a la tomba i espero que me’l reveli.
Les psicofonies eren el seu tercer intent de contacte, un cop descartades la taula ouija i una sessió espiritista. Just quan l’home semblava que m’havia agafat prou confiança per arribar al moll de l’os de l’assumpte, van aparèixer dos Mossos d’Esquadra que, tot renyant-lo afectuosament per haver-se escapat del casal d’avis, se’l van endur cap al cotxe patrulla. Abans de pujar al vehicle, el senyor Evarist em va cridar:
-Vingui’m a veure, sisplau! Al casal del Bon Repòs. Necessito ajuda!
Després de repensar-m’ho una setmana, vaig decidir visitar-lo. Aturat per les preguntes receloses del conserge, vaig explicar que només era un amic. El conserge va fer una trucada interna, suposadament a una autoritat mèdica, i em va informar que el senyor Evarist no estava en condicions de rebre visites. “Està ingressat; ha perdut el cap”. Vaig voler insistir, però no se’m va acudir cap argument convincent.
Mentre m’endinsava capcot al jardins públics de davant del casal, una anciana de cabells cendrosos que s’havia esmunyit del centre tot darrere meu em va cridar discretament. Fingia buscar conversa, però de seguida em va començar a explicar la història de l’Evarist. L’home havia tingut una apassionada història d’amor senil amb la senyora Maria que havia contrariat les avaricioses gestores del geriàtric. La doctora i la directora del centre s’havien confabulat per evitar aquella unió. Temien que posés en perill l’herència que la senyora Maria, adinerada terratinent sense descendència, havia promès deixar a la institució. Just quan la parella parlava d’abandonar el centre i anar a viure junts, una malaltia fulminant va atacar la Maria. Ella deia que li posaven unes injeccions que li xuclaven les energies i li feien somniar bestieses. Quan va empitjorar, van traslladar-la a la infermeria del casal, d’on va sortir cadàver al cap de pocs dies. A l’Evarist li va caure el món a sobre. Posseït per la ràbia i el desconsol, va començar a escampar que l’havien assassinada. Com és natural, tothom el prenia per boig.
-I vostè què en pensa? –vaig preguntar a la meva informadora.
-Què vol que li digui. Som tan poca cosa que amb una empenteta ens envien a l’altre barri. Però sàpiga que abans d’ingressar-lo a la infermeria, l’Evarist em va dir que tenia una gravació on la Maria deia el nom dels seus assassins.

L'esquela

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Just quan es fa de nit al cementiri de cotxes i les muntanyes de vehicles desballestats es converteixen en amorfes ombres amenaçadores, un so inquietant pertorba el silenci del vedat solitari als afores de la ciutat. El vigilant, sobresaltat, alça la vista del diari esportiu i surt de la peixera de vidre aferrat a una pesada llanterna Maglite, que podria usar com a arma de defensa. Comença a seguir la pista d'un gemec repetitiu provinent d'uns munts de ferralla acumulats en estrats i situats en un nou carreró de la quadrícula de vehicles. Primer, li sembla reconèixer els crits gairebé humans d'una gata en zel; però no. Quan identifica el vehicle i n'és a poques passes, el so desapareix. Es tracta d'un BMW negre brutalment aixafat per un xoc frontal. No recorda haver-lo vist la nit anterior; segurament l'han portat aquesta mateixa tarda. El parabrisa ha desaparegut i la finestreta del conductor és una teranyina d'esquerdes que dificulten la visió de l'interior. Els seus ocupants ja deuen criar malves, pensa el vigilant. Es disposa a obrir la porta quan el so, aquest cop a tocar, gairebé li fa caure la llanterna de les mans. Un mòbil sona a l'interior del cotxe, escampant una punyent cançó d'Otis Redding desconeguda pel vigilant. Les pampallugues de la pantalla permeten distingir-lo mentre vibra i es mou en cercles per les fosques entranyes del vehicle com una cuca de llum. La porta ha quedat travada, de manera que esbocina el vibre amb un cop de llanterna. Inspecciona l'interior i, amb un estremiment, comprova que la sang del volant deformat deixa anar un fil llefiscós en tocar-la amb el caire de la llanterna. L'aterreix pensar que les víctimes del cotxe encara no deuen haver perdut l'escalfor. Introduint mig cos dins de la finestreta, aconsegueix arribar al mòbil, que ja s'ha aturat de nou.
El telèfon, ara ja sobre la taula del vigilant, sona a intervals regulars, i a cada trucada, l'home no pot evitar un sobresalt. No s'atreveix a contestar. Qui deu ser aquesta tossuda Laura -llegeix el nom a la pantalla- que a les quatre de la matinada encara no accepta el silenci del seu interlocutor? Com és que no l'han avisada de l'accident? I ell, què podria dir-li? Potser que truca a un mort? Contestar seria situar-se en el més enllà, erigir-se en Déu! Però també li sap greu desprendre's del telèfon, avisar la policia o els bombers.
Finalment, obsedit per les constants trucades, no es pot resistir a escoltar la desena de missatges que Laura, cada cop més angoixada i nerviosa, ha deixat a la bústia de veu del telèfon i així reconstruir la pel·lícula dels fets. En David, el conductor del cotxe, era l'adúlter que no compareixia al dinar amb la Laura, la seva amant, que primer pensa en un retard, després en un descuit i, finalment, en el trencament contundent i definitiu que ella sempre havia temut. El vigilant se sent profundament colpit per la tremolosa dolçor de la veu de Laura, per la delicadesa amb què recorda a l'amant els moments feliços que han passat junts, les esbojarrades trobades clandestines. Després, als darrers missatges, l'entristeix la seva manera de rebaixar-se: com promet oblidar-se de plantejar-li més amenaces i més exigències, com s'ofereix a complaure'l on i quan vulgui sense esperar res a canvi. Sense voler, li sembla que la Laura s'adreça a ell i li planta la llavor de l'enamorament.
De bon matí, quan el vigilant surt de la feina amb el mòbil aferrat amb força a la mà que amaga dins de la butxaca de la jaqueta, com si fos un tresor, s'atura a esmorzar al bar del polígon, on fulleja nerviós el diari, desitjant secretament topar-se amb l'esquela d'un tal David.

Ex aequo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Si Sommerset Maugham afirmava que en cada manera d'afaitar-se s'hi amaga una concepció del món, imagineu-vos per quins tortuosos viaranys ens portava cada any la discussió del premi literari de Viladosrius, amb un jurat amb filosofies discordants sorgides vés a saber si de la navalla de barber, la maquineta elèctrica o la depilació brasilera.
El patracol d'originals d'aquest any augura una animada controvèrsia. Integren el jurat la senyoreta Puig, una impressionable professora de literatura catalana de l'escola municipal; en Jofre Bruch, regidor de cultureta i medi ambient, del partit verd; el senyor Vilà, dit també despectivament "el botifarraire", empresari càrnic lletraferit que patrocina la publicació del premi, i la nostra gran patum, l'insigne novel·lista, poeta i pintor Pere Encís, pel qual parlar i pontificar són una mateixa cosa. Jo havia estat requerit en tant que jove promesa local, però a cada nova edició sóc menys jove, menys promesa i més local.
Qualsevol original que destaco rep immediatament els atacs furibunds de l'ínclit Encís, que veu en mi -equivocadament- una amenaça al seu caduc regnat literari. La meva estratègia és amagar les cartes fins al final. El regidor Bruc, esquerranós afí a la bicicleta, l'hort ecològic i la recollida selectiva, dissimula que no s'ha llegit ni un sol original embrancant-se en disquisicions sobre el retrocés de la capacitat escripto-lectora dels estudiants o la necessitat de fomentar l'ús del llenguatge no sexista entre els joves literats. La senyoreta Puig protagonitza arriscats equilibris per acontentar tothom. De seguida que la discussió puja de to i cal mullar-se, demana premis ex aequo. El botifarraire desbarra i té la dèria d'encaixar amb calçador grans cites literàries -juraria que les du escrites als apunts- per amagar la seva estultícia.
Un cop descartats els jubilats ociosos, els incansables grafòmans valencians i la jovenalla amb febrada primaveral, jo i l'Encís ens proveïm cadascú d'un original per convertir-lo en el nostre exèrcit. Tenim maneres oposades d'entendre la literatura i la vida. Ell valora l'exhibicionisme, la retòrica, la correcció formal, el discurs ben travat, les formes nobles. Jo, posat en el paper d'enfant terrible, defenso la literatura agosarada que s'arrisca a fracassar, un món propi, busco l'ombra d'un creador en potència.
Aquest any, l'Encís aposta per una àgil narració gòtica protagonitzada per un intrèpid antiquari octogenari i jo em declaro tocat per la passió d'un sòrdid descens als baixos fons barcelonins de la mà d'un homosexual vergonyant. Estem disposats a deixar la pell per unes narracions que en condicions normals no ens farien ni fred ni calor.
Ell m'ataca amb la lectura amb veu de baríton d'un fragment especialment desafortunat del text que jo defenso, assenyalant escruixidores faltes ortogràfiques, i jo repel·leixo l'atac cercant al seu original frases ridícules i personatges planers. Cap dels dos no té tota la raó, però representem el nostre paper amb convicció. Més aviat sembla una lluita d'egos. Cada any, els nostres embats viscerals, revestits de formalitat, incomodaven tant tothom que jo m'acabava rendint. Però aquest any arribaré fins on calgui. Aguantaré el tipus. Així, quan tothom espera la meva rendició, torno a la càrrega i rebato novament els arguments de l'Encís.
Enmig d'un silenci tens que augura l'esclat d'una temible tempesta, la senyoreta Puig, amb un fil de veu, proposa l'ex aequo de cada any.
Jo i l'Encís ens mirem als ulls per primer cop, com dues bèsties ferotges que mesuren la seva força abans del combat decisiu, i gairebé al mateix temps, contestem: -D'acord!

El malalt imaginari

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El meu cor s'accelerava (sovint sense cap causa externa que ho justifiqués) i temia morir d'un atac fulminant. Quan la fred em feia tremolar, m'horroritzava contraure una pneumònia. Una piga microscòpica era l'indici d'un mal lleig. I això, per no parlar de les fiblades que atacaven a traïció els òrgans més desprevinguts o de les protuberàncies sospitoses que palpant-me amb perseverança descobria en els replecs més recòndits del cos. Com que tenia la vaga consciència de ser una desgraciada víctima de la hipocondria familiar, alimentada per generacions i generacions de mares patidores, intentava resistir-me fins al darrer moment a donar credibilitat als meus símptomes, i encara menys a visitar el metge.
No els vull pas enganyar: tampoc no confiava gaire en la professionalitat del meu doctor de capçalera, un homenot taujà que es limitava a infondre'm ànims, a negar-me fàrmacs i a treure importància a qualsevol dels meus símptomes després d'exàmens massa rutinaris i superficials. Temia que ell també, acostumat a les falses alarmes, passés per alt els signes d'un imminent col·lapse del meu organisme. Com podia saber que aquest cop no anava de debò si ni tan sols seguia l'abc de qualsevol revisió: el fonendoscopi, els copets de martell al genoll, el digui trenta-tres...
En l'enèsima visita per descartar malalties imaginàries, el metge em va acabar mirant amb una seriositat que devia reservar per als casos greus.
-Efectivament, vostè està malalt -va admetre-. Necessita un psicòleg que tracti la seva hipocondria.
No se m'havia acudit mai prendre'm seriosament la meva obsessió per les malalties, és a dir, incorporar-la a la llista dels meus mals. D'alguna manera m'adonava que la hipocondria les contenia totes, que era d'un rang superior, una supermalatia que em permetia experimentar-les totes, patir-les totes. Potser per això -només ara queia de la figuera!- era l'única autèntica.
Em van recomanar un reputat psicoterapeuta argentí que utilitzava el clàssic sistema freudià, tot i que ell l'anomenava cognitivo-conductual: un divan, traumes d'infància, els somnis recurrents... Era un tipus escardalenc amb melena blanca de querubí que, tant pel seu aspecte com pel discurseig melòdic i difús, em recordava César Luís Menotti, un antic entrenador del Barça. Ja des de la primera sessió, no vam congeniar. Li vaig dir que m'incomodava sentir el seu alè al clatell mentre jo, ajagut com un emperador romà, havia de mirar al no-res (o encara pitjor, a un depriment quadre cubista de colors freds) tot parlant de coses íntimes. Volia veure-li la cara, comprovar la seves reaccions, però m'ho va impedir. Jo em buidava l'ànima a cada visita i, la veritat, m'emprenyava que no fos un intercanvi recíproc. Aquest no era el tracte, d'acord, però de seguida vaig tenir la sospita que l'home que m'havia de curar tenia tants o més problemes psicològics que jo. A partir de la tercera visita, ja no em feia res interrompre'l i burxar en els seus malsons. Les marrades amb què abordava cada pregunta, l'ordre malaltís del despatx, la seva diminuta i atapeïda lletra d'impremta, l'aversió a obrir-me escletxes a la seva intimitat, tot m'incitava a continuar la nostra guerra psicològica. Des del divan, vaig descobrir que s'obté tanta informació de les preguntes com de les respostes. Vaig aprendre a aprofitar la potència de la meva ment analítica i meticulosa per mirar cap enfora en lloc de cap a dintre, a buscar en els altres, i no en mi mateix, els senyals de la malaltia. Em vaig adonar, en definitiva, que jo podia ser un gran terapeuta.
L'últim dia ens vam barallar perquè jo no vaig voler admetre de cap manera que m'havia curat.

Made in China

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El rellotge de polsera que vaig adquirir per quatre xavos al xinès de la cantonada va començar a comptar hores de seixanta-cinc minuts i al cap d'uns dies es va plantar definitivament a les tres menys deu, l'hora dels rellotges de les fotografies publicitàries. L'hauria d'haver llançat a mar i oblidar-me de l'assumpte, acceptar l'escarment i convèncer-me que els meus amables veïns no venen duros a quatre pessetes, però vaig equivocar-me adoptant el paper del consumidor burlat.
Em va sorprendre desagradablement que la dependenta, una somrient filla del gegant adormit amb galtes de lluitadora de sumo, hagués perdut, ara que atenia una reclamació, la desaforada capacitat gestual que li havia permès superar la incompetència lingüística a l'hora d'encolomar-me el Rollex. Va agafar l'aparell inert que, tot compungit, jo havia estirat com un cadàver sobre el taulell i el va sacsejar violentament com si preparés un còctel. Després se'l va prémer teatralment contra l'orella tancant els ulls. Va fer que no amb el cap. Es va girar per engrapar una pila botó d'un expositor, la va posar al costat de rellotge i em va parlar per primer cop:
-Pila nueva, tles eulos!
Vaig agafar aire i, armat de paciència, vaig començar a explicar que li havia comprat aquell rellotge feia tot just quatre dies, que no m'havia donat cap tiquet i que ni de broma pensava pagar una pila nova. Però ella, fent-se l'orni, incombustible al desànim, repetia com un disc ratllat:
-Pagal pila! Pagal pila!
Tot i que cada cop cridava més fort, incomodant la resta de clients, no perdia el somriure. Era ben estranya la desconnexió entre la violència dels seus crits i les seves dents nacrades.
Qualsevol altre s'hagués rendit per la mandra de continuar picant ferro fred davant les mirades intimidadores dels clients, però jo intuïa que aquesta era l'estratègia secreta que permetia la continuïtat de l'establiment. Gent que es rendia, gent que se n'anava amb la cua entre cames resignant-se a l'engany. Aquell comerç era com la versió falsament humanitzada d'una màquina expenedora, de vending que en diuen ara, que s'empassa la moneda i t'envia a pastar fang. Aquell dia tenia ganes de brega i no volia passar per l'adreçador. No vaig fer cap esforç per contenir l'onada d'indignació que em va emergir per la boca com una colada volcànica d'insults i crits. Crec que les paraules més amables i ponderades van ser "colla d'estafadors malparits" i vaig acabar exigint-li que esborrés aquell somriure idiota de la cara.
La meva repulsa va tenir un efecte immediat. Com si tingués al davant una nina que pogués passar de la riallada al plor prement un ressort amagat a l'esquena, el seu somriure es va convertir en una ganyota de pànic i va començar a plorar enèrgicament mentre es protegia el cap amb els braços, com si jo hagués amenaçat (juro que no ho vaig fer) de picar-la.
De seguida van sortir de la rebotiga tres xinesos petits i eixelebrats, saltant com cangurs, escridassant-me i amenaçant-me amb eines ofensives que havien engrapat a l'atzar, com un para-sol o una raqueta de tennis. M'obligaven a retrocedir com una bèstia ferotge fugida de la gàbia que pogués llançar-los una urpada mortal en qualsevol moment. No atenien a raons. Vaig emprendre la retirada. Un cop al carrer, vençut i afligit, un d'aquells homenets em va llançar el rellotge als peus.El vidre es va esquerdar, però amb una pila nova ha tornat a funcionar. El maleït rellotge fals clava les hores, tot i que no el tracto amb prou cura i de vegades, és inevitable, cau a terra. Em desperto convençut que durant la nit s'haurà aturat. Mentre marqui les hores, em desmunta les teories.

Curs de venedor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Quan us obrin la porta, teniu dos segons per radiografiar d'un cop d'ull la vostra víctima i decidir quina estratègia de cacera fareu servir. Podeu ser formals, amistosos, engalipadors o uns autèntics malparits. Si cal, heu de treure la mala llet i convertir-vos en un gos rabiós d'aquells que claven les dents al tou d'una cama i no la deixen anar ni que els matin. De seguida us adonareu que tots vosaltres teniu un sentit adormit que se us anirà despertant a mesura que piqueu portes. Les cares parlen; mirant-les, sabreu com actuar. Us endurireu i llegireu en els ulls de la gent com en un llibre obert. Això no vol dir que sempre aconseguiu encolomar-los el contracte. Podeu estar satisfets si aconseguiu un índex d'èxit del 10%. Jo vaig començar com vosaltres, picant timbres, i tenia una mitjana del 20%. No cal aspirar a tant. Sempre hi ha gent que se t'escapa, que et tanca la porta pels nassos o passa la cadeneta i et mira per l'escletxa de la porta com si fossis un criminal. No heu de deixar-vos deprimir per ells. Al cap d'uns segons us hauran oblidat. Vosaltres també! Heu de dur sempre encesa la flama de l'entusiasme. Com més aviat oblideu els fracassos, més a prop estareu dels èxits.
Al principi, us costarà. Al cap d'uns dies, potser pensareu que no esteu fets per aquesta feina. Però, qui ho està? No sou gaire diferents de mi quan vaig començar. Jo fins i tot tenia mala consciència, no us ho nego. Em sabia greu convertir-me en l'estrany que trenca l'harmonia familiar en plena sobretaula, durant la migdiada, o quan la família es reuneix al sofà havent sopat. Però és quan tenen la guàrdia baixa, quan els ensenyes que hi ha un pobre desgraciat que s'ha de guanyar la vida recorrent escales a l'hora que hauria de ser a casa, com ells. Rebreu indiferència, esbroncades, insults. Aquí heu de demostrar la vostra força psicològica.
Molts de vosaltres porteu un any a l'atur. Alguns heu fet petites feines temporals i precàries. Heu conegut l'inframón laboral i voleu sortir d'aquest cercle viciós. Teniu ràbia acumulada. Utilitzeu-la, canalitzeu-la. ¿Encara no us heu adonat que si no mossegues, et mossegaran a tu? Aquí teniu una nova oportunitat.
Totes les feines deixen les seves víctimes. No venem pas un producte dolent, no els endossem una col·lecció de llibres vells per deu vegades més del que valen, no venem una excursió per la ruta del romànic per posar una colla d'ancians entre l'espasa i la paret en un saló d'un d'hotel de quarta categoria davant d'un lot de productes ibèrics a punt de caducar. Nosaltres no caiem tan baix!
Parleu de pressa, amb claredat i convicció. Mireu-los als ulls. Digueu-los:"No pot deixar passar l'oportunitat d'estalviar un 10% en la seves factures de la llum i el gas. Vostè sap quants diners representarà al cap de l'any? Sap les coses que es podria comprar amb tot el que s'estalviarà?" Si dubten, si parpellegen, si per un moment us sembla que es posen a pensar en aquest estalvi, ja han mossegat l'ham. Estireu fort perquè es clavi ben endins. Demaneu-los de seguida que us portin una factura vella. Qualsevol. Només a tall d'exemple, només per calcular exactament quants diners s'haurien estalviat amb la nostra companyia. Fixeu-vos en el número de pòlissa. El nom i el número de pòlissa. No hi traieu l'ull de sobre. Escriviu-los al nou contracte. I llavors, només us falta la signatura. Que firmin com sigui. Amb qualsevol excusa. Tot és pel seu bé. Un estalvi segur. I sobretot, no oblideu que per cada contracte n'obtindreu una comissió de 30 euros. Imagineu que aconseguiu deu contractes per setmana. O vint! Sabeu quants diners representaria al cap de l'any?

L'hostessa i el monstre

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Ara ja no en tens prou amb una hostessa perversa que et faci tocar el cel? Et vaig advertir que no et pengessis de mi, que cauries de molt amunt. Ara vols petons i moxaines? Ara em retreus tot allò que fa quatre dies t'excitava? Ara tens la barra de dir-me que practico un sexe fred i distant, maquinal, un vulgar espectacle pornogràfic? No oblidis que si jo no fos tan promíscua, si no busqués en cada vol nocturn un home per endur-me a l'hotel, si no sentís aquesta fam... tu no m'haguessis pogut tastar ni l'ungla del dit petit.
Et penses que repetir unes quantes nits al meu costat t'atorga algun dret. Exigeixes saber com s'arriba a aquest estat, quina mena de bèstia espantadissa esbufega a dins meu, com és que les teves carícies em cremen, com és que et cedeixo el meu cos sencer però no pots ni fregar-me l'ànima. Potser ha arribat el moment de començar a buidar el pap, de treure enfora uns records que es van podrint amb els anys. Sí, és clar, no t'equivoques, hi ha un passat fosc, una ferida massa fonda. Saciaré la teva tafaneria. Però vull que sàpigues que el meu rampell de sinceritat no té res a veure amb tu. T'ha tocat escoltar-me per pur atzar, podria ser qualsevol dels passatgers solitaris del meu Boeing 737. És aquesta nit a Girona, però podria ser demà a Milà o diumenge a Marràqueix. No et facis cap il·lusió, no et pensis que t'obro el cor. Després que t'hagi explicat el meu secret no sentiràs música de violins, no em deixaré petonejar com si la bèstia que duc a dintre s'hagués amansit per sempre. Al contrari, potser no ens tornarem a veure mai més.
No sento aquest plaer que tu voldries perquè me'l van robar de petita. Durant vuit anys em vaig esforçar a reprimir-lo. L'home que tenia el deure de cuidar-me i educar-me es transformava en un monstre que a mitja nit es ficava dins el meu llit. Calla, no pots imaginar-t'ho. Has intentat mai fugir de la pròpia pell? Has intentat mai, una nit rere l'altra, transformar la realitat en un malson? Has desitjat mai convertir-te en una pedra?
El pitjor era aprendre a resistir la por. La por esperant la seva ombra sinistra en l'escletxa de llum de sota la porta, la por de sentir-te culpable per l'amor natural que tota nena sent pel seu pare, la por que algú notés què amagava la meva tristesa, el meu desinterès cap a totes les coses boniques, aquella manera estranya de comportar-me com si ja fos una dona adulta. També em sentia culpable de no ser més gran, de no tenir l'enteniment i la força de rebel·lar-me, de no tenir la valentia de denunciar tots els silencis i les pors d'aquella casa dels horrors. Era culpable, en definitiva, de ser una criatura.
Amb els anys, la por es converteix en odi. Un odi corrosiu que em fa imaginar maneres salvatges i impossibles de matar-lo. Sempre penses que serà l'última vegada, que se'n cansarà, o que se'n penedirà, o que el curaran de l'atracció malaltissa i tot es convertirà en un record borrós, potser imaginat. Però ell sempre tornava, cada vegada més exigent, més brusc, més violent, com si li fes ràbia que jo creixés, que amb els anys fos cada cop més conscient del mal que m'inflingia. Fins als quinze anys no vaig reunir prou valor. Ho vaig dir a taula, davant de la mare: "Si em tornes a tocar em mataré".
Estic escapant des d'aquell dia. Aquesta feina sense arrels ni lligams forma part de la meva fugida, qui sap si de la meva teràpia. Voldria convertir-me en un ésser asexuat, però no puc. El sexe em fa fàstic i em fascina, m'atrau i em repèl. No, sisplau. No t'acostis a mi, no em toquis. He passat massa temps amb tu. Ja no puc evitar que les teves manyagues tendres, el teu alè i el teu rostre es confonguin amb els del monstre.

La quiniela

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El primer record que tinc del caràcter supersticiós de la mare és l'espant que li va causar saber que ens havia tocat una quiniela de catorze resultats. En lloc d'alegrar-se pel premi, va esbroncar el pare de mala manera i li va retreure que invertís una misèrrima part del seu sou en jocs d'atzar. Estava convençuda que una sort excessiva havia de ser compensada tard o d'hora per alguna desgràcia de la mateixa magnitud. La llei del pèndul. Tenia sempre a mà un bon grapat d'històries esfereïdores de rics desgraciats que corroboraven la teoria. “Val més que no et toqui mai res, ni massa bo ni massa dolent”, repetia. Els seus temors van quedar alleugerits quan va saber que aquell cap de setmana hi hauria un centenar d'encertants de catorze resultats i que no ens faríem precisament milionaris. Tot i això, va insistir en dipositar els diners en un compte a part i no gastar-los si no era per un cas de necessitat.
Amb els anys, els temors de la mare augmentaven i es manifestaven davant de tots els tòpics associats a la mala sort: trencar un mirall, un gat negre o obrir un paraigua a dins de casa. Qualsevol d'aquests petits incidents l'angoixava una colla de dies i exacerbava el seu caràcter patidor. Vivia amb l'ai al cor, tement desgràcies a cada cantonada. Tots els germans vam resultar afectats d'aquesta dèria materna. Vam créixer amb el temor de ser una mena de joguines en mans d'uns déus inclements capaços de castigar-nos per passar sota una escala. Santa innocència. Ella no va ser mai conscient de les pors i els complexos que ens va contagiar durant la infància. Només de grans vam aconseguir desempallegar-nos de tota aquesta rèmora de temors absurds.
Amb aquests antecedents, no ens va estranyar que la mare acabés atribuint a un suposat mal d'ull de la veïna del davant els seus creixents atacs de migranya. La teràpia amb antidepressius no havia funcionat i les doloroses punxades a l'hemisferi dret es perllongaven durant hores i hores. Va provar el ioga, l'acupuntura, diverses barreges d'infusions i fins i tot un estrafolari casc vibratori, però res no alleujava uns patiments que l'obligaven a abandonar les tasques domèstiques i recloure's en una habitació a les fosques, a vegades durant dies seguits. Llavors, la casa emmudia, solidaritzant-se amb el seu dolor. Teníem prohibit posar la televisió. En canvi, recordo l'alegria de veure-la aparèixer totalment recuperada, com el sol càlid i lluminós després d'una setmana de tempesta.
No vam poder treure-li del cap que la migranya no tenia res a veure amb la suposada gelosia que la veïna covava cap a la nostra família. Els veïns ocupaven una casa idèntica enfront de la nostra, però la incúria del seu jardí ja permetia endevinar que totes les similituds s'acabaven aquí. El cap de família era un individu taciturn i amargat, que segurament se sentia culpable de conduir el cotxe en el qual havia perdut la vida el fill petit. Cap de nosaltres no es feia amb els fills dels veïns: asocials, agressius i marginats.
La mare culpava la veïna, una dona desequilibrada i fúnebre, amb arguments ridículs, com ara que havia deixat de saludar-la o que l'havia vist tallar una rosa del nostre jardí. En el fons, semblava tenir por que els veïns ens poguessin encomanar el seu infortuni. Va provar tota mena de proteccions i amulets absurds contra el mal d'ull, però la seva migranya no va desaparèixer fins que el banc va embargar la casa als nostres veïns, que van fer la mudança en plena nit perquè ningú no els veiés marxar.Els diners de la quiniela de catorze, que gairebé havíem oblidat, van servir molts anys més tard per pagar l'enterrament de la mare.

L'antifutbol

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Empenyent amb fúria l'espatlla del meu marcador, mirant als núvols, segueixo des de l'àrea petita la paràbola del meló que m'ha enviat el nostre defensa central amb un xut desesperat. Tinc pocs segons per decidir la manera d'intentar rematar-lo al fons de la xarxa. No sóc prou ràpid per un control orientat seguit d'un xut col·locat perquè de seguida tindré a sobre aquests gossos de presa. Es tracta de posar tota l'ànima en una rematada directa: de cap, de peu, d'esperó... Una acció fulminant, decisiva, aprofitant la meva còrpora de pivot de bàsquet.
La meva especialitat és rescatar l'equip quan tot sembla perdut. L'entrenador em fa sortir els últims minuts del partit, sempre amb el marcador en contra, per transformar les pilotes a l'olla en un improbable gol in extremis. No tinc temps ni d'escalfar: el míster pren la decisió amb un rampell de mala llet. Sóc la darrera arma quan tot ha fallat, quan el joc de tiralínies ha naufragat al mig del camp, quan els jugadors exquisits i ràpids treuen el fetge per la boca, quan el nostre públic ha perdut la confiança i comença a desfilar. Sóc l'antifutbol.
La meva sortida fa esclatar burles a la grada, com si jo fos una opció irracional que trenqués tots els esquemes. “Ja treu el Sant Cristo gros!”, vaig sentir que deia un aficionat quan entrava al camp. A la banqueta vaig covant una ràbia que em fa sortir sense por, com un d'aquells impetuosos davanters anglesos, kamikazes desdentegats pels cops dels defenses destralers i els punys dels porters.
Vaig començar a guanyar-me fama d'excèntric quan vaig abandonar l'equip de bàsquet de l'Institut una setmana abans de la final del campionat escolar. Jo tenia el físic d'un gran basquetbolista: altura, mans grosses i peus ferms, una còrpora que intimidava sota la cistella. Aquella final m'hauria consagrat i volia evitar-ho fos com fos. Odiava el bàsquet. El considerava un territori dels esportistes maldestres: tipus espigats, marginats, alguns gairebé esguerrats, amb dificultats de coordinació, sense nervi ni ritme. Es valorava un mèrit que no es podia entrenar: tenir el nas més a prop de la cistella. Pura selecció biològica. Tampoc no m'agradava aquell joc massa reglamentat per aconseguir una emoció de baixa intensitat i que arribava al súmmum amb un darrer tir a cistella en un partit empatat. Pur atzar. Les normes del bot, del tir, de l'entrada a cistella, dels tres segons... Tot massa quadriculat.
Em vaig rebel·lar contra la meva fisiologia. M'estimava més ser un futbolista mediocre que un gran basquetbolista. Estimo el futbol. Aquí pot triomfar tothom. Els petits poden ser gegants. Cada partit és un nou argument imprevisible, una metàfora de la vida, on no sempre guanyen els millors. No hi ha cap emoció esportiva que es pugui comparar a la ràbia de rebre un gol quan jugues bé. Un error arbitral, l'astúcia d'un davanter, la violència d'un defensa, la pífia d'un porter poden girar la truita. Un equip dolent pot suplir amb esforç, sacrifici i joc d'equip les seves limitacions. Res no és impossible.
El meló cau a plom. El porter i dos defenses saltaran amb mi. Ja m'he decidit. Em cal aprofitar la meva altura i pentinar la pilota cap a una banda abans que la toqui ningú. Per suau que sigui el meu toc, el moviment confondrà el porter i la pilota acabarà a la xarxa. Però quan tinc la posició guanyada, un defensa salta abans d'hora i em clava el colze a la cara. L'àrbitre no és prou valent per xiular penalti i s'estima més xiular la fi del partit.
Tard o d'hora algú s'adonarà que aquesta temporada ja he fet quatre gols en mitja hora de joc. Qui supera la meva mitjana?

El pes del dolor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El repic sobre l'asfalt de les sabatilles esportives dels maratonians atuïts i cama-segats del meu voltant queda ofegat pels sons del meu organisme exhaust, que lluita per fer-se escoltar en un nou intent per acabar amb aquesta tortura. Em falten 10 quilòmetres. Els batecs del cor han trobat una connexió directa amb el cervell i em ressonen al cap com els tambors d'una guerra que no puc perdre. El cor, un cavall desbocat, no dóna l'abast per bombejar les quantitats ingents de combustible que li exigeixen els músculs debilitats de les cames. La sang infla venes i artèries a punt de rebentar. Els batecs ja m'eixorden. I si em falla el cor? I si caic fulminat a la carretera a causa d'una miocardiopatia hipertròfica no diagnosticada? Quants esportistes no han sofert darrerament una mort sobtada? Quants no han caigut com un sac sense previ avís? No. El cos no m'inocularà aquesta por. Em cal resistir, allunyar els mals pensaments que volen forçar-me a abandonar. La percepció del dolor és pura química, pura electricitat. El dolor és recollit en impulsos elèctrics que es canalitzen a la medul·la espinal per transportar-lo al cervell. Però el cervell és amo i senyor. Decideix que el dolor és suportable. Esclavitza el cos i li ordena continuar.
El següent atac del cos és més despietat. La respiració pastosa, com si l'aire fos quitrà espès que s'encalla a la gorja abans d'arribar als pulmons. Obro la boca com un peix fora de l'aigua però l'asfíxia persisteix. Baixo una mica el ritme, una mica, res que es pugui confondre amb la rendició. Ja fa estona que no desxifro els crits dels espectadors que animen des de les voreres dels carrers. Els sons m'arriben deixatats i les imatges, desenfocades i tremoloses.
Espero el tercer atac. El cor, la respiració i ara... les cames. Aquest és el més temible. Ja no es tracta de les punxades a la cuixa o el temor d'una contractura als bessons, ara és només (només!) que cada gambada suposa un esforç sobrehumà. És com si portés blocs de ciment lligats als peus, com si les meves cames s'haguessin tornat de plom i les ròtules s'hi haguessin confabulat convertint-se en xarneres rovellades. Sento la gravetat multiplicada per tres. Les butllofes de la planta del peu redoblen el meu dolor i l’ungla del dit petit, poc arranada, furga com una navalla en la ferida que ha causat al dit veí.
Però, d’on ve aquest sobrepès endimoniat? És llavors quan, gairebé derrotat, no tinc més remei que encomanar-me a la ficció per convertir-me en un maqui fugitiu en perill de mort. Endinsar-me, per exemple, als boscos de la frontera fugint de la Guàrdia Civil carregant el meu fill petit a l'esquena. Els malvats m'encalcen. Si m’enxampen m'espera la presó, la tortura o potser l'afusellament immediat. Em cal convèncer el cos de la importància de l'esforç que li exigeixo, servir-li detalls realistes, dramàtics, escruixidors, entabanar-lo sense remordiments. La criatura desnodrida, incapaç de caminar des de fa quilòmetres, dorm dins el farcell bressolada pel moviment de la meva cursa. He de preservar la seva calidesa protectora, la seva innocència. Em cal arribar aviat a lloc segur. L'afany de salvar la vida del meu fill m'ajuda a fer el cor fort per resistir uns minuts més.
Però l’amenaça terrible que pesa sobre nosaltres no pot evitar que, finalment, les cames flaquegin. Faig tentines, empassego, i m'adono que no tinc altre remei que forçar un gir més dramàtic: admetre que la criatura és morta. Deslliurar-me del seu pes em permet completar els pocs metres que em separen de la línia de meta, en un darrer esforç agonístic que ara m'agermana amb la mort però que d’aquí a uns moments tindrà regust de glòria.

Casa de cites

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Destruir és més senzill i més agraït que construir. Anar contra alguna cosa és més fàcil que anar-hi a favor. L'associació de veïns del barri va reviscolar en aglutinar l'oposició a la instal·lació d'un bar musical. Però res comparable a la comunitat de propietaris del número 23 del carrer Verge de Montserrat, que va trobar en un pis convertit en prostíbul la comunió que havien perdut durant anys de picabaralles, enemistats i deutes pendents.
Al principi, la majoria dels veïns suportaven amb fingida impavidesa els núvols tòxics de perfum barat i suor acre que les prostitutes i els puteros, respectivament, escampaven a l'ascensor. Com que els clients no eren gaire nombrosos i es concentraven cap al tard en vigílies de festius, només ocasionalment els veïns tenien encontres desagradables. Es tractava generalment de vells verds, solters tímids o immigrants amb la síndrome d'Ulisses, tots molt discrets. "La casa de les verges", com es coneixia irònicament el bordell en els ambients prostibularis, es va guanyar un nom i l'afluència de clients (i de meuques!) va augmentar. A les pàgines de relax dels diaris, el prostíbul va passar d'un número de mòbil que ofertava "Jóvenes ardientes dispuestas a satisfacer tus deseos más oscuros" a una gran foto d'una jove asiàtica semi-despullada (per astorament dels veïns, ja que només hi veien romaneses i brasileres) amb l'adreça de l'immoble. Aquí van començar els maldecaps. No era estrany trobar-se a l'escala colles de capsigranys borratxos d'un comiat de solter que remataven allà el seu viacrucis d'alcohol. Tampoc no era infreqüent que algun eixelebrat no encertés amb el timbre pintat de vermell del porter automàtic -quan no els pitjava tots expressament- i despertés a altes hores de la matinada alguns veïns enfurismats.
La gota que va fer vessar el got va ser la notícia que la mestressa del prostíbul havia fet una oferta de compra (d'aquelles que no es poden rebutjar) del pis del costat per ampliar el pròsper negoci.
La reunió de veïns per tractar de la casa de cites va tenir un quòrum mai vist. El president, un funcionari de duanes jubilat, va exposar els successius fracassos de les seves gestions: l'altiva indiferència de la mestressa, la passivitat de les autoritats i la policia o la negativa dels diaris locals a impedir la inserció dels anuncis de les asiàtiques de Rio de Janeiro. Un ex-policia nacional va proposar formar patrulles antivici. L'escamot de veïns patrullava per torns al bell mig del vestíbul de l'escala per aturar els possibles clients, als quals s'informava educadament de les molèsties de la instal·lació i se'ls pregava buscar altres locals. Alguns fugien amb la cua entre cames només d'ensumar els veïns, però d'altres s'embrancaven en violentes discussions. Resultava evident que el negoci se'n ressentia. La mestressa va visitar el president per signar una treva: a canvi d'eliminar la patrulla antivici, les meuques es comprometien a treballar només tres dies per setmana. La proposta va ser rebutjada. Els veïns havien trobat el punt flac i calia colpejar més fort.
Un estudiant d'informàtica va tenir la idea que va fer diana. Tots els clients serien fotografiats a l'entrada i la seva imatge es difondria públicament a la pàgina web “Els puteros del carrer Verge de Montserrat”. La campanya veïnal, anunciada en grans pancartes a l'entrada de l'immoble per dissuadir els clients, va atreure l'atenció dels mitjans. Diaris, teles i ràdios de tot el país es va fer ressò de la curiosa lluita d'aquella associació de veïns contra la casa de cites. Les meuques es van rendir en dues setmanes i van buscar un altre pis dos carrers més avall.

Tornar a néixer

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Et juro que no em vaig adormir, ni tan sols em podries recriminar una distracció, va ser potser un parpelleig massa llarg, un excés de confiança propiciat pel cansament. El cas és que quan el cotxe va topar bruscament contra la tanca metàl·lica ja era massa tard per redreçar-lo. El cinturó de seguretat em va subjectar, evitant que el volant se m'encastés al pit, però el vehicle ja s'aixecava de darrere i emprenia la primera tombarella en l'espai, lleuger com la maça d'un malabarista. En dècimes de segon, vaig maleir l’airbag, que va fallar. Vaig comptar tres etèries voltes de campana abans que el cotxe incrustés violentament el morro contra el descampat que envoltava aquell tram desolat de l'autopista, el parabrisa es desintegrés i el vehicle comencés a rodolar lateralment per un pendís pronunciat. La caiguda de costat va ser molt pitjor que el vol acrobàtic. Mentre el cotxe perdia tots els seus contorns i es convertia en una massa informe de xapa abonyegada, tots els vidres de les finestres es van esmicolar i una glopada d'aire fred i cristalls em va agullonar la cara com si una tempesta de neu s'hagués ficat dins del vehicle. El cinturó no podia evitar que a cada tombarella em pataquegés l'espatlla esquerra contra la porta.
El cotxe es va aturar en sec en encastar-se contra un arbre robust que va penetrar en l’estructura del vehicle amb la facilitat d'un ganivet a la mantega. Jo estava sorprès de la riquesa de detalls amb què percebia l'accident: gairebé com si el contemplés en una projecció a càmera lenta d'alta definició, com si pogués comptar un per un tots els fragments en suspensió, com si jo mateix hagués pintat abans amb meticulositat i paciència tots els elements de l'escena i fos capaç de recordar-los.
Qualsevol amb menys sort que jo s’hagués quedat allà, immòbil, inert, esperant els empleats de la funerària. Però em trobava bé i vaig esmunyir-me amb una agilitat felina per una finestra. Vaig començar a caminar pel marge de l'autopista com si no hagués passat res. L’accident havia passat desapercebut.
Em sentia ple d'energia. M'envaïa una gran eufòria, una lucidesa encegadora. Era l’alegria de tornar a néixer? Era el curtcircuit que la trompada havia causat al meu cervell? La claredat d'idees que primer s’havia concentrat en l’episodi de l'accident, ara irradiava clarividència cap a tota la meva vida. Mentre caminava, tot el meu passat se m’apareixia amb els límits afuats d’un paisatge escombrat per la tramuntana. De sobte, era conscient de les renúncies, de les flaqueses, dels errors i, sobretot, dels canvis necessaris per redreçar el meu destí. Com que tot tenia uns contorns definits, diàfans, tot podia tenir una solució precisa, neta. Devia ser la mateixa complaença que sent un cirurgià després d’obrir un pacient de pronòstic incert i trobar-se un tumor compacte, ben delimitat, fàcil d’extirpar.
Armat amb una voluntat de ferro i un optimisme a proba de bomba, res més lluny del meu pensament que trucar a una ambulància o a la companyia asseguradora. Tenia coses més importants a fer. M'inundava la força per enfrontar-me a totes les decisions postergades. M’esperava la renúncia davant del consell d’administració i una nova vida, però tu havies de ser el primer pas, per això em vaig plantar davant teu, amb una seguretat i una convicció granítiques. Miraves d'acovardir-me amb la teva mirada dominant, però aquest cop no estava disposat a rendir-me. I just en el moment que començava a escopir-te tot el que havia callat fins llavors, una veu em va interrompre: “Val més que no parli. Prengui-s’ho amb calma. Hem trobat molt de trànsit però en dos minuts arribarem a l’Hospital”.

El repartidor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

“Per cada iogurt venut guanyes una comissió de 0,3 pessetes, però els caducats resten”. Semblaven xifres irrisòries, però si sabies esprémer una bona ruta podies treure't un sobresou impressionant. I el salari no era pas petit. Per això la feina de repartidor de iogurts era una de les més cobejades per a un universitari que volgués aprofitar l'estiu per fer guardiola. A mi m'havia enxufat un amic del pare que tenia un supermercat. Guanyaria tres vegades més que els meus amics.
En Mingo, el rei dels venedors, em va ensenyar els rudiments de l'ofici i els secrets de la conducció del camió frigorífic. Al seu costat vaig familiaritzar-me amb la ruta: Torrent, Pals, Regencós, Begur, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell... De seguida vaig comprendre que no seria gens fàcil. Més enllà de llevar-se a les cinc del matí, carregar i descarregar o repassar les comandes, calia saber els horaris i costums dels establiments, el tarannà dels propietaris. Les botiguetes de poble feien la seva comanda, però els grans supermercats tenien enormes neveres-expositors que depenien exclusivament de nosaltres. Calia vetllar perquè no faltés producte, procurar que fes goig, que no caduqués. I això que cada dues o tres setmanes apareixien noves referències: canvis de sabors, versions ligth, amb sucre, amb trossos de fruita, amb bífidus o qualsevol altre invent convenientment publicitat a la televisió.
En Mingo hauria rebut el títol d'empleat del mes una vegada darrere l'altra a l'Ikea o al McDonald's. Les seves xifres de vendes marcaven rècords. Era capaç d'agafar una ruta en bancarrota i en poques setmanes fer saltar la banca. Havia nascut per vendre. Tenia nas i aprofitava les oportunitats. Tot i les enormes vendes, que suposaven risc de retorns, els seus iogurts caducats (la demostració d'un venedor pulcre) sempre cabien en una caixa. Era un malabarista: treia d'un establiment els productes que cremaven (a punt de caducar) i els portava als súpers on es vendrien de pressa. Entrava a les botigues com si fos el rei del mambo, llançant floretes a la mestressa i a les clientes. La seva aparició trencava la monotonia dels establiments més rònecs. Li agradaven els supermercats dels càmpings. “Un càmping és com una dona guapa, mai no te'n pots acabar de refiar”, em deia enigmàticament. Fins i tot quan anàvem amb foc al cul, s'entretenia a parlar amb els campistes i els preguntava pel temps i altres foteses. Jo menyspreava aquestes manifestacions expansives del seu caràcter. Em treia de polleguera que pogués anar tan de pressa sense córrer, sense suar, sense posar-se mai nerviós.
El meu primer dia sol vaig trigar tres hores més a completar la ruta. Jo no tenia prou caràcter per entrar a les botigues fent el fatxenda i esperava el meu torn. La suma de petits retards resultava fatal. Havia d'aturar-me a fer un menú i acabar a la tarda. Els nervis se'm menjaven. Pitjava l'accelerador a fons. Omplia els albarans massa de pressa i l'endemà hi detectaven errors. Malgrat tot, les meves xifres van anar pujant i vaig guanyar confiança.
El càmping de luxe de Pals, sempre desolat, era ple fins a la bandera al pic de l'estiu. Vaig trobar-me la nevera neta. Els clients em prenien els iogurts del carretó. Era la meva oportunitat. Vaig carregar-lo de iogurts com si s'acostés la fi del món. Si hagués perdut el temps xerrant amb els campistes hagués sabut que aquell cap de setmana fulgurant marcava allà la davallada de l'estiu. També va marcar la meva. Durant setmanes, vaig anar tornant caixes i caixes de caducats. Mentre les descarregava, els veterans reien per sota el nas: “Caram, universitari, sembla que aquest mes se t'ha fet curt!”