Un xoc per morir

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.
Jo he vist la mort de cara: dues llums enmig de la foscor que m'enceguen i se'm tiren al damunt sense temps d'esquivar el xoc frontal. Havia sortit de casa cap a les set del matí, encara de fosc, per començar un curset de patinatge a Barcelona. No hi vaig arribar mai. Tampoc no he tornat a patinar mai més. No puc córrer, ni saltar; encara gràcies que pugui caminar. El conductor de l'altre cotxe va morir a l'acte. Potser el destí hauria estat més cruel si m'hagués fet morir a mi i l'hagués salvat a ell, perquè la culpa, tot i que ja va pagar prou deixant-hi la pell, era tota seva.
De vegades repasso el meu diari, on hi tinc enganxats els retalls de les notícies que van sortir a El Punt i al Diari de Girona l'endemà de l'accident: “Un noi que mor fereix una dona després de saltar-se un control policial i accidentar-se”. Jo era aquesta dona; conduïa confiada pel meu carril, respectant les normes de circulació, il·lusionada amb el meu curset. No som prou conscients que la vida se'ns pot girar en uns segons. Ell segurament conduïa begut, si no, no s'entén que s'escapés del control. Anava massa de pressa, s'havia saltat una doble contínua, enmig d'un revolt sense cap visibilitat on ens vam trobar de cares, sense temps de fer el cop de volant que evités l'impacte brutal que va convertir els cotxes en ferralla i va trinxar els nostres cossos. Encara ara sóc capaç de recitar les parts del meu cos destrossat com si fos el Pare Nostre: genoll dret, fèmur dret, tíbia esquerra, pelvis, braç esquerre, cara, nas, pòmul, ull, melsa, ronyó, fetge i pulmons.
Les primeres paraules que recordo haver pronunciat després de l'accident van ser: “-Que no m'operen?” Una infermera em va contestar: “-Ja t'hem operat.” Havia perdut la noció del temps durant quatre dies, però sempre havia contestat amb coherència les preguntes que em feien. Això obria esperances. El cervell no havia patit lesions. Tenia el cos fet miques, però el cap governava el meu cos i guardava prou força de voluntat per aferrar-me a la vida.
Els primers dies a la Unitat de Cures Intensives ningú s'atrevia a assegurar a la meva família que sobreviuria. Jo li agafava la mà tan fort a la meva mare que quan una infermera li va demanar que sortís un moment de l'habitació, li va costar Déu i ajuda poder-se'n desfer. Tenia molta por. Al meu diari hi guardo també una altra notícia que va sortir uns dies després de l'accident: “Demanen ajuda a Internet per a una accidentada i col·lapsen el Banc de Sang”. Em van posar 58 bosses de sang en quatre dies. Com que sóc A negatiu, devia desequilibrar les reserves del Banc de Sang i els amics i familiars es van mobilitzar. Em feia gràcia pensar que duria per sempre més la sang de 58 persones, però una infermera em va explicar que la sang es renova contínuament. Però per a mi, és com si encara portés la sang de tots els que em van ajudar.
Moltes visites que rebia a la UCI no podien entrar i els dos acompanyants amb permís per acostar-se al meu llit repassaven la gent que treia el nas per un finestral lateral, inaccessible a la meva vista, clavada al sostre a causa de la meva immobilitat. Un d'aquests dies la meva tieta em va trobar amb els ulls plens de llàgrimes i va quedar sorpresa quan li vaig dir que plorava d'alegria, de sentir-me estimada per tanta gent. També recordo un metge que, quan tornava a la consciència, em va dir a cau d'orella: “Caminaràs i seràs tan guapa com abans”. Això em va donar forces per suportar la dura i llarga recuperació.
Durant el primer any després de l'accident, quan anava d'acompanyant dins un vehicle, tenia l'angoixant sensació que tots els cotxes se'm tiraven al damunt. Però ho vaig superar. Torno a conduir, faig avançaments i, de vegades, no ho negaré, també corro. Deu ser la millor prova que he perdut la por i que és veritat que allò que no et mata, et fa més forta.

Crònica de l'accident sofert per Gemma Avellí, de Borrassà, l'1 d'abril del 2006.

Fongs

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

A tota aquesta colla de dròpols exhibicionistes tancats amb càmeres de televisió dins la gàbia del Gran Hermano m'agradaria veure'ls dins aquest veler claustrofòbic amb els dos guillats que em fan la vida impossible, envoltats per totes bandes d'un monòton horitzó que separa el blau cel del blau marí, sense cap possibilitat d'escapatòria.

Us farà gràcia de saber que aquesta història que pot acabar amb un crim (ja us dic de bon principi que porto un ganivet a la butxaca per defensar-me) va començar amb una simple picor entre els dits del meu peu. Al vaixell no teníem cap tractament contra els fongs i al tercer dia de navegació, la descamació ja havia saltat a l'altra extremitat i avançava impietosa i voraç per tots els meus intersticis. La coïssor s'havia aguditzat fins a convertir-se en un dolor penetrant que irradiava punxades directes al cervell, com si una colla de nans torturadors m'anessin burxant amb agulles de cap. Jo no em podia creure que el meu dolor, que m'obligava a caminar sobre els talons en una grotesca posició simiesca, es convertís en motiu d'escarni pels meus dos companys. Sóc conscient que una travessia es converteix en un infern quan s'enverinen les relacions personals. Dins una closca de nou surant en la immensitat del mar, el pensament queda a la deriva i pren camins obsessius.

Em va doldre especialment que el meu amic Tono, qui m'havia reclutat per a la llarga travessia, s'afegís tan alegrement a la conxorxa. Ni ell ni jo no ens podem permetre adquirir un veler i saciem les nostres ànsies de llops de mar oferint-nos com a tripulants a una colla d'adinerats navegants jubilats que surten fora de temporada.

Vam contactar amb un metge a través de la ràdio del vaixell. La recomanació de mantenir els peus secs i airejats va fer riure els companys. "Serà difícil, envoltats d'aigua per tots costats", va bromejar el propietari de l'embarcació. La segona recomanació del metge ja no els va fer tanta gràcia: calia prendre mesures higièniques extremes per evitar el contagi. Aquí va començar el meu calvari. Em vaig convertir en un empestat, en un risc per a la seva salut: em van canviar de cabina i em van prohibir utilitzar el lavabo. Em rentava i m'afaitava a coberta, i feia les necessitats ajagut sobre una xarxa de la popa que et deixava penjat a poca distància de l'aigua. Em van excloure de totes les rutines. Em sentia com un jueu a l'Alemanya nazi. Mentre ells buidaven ampolles de rom, cantaven i es feien confidències, jo covava un odi silenciós esperonat per les punxades dels peus.

Aprofitant l'embriaguesa d'aquells desgraciats, una nit vaig executar la meva venjança. Mentre cantaven a coberta, vaig esmunyir-me a les seves cabines per fregar tota la seva roba interior -mitjons, calçotets, samarretes- entre els meus dits espellifats. Es mereixien tastar el meu sofriment. En Tono va sorprendre'm mentre em calçava les seves avarques. Em va clavar una mirada emboirada per l'alcohol i se'm va abraonar com un búfal. Afortunadament, els seus moviments eren lents i em resultava fàcil esquivar-lo. Es va colpejar el cap contra un armari i va quedar estabornit.

Com a mínim, ara ja no es riuen de mi. S'han acabat els càntics i les borratxeres. No ens perdem de vista durant el dia, i de nit, ens tanquem per dintre a les cabines. Els veig capaços de tot. I encara ens falta una setmana per arribar a port, on tothom es creuria la versió de dos amics compungits explicant que el seu company malalt, que duia bosses de plàstic lligades als peus per culpa d'una infecció, va relliscar a la coberta, va caure per la borda i va ser engolit pel mar.

Inspirat en una travessia de Xavier Blanquer.

Ceba crua

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
L'Elvis escarxofat al sofà de casa, entre la dona i les nenes, dissimula prou bé, com si fes part de la família, com si la seva presència al menjador mirant la tele fos la cosa més natural del món; però la pudor el delata. Va pujar amb nosaltres la matinada del dissabte després de sopar, només per fer l'última copa, i ja fa cinc dies que viu al pis. S’ha posat cada dia la mateixa roba, que cada cop està més rebregada i put a ceba crua.
L'Evilasio Roda es va creuar de nou en la meva vida a través d'una petició d'amistat al Facebook, la xarxa social on els internautes s'agrupem per escampar comentaris banals, exhibir preferències musicals, literàries i mitòmanes o (aquest és el cas que ens ocupa, o preocupa) recuperar oblidades amistats escolars. Malgrat el rockanroler canvi de nom -diu que el prenien per un pagerol de Las Hurdes-, el rostre trapella del meu millor amic d'infància, de l'ànima bessona amb qui escuàvem sargantanes i socarrimàvem formigues amb lupa, encara es podia intuir al fons d'aquella faç botida i ombrívola que exhibia el seu perfil a la xarxa. A través del xat, l'Evilasio m'havia fet un relat esquemàtic i amable de la seva vida adulta. Pel que vaig poder deduir, havia fet tot de feines poc qualificades. S'havia casat, tenia dos fills, vivia a Badalona i era representant d'una casa de fotocopiadores. Vam parlar de retrobar-nos, però era una d'aquelles invitacions per quedar bé. Res no m'unia al vell amic: posició social, interessos culturals, bagatge intel·lectual. La ingènua complicitat infantil havia desaparegut. Però ell s'esforçava a estrènyer el contacte; qualsevol cosa que jo pengés a la xarxa era comentada, elogiada o recomanada -denotant la seva incultura- per l’Elvis.
Sovint em recordava la promesa de retrobar-nos, fins que un dia em va trucar per anunciar-me un viatge de negocis a Girona. No tenia escapatòria. Vam deixar les nenes amb la cangur i vam convidar-lo a un bon restaurant. Amb la segona ampolla de vi ens va confessar que s'havia separat, que havia perdut la custòdia dels nens i que cobrava de l'atur. La dona em va mirar malament quan li vaig retreure els enganys del Facebook.
El diumenge al matí teníem previst anar a la platja, però ho vam haver de deixar perquè l'Elvis dormia com una marmota al llit dels convidats. No vaig aconseguir despertar-lo fins passades les dues del migdia. Vam anar a dinar a un restaurant i, un cop més, nosaltres vam pagar-li l'àpat. Quan sortíem, semblava revifat. Estirant els braços com traient-se la mandra de sobre, va comentar: "M'agrada aquesta ciutat, potser em quedaré uns dies, si no us sap greu". Jo vaig fer cara de pomes agres mentre la meva dona es veia forçada a contestar: "I tant".
L'Elvis tenia enlluernades les nenes, que el prenien per un pallasso particular i li feien les mil i una trapelleries. A vegades, mentre elles el torturaven damunt l'estora, ell deixava anar un entendridor: "Com trobo a faltar els meus nens".
La nit del diumenge, Elvis va voler fer un tomb per la ciutat i li vam deixar una clau que ja no ens va tornar. El dillluns al matí, vam deixar-lo dormint quan vam sortir a treballar i deixar les nenes a escola. A les quatre de la tarda, l'Elvis encara era al llit. Es devia despertar en sentir la porta, perquè va sortir de l'habitació endormiscat: “Bon dia, què tenim per esmorzar?”
El dimecres vam començar a témer que no ens el podríem treure mai més de sobre. ¿M’hi havia d’encarar i fer-lo fora? “Això seria massa violent”, em va advertir la dona. Ens començàvem a rendir, però avui hem vist que les nenes poden ser les nostres millors aliades: ja no volen jugar amb ell i li diuen que fa pudor.

Un vàlium cada vuit hores

Gerard Bagué

Divuix: Jordi Vergés
Jo només vull que em calmi la ràbia que se'm menja per dintre, que m'esborri del cervell aquestes imatges que em torturen en les quals se li boteixen els ulls mentre l'escanyo amb les meves mans. M'he salvat de fer una bestiesa, ja li ho he dit, però em faig por. Expliqui'm com és possible acabar obsessionat per una noieta ignorant i xavacana com si fos la darrera dona sobre la terra. No m'entra al cap. Deu ser un encanteri, algun beuratge, potser vudú.
Sí, vuit hores al dia durant sis mesos donen per a molt. Mai no vaig entendre que ens escollissin per aquella feina; no lligàvem ni en pintura. Ocupàvem un despatx recòndit d'un solitari edifici d'oficines. Ens havia contractat una desconeguda empresa especialitzada en estudis d'opinió. De seguida ens vam adonar que hi havia gat amagat. Les tasques que ens encomanava el supervisor que ens visitava cada divendres eren absurdes i irrellevants; amb una hora de feina al dia complíem l'expedient i teníem per davant set hores d'ociositat. A les poques setmanes ja sospitàvem que aquella firma aconseguia fons europeus per finançar un partit polític, però com que cobràvem puntualment sense fotre ni brot, pensàvem que ens havia tocat la grossa.
Jo llegia dos o tres llibres per setmana, perquè la Pepi tenia una conversa tan limitada com el seu sentit de l'humor. Ella es feia la manicura, xerrotejava per telèfon i llegia revistes del cor de sèrie B, d'aquelles que comparen culs o assenyalen amb fletxes els sacsons de les famoses. Com que no captava les meves ironies, s'ho agafava a la valenta i m'havia de controlar.
Un dia, sense més ni més, va començar a cultivar una estranya indiferència cap a mi que al principi trobava gairebé infantil, però que a poc a poc m'anava carregant. La seva actitud implicava un punt de supèrbia. Em contestava amb monosíl·labs i parlava per telèfon amb els seus amants com si jo no hi fos. Els suposats comentaris picants dels seus interlocutors la feien riure d'una manera estrident. Llavors vaig començar a obsessionar-me i a perdre la perspectiva de la realitat. La mare sempre em deia que volia precisament allò que no podia tenir. ¿Qui s'havia cregut que era, aquella criatura vulgar i promíscua? Jo havia tingut dones que la superaven en tot.
M'estalviaré d'explicar-li els tronats recursos romàntics que vaig utilitzar per conquerir-la perquè me n'avergonyeixo. Ella es va fer pregar fins a humiliar-me, fins a veure'm arrossegat com un gos afamat. No em faci entrar en detalls, però ja es pot imaginar que a partir d'aquell moment les hores al despatx no ens costaven gens de passar. Ella sabia el que es feia.
Mai no va voler que ens veiéssim a fora. I sap què va passar quan se'ns va acabar el contracte? Em va dir que no em volia veure mai més. Això em va deixar clavat. Jo n'estava enganxat d'una manera totalment irracional; com a una droga, com si tota la meva vida depengués dels seus favors. No ho podia acceptar: li telefonava tothora, li enviava correus electrònics, la seguia pel carrer. Quan em va amenaçar de trucar a la policia, el meu desig es va barrejar amb l'odi. No era conscient del risc, era una cosa superior a mi que no es podia aturar amb la raó. A les nits no dormia: me la imaginava amb altres homes i m'encenia.
I tot fins que fa unes hores, com un autòmat, he anat a trobar-la. Li juro que m'ha salvat la porta de l'edifici, que tenia un vidre de mirall on m'he vist reflectit. M'he fixat que tenia la mirada d'un boig i duia aferrada a la mà la vella raqueta de tennis que sempre guardo al portamaletes del cotxe. I llavors m'he espantat tant que he vingut corrents i no he parat fins a convèncer la seva infermera que m'havia de visitar de seguida.

L'última edició

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Ara que pinten bastos per a tots els diaris del món i sembla que ha començat el compte enrere per aquesta arcaica professió que no es rendeix als dictats de l'espectacle em ve a la memòria que jo vaig veure néixer i morir un diari que amb prou feines va arribar a un any de vida. Podria parlar-vos dels bons professionals que van embarcar-se en aquella aventura incerta i estimulant fins a acabar avorrint el periodisme, dels vans esforços per fer volar aquell resplendent ocell de paper amb plom a les ales, de les muntanyes de diaris retornats que atapeïen el magatzem, dels anunciants que no anunciaven, dels lectors que no llegien, de les nòmines que no s'ingressaven, de les tumultuoses assemblees de personal, de les nits en blanc d'improvisat cine-club a la redacció per evitar que els creditors s'emportessin els ordinadors, de la fraternitat que neix en l'adversitat... ¿És aquest el penós destí que espera als nostres diaris? Voldria creure que no, que la premsa sabrà mudar de pell com les serps, conservant la seva bellesa i el seu verí.
Més m'estimo parlar-vos dels aprenentatges d'aquell any convuls, de les certeses i conviccions que neixen de la pràctica diària de veure la realitat en forma d'article. Entre l'eufòria del primer número i el desencís del darrer exemplar, en aquell diari de vida efímera vaig aprendre que els fossilitzats ensenyaments de la facultat són paper mullat per perseguir la notícia al carrer, que la teoria de la piràmide invertida (ordenar la informació per importància decreixent per si cal tallar el text) era un anacronisme en els temps digitals, que les fotos han de tenir "papu" (algun rastre de vida que les humanitzi o les animalitzi), que no hi ha facultat capaç d'ensenyar a qui no sap escriure, que cal atrapar el lector des de la primera frase i no deixar-lo escapar fins a la darrera ratlla, que es pot dir gairebé tot encara que sigui entre línies, que cal sacrificar la vanitat estilística per la claredat, que és més difícil escriure un bon text planer que un obscur poema de confessionari, que totes les històries poden cabre en un breu, que no hi ha un diari on no hi sobri un article, que no hi ha un article on no hi sobri un paràgraf, que no hi ha un paràgraf on no hi sobri una frase, que no hi ha una frase on no hi sobri una paraula, que les notícies no truquen a la porta, que les grans exclusives cal buscar-les enfangant-se fins als genolls, que molts grans escàndols destapats per la premsa acostumen a tenir el seu origen en la venjança i la cobdícia però gairebé mai en la set de justícia, que un bon periodista ha de tenir memòria d'elefant i ànima de novel·lista, que les opinions més agosarades espanten quan es transformen en titulars, que les esbroncades dels poderosos són la prova evident de la feina ben feta, que el periodisme és un territori propici per a les majors heroïcitats i les pitjors vileses, que l'objectivitat és signe de covardia i sovint dissimula la veritat, que els draps bruts dels anunciants del diari no es poden estendre al terrat comunitari, que l'exhibició de putes és un escàndol a les carreteres però un bon negoci a les pàgines de contactes, que un cadàver al pis de sota és més notícia que 3.000 morts al continent de baix, que a la redacció vals tant com el teu darrer article, que els fonaments d'un diari no són les notícies sinó la publicitat, que la millor crònica del diari d'ahir també serveix per embolicar l'entrepà de xoriç, que el periodisme veraç, rigorós, contrastat, incisiu és el darrer mur per contenir la barbàrie, que en un món sense periodisme (no sense Déu, com va dir Dostoievsky) tot estaria permès.

L'ovella negra

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
El veïnat ha vist en els sets dels pantalons i les rastes llardoses del meu germà rebel, retornat a casa després de cinc anys d'abandonar l'Institut per córrer món, la balsàmica confirmació d'un fracassat anunciat. “Vet aquí el penós destí d'aquell que s'aparta del camí marcat”, adverteixen, tot assenyalant-lo, els pares de família per intentar fer passar per l'adreçador els vailets malcreients. M'avergonyeix que, amb tota naturalitat i sense esperar els resultats de les gestions familiars per trobar-li una col·locació més digna, el meu germà s'hagi dedicat a picar timbres oferint-se per tallar la gespa dels jardins i netejar les piscines. Em resulta intolerable que un home de la seva intel·ligència i noblesa es presenti com un fracassat sense orgull ni ambició. El meu germà val deu vegades més que qualsevol d'aquests senyorets respectables que se'l miren amb llastimós menyspreu.
El meu germà mai no ha estat un covard. Calia ser valent per prendre la decisió de penjar els estudis a tercer de batxillerat i amenaçar d'escapar-se si no el deixaven viatjar. No suportava la rutina escolar; un foc interior el cremava, el rosec torturador que s'estava perdent alguna cosa. A casa, teníem l'esperança que tornés al cap de pocs dies amb la cua entre cames. Ens trucava per telèfon cada setmana, però els contactes es van espaiar i vam acabar rebent postals esporàdiques que dibuixaven la seva ruta de cases okupes: Bilbao, Berlín, Amsterdam. També recordo algunes de les seves sorprenents professions: artesà, malabarista, esquilador de xais o enquadernador de llibres. Vam passar el primer Nadal separats, però el segon vam visitar-lo a París. Aquell viatge va ser un fracàs; ens va deprimir passar aquelles dates de recolliment familiar en un hotel ple d'esnobs. A l'esbojarrada revetlla de Cap d'Any, celebrada a la seva casa ocupada, ens hi vam sentir com extraterrestres.
Vaig patir la marxa del meu germà com l'amputació d'una part de mi mateix; com si s'obrís dins meu un gran forat que s'eixamplés dia a dia. Em va passar pel cap la idea de seguir-lo; jo, que fins i tot m'enyorava quan anava de colònies. No tenia el seu coratge. Mentre ell transitava pel costat salvatge de la vida, jo estudiava Dret i m'incorporava al bufet del pare.
Ahir vam sortir a prendre unes copes a les carpes del Parc de la Devesa. A la matinada, mentre pixàvem sota els plàtans, dos tipus que feien molt mala espina se'ns van posar al costat i van obrir les navalles. Amb el clic de la sortida de la fulla, el meu raig es va estroncar, però no pas el del meu germà. Quan un d'ells ens va amenaçar de punxar-nos si no buidàvem les butxaques, el meu germà, que continuava pixant tranquil·lament sense ni mirar-los, els va etzibar amb seguretat: "T'equivoques. Aquesta navalla pot acabar clavada al teu cor". Jo estava paralitzat de terror. Els dos pinxos van quedar estupefactes i de seguida van mostrar signes de nerviosisme. Per fer menys deshonrosa la seva fugida, un dels assaltants va cridar: "Ens tornarem a trobar, això no quedarà així".
Aquest incident em va fer adonar que el meu germà havia conegut la brutalitat del món i havia après a defensar-se. Va riure quan li vaig dir que m'havia recordat en Clint Eastwood. Em va contestar que només actua així qui no té res a perdre. "Tu tens una feina, una xicota, molts amics, és natural que t'espantis", va afegir amb tristesa, enyorant potser tot el que ell havia perdut en marxar. Vam beure en silenci una altra cervesa, fins que vaig gosar dir-li: "I tu tens un germà i una família, no?" Llavors ens vam abraçar i aquell gran esvoranc que s'havia obert amb la seva marxa es va començar a tancar.

Oposicions

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Ara que conec la seva història i n'he amortallat el cadàver, em sembla ben lògic que el dia que vaig arribar a aquest poblet apartat del món prengués la Rosalia, aquella velleta guillada i neguitosa que m'espiava amagada rere la persiana de casa seva, per una nena curiosa i trapella. Fins i tot diria que aquella primera intuïció tenia la força d'una veritat revelada.
Els escassos i envellits veïns de Sant Sebastià de l'Erm van alegrar-se de saber que jo era la neta de la difunta donya Engràcia i que venia a enclaustrar-me durant sis mesos al vetust casalot heretat -on mai abans no havíem posat els peus- per estudiar unes difícils oposicions. Vaig passar tres dies arrencant teranyines, llençant la roba arnada dels armaris tronats i esventant el tuf de resclosit. M'inquietaven els antics retrats familiars del menjador, però resultaven més terrorífics els buits que deixaven a la paret en despenjar-los. La primera nit en aquell llit que grinyolava vaig passar por, però sabia que m'hi aniria acostumant. Si buscava calma, silenci i recolliment; difícilment podia trobar un lloc millor. No hi havia telèfon ni televisor i per aconseguir cobertura al mòbil calia enfilar-se a un turonet que els avis anomenaven despectivament “la muntanya dels xerraires”.
Vaig encarar la meva taula d'estudi a un finestral que donava a la somorta plaça major, des d'on contemplava la decadència en què havia caigut aquell poble abandonat pels més joves, fins el punt que semblava condemnat a ser engolit de manera imminent per les aigües d'una presa. La Rosalia era l'únic rastre de vida; l'anciana malalta sovint corria i reia com si acabés de fer alguna malifeta, però de vegades, també sense cap motiu, plorava i gemegava amb una desesperació infantil que et trencava el cor. El seu home, en Juanito, es negava en rodó a ingressar-la i mantenia l'aparença de normalitat malgrat els creixents signes de senilitat de la seva dona. Deia que l'internament els trencaria la vida, els allunyaria del poble i de les coses que estimaven. “El que hagi de ser, serà”, afirmava resignat. Juanito tenia una cura extrema per la seva dona: la rentava, li donava el menjar, li ensenyava cada dia el camí de casa i, quan no hi havia altre remei, la drogava amb les pastilles que li havia receptat el metge. Malgrat això, la deixava sola des del matí fins a mitja tarda, mentre ell feinejava al tros. “Si deixo d'anar al camp, també jo em moriré”, advertia. Les veïnes suplien la tasca del marit. Alguns matins treien les cadires al sol i rentaven el cap de la Rosalia com si juguessin a nines; li tallaven els cabells i li reconstruïen el monyo que solia portar abans de la malaltia, però resultava dur veure-la perdre's cada dia pels mateixos carrers, oblidar el nom de les coses i les persones i capficar-se fins a l'obcecació per detalls absurds. L'abandó a que la sotmetia en Juanito em semblava intolerable al principi, però després el vaig veure com un signe de fortalesa, d'acceptació de la vida en tota la seva cruesa. Em recordava a certes tribus d'indis nòmades, que abandonaven al fred de l'hivern els vells que no podien seguir la resta del grup.
Quan la Rosalia va morir, les dones del poble em van venir a buscar per ajudar-les a preparar el cos. Mai no havia tocat un cadàver. La vam despullar i li vam passar una esponja humida. Després la vam vestir i pentinar. Em van fer-li lligar un mocador sota la mandíbula perquè la boca li quedés tancada quan es refredés el cos. També vam lligar-li les mans amb creu damunt del pit. La familiaritat amb què tractàvem aquell cos inert era sorprenent. Fins i tot vam arribar a riure quan un dels braços es resistia a mantenir la posició i una de les dones va dir: “Tossuda fins després de morta!”
Recordo molts detalls d'aquells sis mesos, però ni una paraula del temari de les oposicions, que afortunadament vaig suspendre.

Inspirat en un episodi viscut per Joan i Mavi.