Un corredor nocturn

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Quan el silenci absolut de la nit zenital s’ha apoderat dels carrers i només estan desperts els agonitzants i els insomnes, faig un petó a la meva filla que dorm al bressol, em calço les bambes i surto al carrer per córrer. Vesteixo roba negra per confondre'm amb la foscor. Travesso com una ombra fugaç les avingudes de fanals espectrals i les places desolades. Semblo un esperit d’ultratomba condemnat per tota l’eternitat. M’empeny una força interior que no puc controlar. No és la mateixa ràbia de l’adolescència, covada a les barriades marginals, dins d'aquell bloc suburbial atapeït de vides ensopides i sense esperances. Ja no sóc aquell bordegàs virtuós però ressentit, que resistia cada dia la temptació de la vida fàcil dels camells i que no tenia calés ni per emborratxar-se els dissabtes. No he pujat gaires graons en l'escala social: ara la meva suor es paga a preu de saldo a la cuina greixosa d’una hamburgueseria. Però, com llavors, quan es fa fosc travesso corrent selectes urbanitzacions submergides en una pau sepulcral. M’agrada trencar el silenci de les nits més negres i infiltrar-me en els somnis profunds dels dorments amb l’eco irreverent de les meves passes sobre l’asfalt. M’agrada escoltar com ressonen i com desvetllen les bordades dels gossos. I veure d’esquitllentes com s’encén el llum temorenc d’algun portal.
Els gossos i els policies són els meus enemics. Les pampallugues dels llums policíacs em trepitgen els talons. Això no ha canviat. Tinc antecedents. M’han detingut més de trenta vegades, segurament més cops que als venedors de costo del meu barri, però mai no m’han condemnat. No hi ha proves: no he robat, no he fet mal a ningú, no fujo de cap perseguidor, no persegueixo ningú. Només corro de nit. I això no és cap delicte.
Ja fa anys que vaig descobrir que això els neguiteja, esmicola la seva fràgil sensació de seguretat. La meva presència fugaç, incontrolada, inexplicable, materialitza una de les seves pors més íntimes: un home malèvol que enverina el gos, salta la tanca del xalet, trepitja la gespa del jardí i es fica a casa per una finestra.
Però no és només això. Ja no és l’afany de transgressió, de revolta, de trobar una sortida al malestar. Les curses nocturnes són una mena de teràpia, una medicina natural als meus neguits. Quan fa dies que no corro de nit, em guanya l'insomni. Una veu interior m’empeny a llevar-me i em fa sortir al carrer. A vegades em costa tornar. Tinc una ànsia insaciable de continuar corrent, com si em volgués beure la nit sencera. Llavors, no m'aturo fins a l’alba, com un vampir que apura les darreres gotes de foscor abans dels primers rajos de llum. Exhaust però amb una pau interior indescriptible, me’n vaig a treballar.
Avui no he estat prou atent. Un gos m'ha clavat les dents al tou de la cama. M'ha costat de separar-me'n. No he tingut temps de repel·lir l'atac amb la vara de freixe que porto penjada a l'esquena com un arquer proscrit del bosc de Sherwood. La sang calenta em brolla amb força, regalima per la cama i em xopa la bamba. És una ferida profunda. Segurament estic deixant un rastre de petjades vermelles sobre la vorera d'aquestes cases aparellades. No em vull aturar. Resisteixo el dolor. La meva cursa no pot acabar així, però em sento defallir. Noto com la vida se m'escapa per la ferida. A l'alba, potser un veí matiner que sortirà a comprar el pa es toparà amb el meu rastre i tindrà la curiositat de seguir-lo. Si és persistent, potser arribarà al final d'aquest llarg camí de sang i trobarà un home escolat que algun breu periodístic despatxarà com un infeliç lladregot que ha fet mala fi.

Basat en l'experiència d’un “night runner” del Quebec.

Postals d'amor a una perruquera

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

Tinc un calaix de la perruqueria atapeït de centenars de postals d'amor amb cal·ligrafia infantil i olor de resclosit. No són els records d'un antic enamorat de la infància, sinó l'ofrena diària d'un càndid trastocat de 68 anys que s'ha encapritxat de mi. Cada dia, des de fa anys, es pren la molèstia d'escriure'm i portar-me a la perruqueria on treballo una cerimoniosa postal de lletres arrodonides que s'inicia amb el mateix encapçalament: “Apreciades perruqueres”. Em diu Miss Llagostera, i les meves companyes de feina són Miss Salt i Miss Fontajau. Nosaltres li seguim la veta, li agraïm les flors amb què sovint acompanya les seves missives i, de vegades, li parem els peus quan, com ell mateix reconeix, es posa massa “cochino”. No tenim cor per esbandir-lo de males maneres, ni per fotre-li un moc com fan a d'altres establiments públics que freqüenta en el seu atrafegat deambular diari. De seguida es veu que no hi és tot, però emprèn amb entusiasme els nostres petits encàrrecs. Li agrada anar-nos a comprar aigua o llençar les escombraries. Els divendres, sens falta, ens porta els tríptics amb la programació dels cinemes Albéniz.
Les seves postals estan passades de moda i semblen haver estat entaforades durant molt de temps al fons d'algun prestatge humit. Són fotografies de fa més de 30 anys, amb colors esbravats, on s'hi veuen les obres de construcció dels canals d'Empuriabrava o el Port de la Selva amb mitja badia encara verge; però també n'hi ha d'escenaris exquisits que han perdut el seu “glamour”, com la piscina de l'Hotel Cortijo Blanco de Marbella.
Els seus escrits són repetitius, plens de tossuderia infantil. Les dones són la seva dèria. Diu que li sap greu haver fet tard per poder-se casar amb mi. També em demana que li faci de mitjancera per casar-se amb la meva companya de feina, Miss Fontajau, tot i que no li fa cap gràcia que els seus pares tinguin una escopeta de caça. A vegades, enmig de les beneiteries de costum, hi apareixen detalls més personals que il·luminen la seva vida. Això passa quan, mancat de postals, ha de recórrer unes quartilles d'una antiga llibreta de ratlles. Em parla dels seus mals, de la maleïda pròstata i del sucre, dels seus estimats metges, sempre amb noms i cognoms, i m'explica que a vegades, quan està “massa nerviós”, li han de posar una injecció. Dedueixo que el van incapacitar: “ja no tinc firma, el jutge m'ho ha pres tot”. Es lamenta de ser un home pobre: “sense diners no hi ha ningú”. És curiós que digui “ningú” en lloc de “res”; coses de la solitud. Se li van morir els pares i la cunyada. També m'explicava que va néixer l'any 1940, quan manava Franco. “Era un dictador molt dolent, quan feien el NO-DO s'havia d'aixecar el braç, si no et tancaven a la presó”. Té molt clara l'arribada de la tele: “Va arribar el 1967, que feien Bonanza i Polt-Da (Poldark?) i eren molt boniques”.
Avui, com cada dia, m'ha portat una nova postal. El client a qui li marcava les patilles m'ha demanat de llegir-la i m'ha dit que és d'una preciosa candidesa, però jo n'he rebudes tantes, que ja no em commouen:
“Apreciades perruqueres: Perdona Miss Llagostera, ets molt bonica, bona, simpàtica i alegre, t'he fet enfadar perquè sóc un “cochino”. No t'enfadis perquè sóc molt pesat, quan tingui més diners et portaré més bombons i Fanta. Ja ets casada i he fet tard, ja sóc vell, faré els 68 el 2008, fes-me de bo amb Miss Fontajau. Però els pares tenen escopeta i em mataran i jo al cementiri. Jo ho pagaré tot i serà un casament molt bonic. Y després anirem al Brasil, vosaltres amb avió i jo amb barco. Es despedeix el teu amic i company Joan”.

A partir de l'experiència de Mary Alberto, perruquera, i Nancy Vidal, propietari de Kenneth Perruqueria.

La mort a la cantonada

De vegades, la fatalitat sap esperar pacientment una petita escletxa en la nostra rutina, sap arrossegar-se sibil·linament com una serp fins al nostre jaç quotidià per inocular-nos el verí letal. Pot passar un dia qualsevol, per exemple, davant d'un semàfor vermell. Una badada, un càlcul erroni, una pulsió de mort que ens empeny a trepitjar l'accelerador en lloc del pedal del fre i ja està, abandonem aquest món amb els peus per davant.
Davant de la fleca cantonera on despatxo hi ha un d'aquests semàfors traïdors que, creuats a deshora i amb mala sort, et llancen a la ruleta de la mort. Pensareu que exagero, però només un petit interval de temps separa la monòtona i fluïda distribució del trànsit del brutal impacte amb ferros retorts i carn esqueixada. L'altre dia, mentre un conductor aturat davant el vermell mostrava la seva impaciència a cops de gas, em vaig entretenir a comptar l'espai de temps que, en aquesta cruïlla, separa la vida de la mort. Des que el semàfor de la carretera de Barcelona es posa en vermell i el del carrer transversal encén el verd per donar pas als cotxes que esperen passen només uns cinc segons. Aquests cinc segons es fan eterns per al conductor impacient. La cruïlla no té cap visibilitat i sortir abans d'hora entranya el risc que un cotxe de velocitat vertiginosa s'encasti a la porta del conductor. Però estic convençuda que ampliar aquests cinc segons resultaria encara més perillós. Els conductors, sempre tan espavilats, s'adonarien de seguida que el marge de seguretat d'aquell semàfor és exagerat, contrari als accelerats ritmes de vida dels nostres temps. I no esperarien mai el verd.
Des de la fleca, estic acostumada a veure com el ninot verd intermitent pel pas de vianants suposa el tret de sortida efectiu dels vehicles, que no esperen el verd. Quan un d'aquests eixelebrats que surt abans d'hora coincideix fatalment amb un altre imprudent del carrer transversal que prem el gas per per no haver de parar davant del vermell es produeix la inevitable desgràcia. Dono fe que això passa sovint.
Des dels aparadors de la fleca, que donen als dos carrers, puc veure, una fracció de segons abans del xoc i sense poder-ho evitar, la carrera esbojarrada dels dos vehicles. Treballo amb l'ai al cor. Cada cop que sento un clàxon o una roda xericant m'espero el pitjor. No són poques les vegades que he hagut de trucar a la policia o a una ambulància, i he hagut de córrer per auxiliar algun ferit.
No fa gaire, una furgoneta va atropellar un jove motorista. Mentre el noi malferit era atès a la vorera per vianants i comerciants de la zona, el conductor i el seu acompanyant fumaven nerviosament a l'altre costat del carrer. Ni per un moment es van acostar a conèixer l'estat del ferit. La seva actitud freda i distant em va entristir. Quan va arribar la policia local, van col·laborar en l'atestat, però amb mostres evidents d'enuig davant l'excessiva dilació d'un assumpte que els robava massa temps. Per a ells, tot semblava reduir-se a un tràmit carregós. S'havien parat després del xoc, tenien tots els papers en regla i disposaven d'una assegurança que es faria càrrec de tot. Amb la seva impaciència semblaven voler dir: Què més espereu de nosaltres?
Tinc entès que cada cop es produeixen més fugides després d'un atropellament. Atropellar algú s'ha convertit en una més de les rutines de la conducció. Hi ha cotxes veloços que corren pels carrers i fràgils vianants que els creuen; no hi ha res a fer. És una cosa tan inevitable com atropellar un gat encegat pels fars. Sort que les assegurances preveuen totes les contingències.

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'oncle de les golfes

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Pels meus records infantils més reculats s'hi passeja, just abans d'anar a dormir, gairebé confós amb els somnis, un home cepat, coix i sense nom que apareixia del no res per fer-me jugar. Quan vaig néixer, l'any 43, feia cinc anys que l'oncle Joan s'amagava a les golfes de casa. De dia romania silenciós, invisible, matant les hores elaborant peces d'artesania. Els vespres, en companyia dels pares, xiuxiuejava i enganxava l'orella a Radio Pirenaica. Quan jo començava a encadenar aquell reguitzell de perquès dels nens impertinents i curiosos, l'oncle va marxar. Temien que l'ús de raó que m'havia de permetre entendre la seva situació també propiciés una fatal indiscreció infantil. Tots sabien que es jugava el presidi o l'afusellament. La vida clandestina de l'oncle a les golfes era un secret molt ben guardat, inaccessible a la branca de la família afí al bàndol franquista, a veïns i bons amics de tracte diari. Però viure tants anys amagat no deixava de ser una manera de morir a poc a poc.
L'oncle Joan hauria travessat la ratlla de l'exili l'any 39, seguint les llargues corrues d'exiliats, si el seu escamot de soldats vençuts i famolencs no hagués tingut, a les acaballes de la guerra, una topada amb els feixistes al bosc de La Pobla de Lillet. Durant l'intercanvi de trets, que va deixar un mort de la banda dels nacionals, l'oncle va ser malferit en una cama. Va passar uns dies emboscat fins que el fill del barber del poble el va trobar gairebé moribund. Va tenir sort de caure en mans republicanes. Diuen que la majoria dels barbers d'aquella època eren d'esquerres. La família del barber el va curar i alimentar, i van fer avisar la família. La meva mare, exhibint documentació falsificada amb la foto del pare, va anar a buscar l'oncle i, amb una sang freda elogiada mil cops a les sobretaules familiars, va creuar amb ell tots els controls fins a portar-lo al refugi segur de les golfes.
Barcelona era només una escala necessària per emprendre un exili ajornat durant massa anys. Però l'anonimat de la gran ciutat li va obrir noves perspectives. El món no s'havia aturat mentre ell s'amagava com una rata. Va retrobar un contractista d'obres de Bescanó que li va procurar nova identitat i li va oferir feina. Els primers anys es refugiava a les obres, però va anar prosperant amb l'embranzida de la construcció. Es va casar amb una bonica mulata dominicana, educada al Liceu Francès de Barcelona, i es va convertir en un reputat mestre d'obres a Santa Coloma de Gramenet. A mitjans dels 50, amb uns viatges amb tren que eren tota una aventura pels més joves de la família, ja ens atrevíem a visitar-lo.
Mentre algun guàrdia civil encara ens preguntava amb malícia pel seu parador, resulta que l'oncle Joan viva tranquil·lament a Barcelona, convertit en un respectat ciutadà que “el día de la exaltación al trabajo de 1955” rebia de mans de José Solís Ruiz, un capitost del franquisme conegut com “la sonrisa del régimen”, el títol de millor paleta d'Espanya. Encara conservo les medalles dels “premios de albañilería” que li va atorgar el franquisme, amb una bandera “rojigualda” que s'ha descolorit fins al punt que, si no fos per la inscripció, podria fer-se passar per una vella condecoració republicana.
L'oncle ens va donar una darrera mostra de coratge. Quan va patir l'infart, no va voler que avisessin ningú i es va estirar al llit amb la dolorosa acceptació que havia arribat la seva hora. La tia guarda una devoció exemplar a la memòria del seu home. Durant 40 anys, no ha gosat tocar els seus estris d'afaitar de la lleixa del lavabo: una maquineta, una brotxa resseca i una ampolla de Floïd.

Basat en els records d’Alfons i Lluís Mateu, nebots de Joan Mateu.

A casa teva o a la meva?

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

No us podeu imaginar quants quilòmetres de barra havia de recórrer, quant d'ingeni havia de malbaratar, quants gintònics i mirades de commiseració m'havia d'empassar abans no aconseguia endur-me al llit una dona prou comestible per matar el cuc. Passada la barrera dels quaranta, sol i gairebé de dol, desenganyat de l'amor i militant radical de les relacions esporàdiques sense compromís, totes aquestes maniobres d'aproximació em feien una mandra tan descomunal que sovint un got de wisky de malta i una bona novel·la es convertien en la passió més ardent de les meves nits de dissabte. Com que mai no he tingut estómac per recórrer a les meuques (ni prou diners per a les senyoretes de companyia amb datàfon incorporat), he trobat un mètode postmodern, energèticament sostenible, lleugerament arriscat però directe i efectiu: el xat.
No és que hagi substituït les dones de carn i os per les nines virtuals, sinó que la xarxa d'Internet m'estalvia la feixuga maniobra d'aproximació o, si més no, em permet superar-la acomodat davant de l'ordinador.
A Internet, ja se sap, una rossa de bandera pot amagar la identitat d'un descarregador de molls transvestit. Cal separar el gra de la palla. A poc a poc, he anat polint les meves tàctiques. He après a descartar la jovenalla, els tafaners, les escalfabraguetes, les reprimides, les monges, i a descobrir, entre el poti-poti de nicks de cada xat, els meus objectius predilectes: les dones malcasades, les burgesetes avorrides, les atrevides, les lúbriques, les vicioses. Quedaríeu parats de la quantitat de dones que busquen mascles per Internet. A xats com Ozú, amb canals tan explícits com “casats infidels”, he tingut bona caça. Sóc un expert a llegir entre línies, a treure informació del que m'expliquen i del que m'amaguen, a reconduir les converses cap als viaranys del sexe sense caure en la grolleria. En les meves èpoques més desesperades, he arribat a mantenir cinc converses alhora amb cinc finestres obertes en pantalla. El meu objectiu és clar: abandonar el món virtual i aconseguir una cita. El primer detall de confiança és que et passin un correu electrònic per establir contactes al marge del xat. El segon és un telèfon. No hi ha res més sensual que sentir la veu i imaginar el físic d'una dona desconeguda que aviat podria ser teva. L'intercanvi de fotos sol ser el preludi de la cita crucial, tot i que sempre pots caure en un parany.
No m'he escapat del ridícul, com quan una colla de brètols es van fer passar per una lliberal dependenta separada d'El Corte Inglés que no va comparèixer a la cita. Després, vaig rebre un mail insultant amb tot de fotos adjuntes on apareixia estúpidament ansiós esperant a la terrassa del Zurich.
Les sorpreses no són sempre desagradables. Un dia vaig fer 700 quilòmetres per trobar-me directament a l'habitació d'un hotel amb una nina de 25 anys que tenia problemes amb el xicot. Aquell cap de setmana amb l'Eva va ser tan memorable que vam decidir no repetir-lo. Unes setmanes més tard, al mateix xat on vam contactar, va aparèixer un nick molt semblant al seu. Vaig deduir que l'Eva buscava noves cites. La vaig atacar però ella es resistia a desemmascarar-se. Al final, alguns detalls sospitosos li van fer confessar que era la companya de feina de l'Eva. Li havia parlat molt bé de mi. Vam concertar una cita que amagava una nova sorpresa: es tractava de la mare de l'Eva, sense res a envejar a la filla malgrat els seus 45 anys. Vaig pensar que havia estat el conillet d'Índies de dues dones amb una estranya relació. Potser la filla tastava abans els homes de la mare; no m'agradaria pensar que li passava les sobralles.

Basat en les experiències de Josep P.

L'èpica del fracàs

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
El 8 de març de 2005, en un hotel de Londres, vaig rebre una lliçó dolorosa però memorable sobre l'èpica del fracàs. Aquell vespre s'enfrontaven el Chelsea i el Barça en els octaus de final de la Lliga de Campions. Havíem volat amb Ryanair fins a Londres, sense entrades, i després de quatre dies de turisme gregari amb uns ridículs cartells de “Buy tickets Chelsea-Barça” enganxats a l'esquena, ens vam resignar a veure el transcendental matx des del bar-restaurant de l'hotel.
El Chelsea era el penúltim caprici d'un multimilionari rus, un club que s'havia venut l'ànima per formar un equip a cop de talonari. El seu entrenador era la bèstia negra del barcelonisme: un personatge vanitós, prepotent i despectiu que havia traït els principis cruiffistes que havia mamat a can Barça. S'enfrontaven dues maneres de veure el futbol. I qui sap si també dues maneres de veure la vida. El Barça tenia estil, estètica, màgia. El Chelsea tenia empenta, esperit de sacrifici, disciplina. L'art contra la força. La imaginació contra el múscul.
Ja des dels primers minuts del partit vaig tenir un amarg pressentiment. Un noble boxador fidel als principis del Marquès de Queensberry no té cap possibilitat davant d'un pinxo de barriada bregat en mil batusses. A la mínima que els barcelonistes erraven les seves mil·limètriques combinacions, els corpulents migcampistes del Chelsea se'ls abraonaven amb atacs afuats i profunds com una ganivetada. Xavi va relliscar enmig dels seus hipnòtics passos de saló i el Barça va rebre la primera ferida. Però més dolorós que el gol, van ser els forassenyats crits d'alegria d'una mena de hooligan envellit assegut en un racó de la sala. La discreció que l'havia fet passar inadvertit fins llavors derivava ara en una erupció de gesticulacions eufòriques i cridòria simiesca. El segon gol li va fer vessar mitja gerra de cervesa mentre ens dedicava un brindis foteta. La seva esposa, sempre d'esquena a la pantalla, somreia forçadament amb un rictus de patetisme. El tercer gol del Chelsea, al minut 18 del partit, el va fer posar dempeus. La dona, avergonyida, el va estirar de la màniga. Quan ell alçava la mà per alliberar-se, la dona va fer el gest de cobrir-se la cara, com si estigués avesada a rebre trompades d'aquell bordegàs. Ell, però, no la va pegar. Va caminar vacil·lant fins a la nostra taula i em va tustar l'espatlla com si ens donés el condol. Vaig voler aixecar-me, trencar-li la gerra a la cara i rebentar-li a cosses aquella panxa botida de cervesa. Us juro que l'hagués matat allà mateix, sense cap pietat. Però no vaig fer res.
No ens vam engrescar gaire amb l'intent de remuntada del Barça. Ni tan sols amb aquell segon gol que empatava l'eliminatòria. La derrota ja ens corria per les venes. Com un púgil sonat, només esperàvem el cop definitiu. I a fe que va arribar. Però aquell quart gol del Chelsea no va fer explotar l'energumen. Restava entresuat, envermellit i immòbil. La borratxera l'havia deixat molt tocat. Es va aixecar pesadament abans d'acabar i, fent tentines, ajudat per la dona, va caminar fins a recepció. Llavors ho vaig entendre: duia la mà aferrada al cor. Ella semblava espantada. El recepcionista, neguitós, parlava per telèfon mentre donava indicacions a l'esposa. Li descordaven la camisa i el ventaven. Mentre els companys, aliens a l'incident, es retiraven capcots a les habitacions, jo em vaig arrepapar en un sofà disposat a paladejar l'espectacle. Vaig contemplar els seus esbufecs i el pànic dibuixat als seus ulls fins que se'l va endur una ambulància. Me'n vaig anar a dormir sense cap remordiment. Em vaig llevar amb ressaca de derrota i d'assassinat.

Basat en una experiència de Josep Miquel P.

Papa, què és la màfia?

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Em va despertar la frenada. El papa havia deixat anar el volant de la furgoneta i aixecava les mans enlaire. La mama m'esclafava la cara contra el seu pit i repetia fluixet: “ai que ens mataran a tots”. El cor li anava a tot màquina. Uns homes amb màscares negres amb uns forats pels ulls van sortir de la foscor i ens van envoltar apuntant-nos amb llanternes i metralletes. Arribàvem a l'hotel (la “masseria”, que en deien ells) després de sopar a Palerm. Jo trobava que aquell hotel era el més sensacional de les nostres vacances a Sicília: jugàvem a prínceps i princeses corrent per passadissos solitaris, grans biblioteques i habitacions senyorials; saltàvem sobre uns sofàs tous com llits elàstics i teníem per a nosaltres sols una piscina amb trampolí enmig d'arbres antics i flors de tots colors. La mare deia que aquell casalot solitari perdut enmig de les muntanyes pelades li feia mala espina. No podia dir que fos lleig, és clar, però trobava estrany que en ple mes d'agost només hi hagués tres habitacions ocupades i que les criades marxessin a la nit deixant les portes obertes. No va voler visitar Corleone, el poble del costat.
Un d'aquells homes emmascarats va picar amb l'arma a la finestra del papa i li va ensenyar un carnet amb un escut d'or. “Carabinieri”, va dir. Després, el papa va baixar la finestra i li va ensenyar el seu carnet. El papa li va dir a la mare que no patís, que eren policies. Tot i que jo no estava gens espantada, el papa em va dir que no tingués por, que aquells homes eren dels bons, que només volien mirar si els dolents s'amagaven a l'hotel. Jo no entenia que els bons es tapessin la cara. El papa em va dir que eren com una mena de superherois i que ningú podia descobrir els seus poders especials. L'aparcament i el jardí eren plens d'emmascarats. En vaig comptar més de trenta. Les pampallugues dels cotxes de policia i les llanternes enfocant amunt i avall semblaven una discoteca. Els emmascarats van canviar les metralletes per pistoles i ens van fer esperar a la porta de l'habitació mentre ho regiraven tot. La mare va dir que s'havien descuidat de mirar sota el llit. Les pistoles semblaven de plàstic. El pare em va dir que, normalment, les pistoles de veritat semblen de mentida i les de mentida semblen de veritat.
El superheroi que manava, que era alt i gros com un gegant, se'm va acostar i es va destapar la boca per ensenyar-me que reia. Em va explicar que tenia una “bambina” de la meva edat. També em va dir que Sicília era una illa molt “bella” però que hi havia “gente brutta”.
La mare volia marxar de l'hotel de seguida però el papa va dir que enlloc podíem estar més segurs. La segona nit érem completament sols. Totes les portes, menys la de la nostra habitació, continuaven obertes. Les cambreres no deien ni una paraula. Damunt d'una taula del menjador van preparar tres plats de menjar tapats amb plàstics. El pare deia que quan es fes fosc potser algú sortiria del seu cau de les muntanyes i se'ls menjaria. Aquella nit, la mare va somniar que un home dolent es passejava pel casalot, es prenia el sopar fred, llegia al sofà de la biblioteca i s'estirava a dormir sota el nostre llit.
La mestressa de l'hotel no era una princesa, sinó una baronessa. Només vam veure el seu fill, que cada matí venia en moto des de Palerm. No sabia res de la visita dels “carabinieri”. El pare trobava increïble que els propietaris no sabessin que els seus clients havien estat rebuts a punta de pistola per un exèrcit de policies. El propietari va cridar el jardiner, que també feia de vigilant nocturn. Tampoc no sabia res, però va aclarir que allà tots tenien un son molt profund.

Basat en l'experiència a Sicília de la Júlia, de 7 anys.