L'ovella negra

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
El veïnat ha vist en els sets dels pantalons i les rastes llardoses del meu germà rebel, retornat a casa després de cinc anys d'abandonar l'Institut per córrer món, la balsàmica confirmació d'un fracassat anunciat. “Vet aquí el penós destí d'aquell que s'aparta del camí marcat”, adverteixen, tot assenyalant-lo, els pares de família per intentar fer passar per l'adreçador els vailets malcreients. M'avergonyeix que, amb tota naturalitat i sense esperar els resultats de les gestions familiars per trobar-li una col·locació més digna, el meu germà s'hagi dedicat a picar timbres oferint-se per tallar la gespa dels jardins i netejar les piscines. Em resulta intolerable que un home de la seva intel·ligència i noblesa es presenti com un fracassat sense orgull ni ambició. El meu germà val deu vegades més que qualsevol d'aquests senyorets respectables que se'l miren amb llastimós menyspreu.
El meu germà mai no ha estat un covard. Calia ser valent per prendre la decisió de penjar els estudis a tercer de batxillerat i amenaçar d'escapar-se si no el deixaven viatjar. No suportava la rutina escolar; un foc interior el cremava, el rosec torturador que s'estava perdent alguna cosa. A casa, teníem l'esperança que tornés al cap de pocs dies amb la cua entre cames. Ens trucava per telèfon cada setmana, però els contactes es van espaiar i vam acabar rebent postals esporàdiques que dibuixaven la seva ruta de cases okupes: Bilbao, Berlín, Amsterdam. També recordo algunes de les seves sorprenents professions: artesà, malabarista, esquilador de xais o enquadernador de llibres. Vam passar el primer Nadal separats, però el segon vam visitar-lo a París. Aquell viatge va ser un fracàs; ens va deprimir passar aquelles dates de recolliment familiar en un hotel ple d'esnobs. A l'esbojarrada revetlla de Cap d'Any, celebrada a la seva casa ocupada, ens hi vam sentir com extraterrestres.
Vaig patir la marxa del meu germà com l'amputació d'una part de mi mateix; com si s'obrís dins meu un gran forat que s'eixamplés dia a dia. Em va passar pel cap la idea de seguir-lo; jo, que fins i tot m'enyorava quan anava de colònies. No tenia el seu coratge. Mentre ell transitava pel costat salvatge de la vida, jo estudiava Dret i m'incorporava al bufet del pare.
Ahir vam sortir a prendre unes copes a les carpes del Parc de la Devesa. A la matinada, mentre pixàvem sota els plàtans, dos tipus que feien molt mala espina se'ns van posar al costat i van obrir les navalles. Amb el clic de la sortida de la fulla, el meu raig es va estroncar, però no pas el del meu germà. Quan un d'ells ens va amenaçar de punxar-nos si no buidàvem les butxaques, el meu germà, que continuava pixant tranquil·lament sense ni mirar-los, els va etzibar amb seguretat: "T'equivoques. Aquesta navalla pot acabar clavada al teu cor". Jo estava paralitzat de terror. Els dos pinxos van quedar estupefactes i de seguida van mostrar signes de nerviosisme. Per fer menys deshonrosa la seva fugida, un dels assaltants va cridar: "Ens tornarem a trobar, això no quedarà així".
Aquest incident em va fer adonar que el meu germà havia conegut la brutalitat del món i havia après a defensar-se. Va riure quan li vaig dir que m'havia recordat en Clint Eastwood. Em va contestar que només actua així qui no té res a perdre. "Tu tens una feina, una xicota, molts amics, és natural que t'espantis", va afegir amb tristesa, enyorant potser tot el que ell havia perdut en marxar. Vam beure en silenci una altra cervesa, fins que vaig gosar dir-li: "I tu tens un germà i una família, no?" Llavors ens vam abraçar i aquell gran esvoranc que s'havia obert amb la seva marxa es va començar a tancar.

Oposicions

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Ara que conec la seva història i n'he amortallat el cadàver, em sembla ben lògic que el dia que vaig arribar a aquest poblet apartat del món prengués la Rosalia, aquella velleta guillada i neguitosa que m'espiava amagada rere la persiana de casa seva, per una nena curiosa i trapella. Fins i tot diria que aquella primera intuïció tenia la força d'una veritat revelada.
Els escassos i envellits veïns de Sant Sebastià de l'Erm van alegrar-se de saber que jo era la neta de la difunta donya Engràcia i que venia a enclaustrar-me durant sis mesos al vetust casalot heretat -on mai abans no havíem posat els peus- per estudiar unes difícils oposicions. Vaig passar tres dies arrencant teranyines, llençant la roba arnada dels armaris tronats i esventant el tuf de resclosit. M'inquietaven els antics retrats familiars del menjador, però resultaven més terrorífics els buits que deixaven a la paret en despenjar-los. La primera nit en aquell llit que grinyolava vaig passar por, però sabia que m'hi aniria acostumant. Si buscava calma, silenci i recolliment; difícilment podia trobar un lloc millor. No hi havia telèfon ni televisor i per aconseguir cobertura al mòbil calia enfilar-se a un turonet que els avis anomenaven despectivament “la muntanya dels xerraires”.
Vaig encarar la meva taula d'estudi a un finestral que donava a la somorta plaça major, des d'on contemplava la decadència en què havia caigut aquell poble abandonat pels més joves, fins el punt que semblava condemnat a ser engolit de manera imminent per les aigües d'una presa. La Rosalia era l'únic rastre de vida; l'anciana malalta sovint corria i reia com si acabés de fer alguna malifeta, però de vegades, també sense cap motiu, plorava i gemegava amb una desesperació infantil que et trencava el cor. El seu home, en Juanito, es negava en rodó a ingressar-la i mantenia l'aparença de normalitat malgrat els creixents signes de senilitat de la seva dona. Deia que l'internament els trencaria la vida, els allunyaria del poble i de les coses que estimaven. “El que hagi de ser, serà”, afirmava resignat. Juanito tenia una cura extrema per la seva dona: la rentava, li donava el menjar, li ensenyava cada dia el camí de casa i, quan no hi havia altre remei, la drogava amb les pastilles que li havia receptat el metge. Malgrat això, la deixava sola des del matí fins a mitja tarda, mentre ell feinejava al tros. “Si deixo d'anar al camp, també jo em moriré”, advertia. Les veïnes suplien la tasca del marit. Alguns matins treien les cadires al sol i rentaven el cap de la Rosalia com si juguessin a nines; li tallaven els cabells i li reconstruïen el monyo que solia portar abans de la malaltia, però resultava dur veure-la perdre's cada dia pels mateixos carrers, oblidar el nom de les coses i les persones i capficar-se fins a l'obcecació per detalls absurds. L'abandó a que la sotmetia en Juanito em semblava intolerable al principi, però després el vaig veure com un signe de fortalesa, d'acceptació de la vida en tota la seva cruesa. Em recordava a certes tribus d'indis nòmades, que abandonaven al fred de l'hivern els vells que no podien seguir la resta del grup.
Quan la Rosalia va morir, les dones del poble em van venir a buscar per ajudar-les a preparar el cos. Mai no havia tocat un cadàver. La vam despullar i li vam passar una esponja humida. Després la vam vestir i pentinar. Em van fer-li lligar un mocador sota la mandíbula perquè la boca li quedés tancada quan es refredés el cos. També vam lligar-li les mans amb creu damunt del pit. La familiaritat amb què tractàvem aquell cos inert era sorprenent. Fins i tot vam arribar a riure quan un dels braços es resistia a mantenir la posició i una de les dones va dir: “Tossuda fins després de morta!”
Recordo molts detalls d'aquells sis mesos, però ni una paraula del temari de les oposicions, que afortunadament vaig suspendre.

Inspirat en un episodi viscut per Joan i Mavi.

La dona madura

L'adolescent enamorat secretament d'una dona madura veu indicis de ser correspost en accions banals de l'objecte del seu desig. La mare de bellesa tardoral i serena li somriu a la porta de l'escola on ell acompanya la seva germana petita.
A l'adolescent no li agraden les noies de la seva edat; les troba superficials, capricioses, immadures, inacabades, com nines de plàstic mogudes per unes mans grolleres. En canvi, en les dones madures hi aprecia una sensualitat discreta però torbadora, el magnetisme de la carn exultant després de la maternitat, la naturalitat i la seguretat dels seus gestos. L'adolescent, a més, ha descobert en aquella dona de l'escola una mirada que amaga una insatisfacció, una buidor.
Vencent la timidesa, l'adolescent se les empesca per entaular conversa amb la dona madura. Ella sempre arriba sola, enfila el quatre per quatre sobre la vorera, encén els intermitents, i acompanya el seu fill fins a la porta de l'escola. Abans se n'anava de seguida, però des que el noi li dóna conversa, es queda vora la tanca fins que toca la sirena. De vegades, la conversa s'allarga i es queden sols, incòmodes, davant un pati desert. L'adolescent sap que ella no treballa, que el seu home té una feina important, que gasta molts diners en roba, que acudeix diàriament al gimnàs i dues o tres tardes a la setmana va tota sola al cinema. La dona madura es converteix en una obsessió per a l'adolescent. Un faldilla nova, uns texans cenyits, unes ulleres de sol, tenen en el jove uns efectes devastadors. A les nits, es dedica a imaginar inversemblants i romàntiques continuacions de la seva relació. L'adolescent és cada cop més agosarat. Algunes tardes, la segueix d'amagat fins al cinema i s'asseu dues files darrere d'ella, només pel plaer de sentir les mateixes emocions. La passió pel cinema dóna caliu a les seves converses. Ella se sorprèn que un noi de la seva edat conegui vells actors i pel·lícules tronades.
Una tarda, al cinema, l'adolescent mira de forçar una trobada casual. El jove es deixa veure davant d'ella, però la dona no li diu res. Un cop acabada la pel·lícula, quan ell s'aixeca i es gira, s'adona que ella ja no hi és. L'episodi del cinema el desmoralitza, però unes setmanes més tard, la dona li parla d'una pel·lícula que ell no ha vist i s'ofereix a deixar-li el DVD: “Si vols, passa per casa aquesta tarda”. L'adolescent, eufòric, ho interpreta com una promesa d'amor. Potser la miraran junts. La seva ment es dispara: carícies al sofà, el tacte dels seus llavis molsuts...
Però quan la minyona li diu que la senyora està malalta i li ha deixat un DVD sobre la taula, el món s'ensorra. Ell reclama veure-la, exigeix veure-la. Finalment, apareix al capdamunt de l'escala i baixa teatralment, com una estrella de Hollywood. L'adolescent la contempla amb una fiblada al cor. No sembla malalta, però està nerviosa i s'esforça per esbandir-lo. L'adolescent sap que no es perdonaria marxar d'aquesta manera, sense acabar amb la incertesa que el tortura, així que li confessa el seu amor d'una manera ridícula, atropellada, penosament sincera. La dona madura l'escolta entre afalagada i trista, mentre fa que no amb el cap. Al final, quan cal que ella justifiqui d'alguna manera la seva negació, només repeteix: "Treu-t'ho del cap, treu-t'ho del cap".
L'adolescent, conscient del seu fracàs, s'adona que només li queda persistir en la caiguda, per això li pidola una abraçada. Com que ella ja s'ha posat l'abric perquè fa tard a la perruqueria, el contacte del seu cos no li aporta calidesa ni erotisme. Li sembla que just en el moment de separar-se, ella li ha fet un petó fugaç a la galta, però no n'està segur.


Inspirat en un episodi viscut per J.P.

El nen dolent

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Vaig començar a preocupar-me pel nen dolent després d'aquella nit que gairebé el mato. Va sortir com un boig d'una cruïlla sense visibilitat damunt la seva bicicleta de muntanya i es va plantar davant del meu cotxe. Vaig clavar el peu al fre, les rodes van xericar i el vehicle va quedar aturat a pocs centímetres d'esclafar-lo. Se'm va glaçar la sang. Per una dècima de segon no havia fet volar pels aires aquell vailet inconscient. Amb les mans tremoloses sobre el volant, el vaig veure allunyar-se serpentejant carretera amunt, pedalant a peu dret sobre la bicicleta sense llum. La seva vida havia estat a les meves mans i ni tan sols s'havia girat, com si cada dia jugués a la ruleta de la mort.
El nen dolent vivia a la meva urbanització i la seva mala fama el precedia. A les converses del veïnat, sempre hi havia algú disposat a fer-nos saber la seva darrera entremaliadura d'en Guillem. Es ficava en baralles i acostumava a ser el protagonista o l'instigador de les bretolades més comentades. Viure en aquell clos residencial benestant, on tots ens coneixíem, ens controlàvem i ens criticàvem, jugava en contra seva. Tothom sabia que havia desfullat a pilotades un frondós arbust del jardí comunitari i, uns hores més tard, li havia posat un ull morat a un nen de la colla. Però en Guillem no feia cara de trapella; al contrari, se'l veia desmanegat, vulnerable, amb uns ulls foscos que inspiraven més compassió que temor. De seguida em vaig adonar que la seva suposada inclinació per la maldat no era més que una manera desesperada de fer-se veure, de buscar l'atenció que a casa li era negada. I d'espolsar-se la ràbia contra el món. Els seus pares s'havien separat per convertir-se en enemics, en un d'aquells matrimonis trencats que exhumen constantment intimitats putrefactes de l'antiga vida en comú per infringir el màxim dolor a l'exparella. Tots dos destil·laven un odi corrosiu que va acabar esquitxant el fill. De petit, en Guillem devia ser l'innocent ninot de drap de les batusses i els xantatges sentimentals dels seus pares, però en fer-se gran, s'havia convertit, simplement, en un destorb. El pare, casat amb una dona més jove, havia format una nova família on l'inadaptat i problemàtic Guillem feia més nosa que servei. La mare, amb un càrrec que li exigia llargues jornades laborals, s'havia quedat la casa familiar a la urbanització, que incloïa el cotxe, el mobiliari i el nen. Una soferta minyona dominicana s'ocupava de tot.
Una nit vaig veure en Guillem passejant capcot -sempre semblava que havia perdut alguna cosa- per la gespa dels patis posteriors, contemplant a través de les finestres de les cuines com les famílies sopaven davant de la tele. De sobte, es va ajupir i va recollir de terra un objecte que no vaig poder distingir. El va llançar amb força per damunt de la tanca de la casa que tenia al davant. Vaig adonar-me que es tractava d'una petita pala de jardiner just abans que esmicolés el vidre. Jo desitjava que fugís, però es va quedar immòbil fins que l'amo de la casa el va poder engrapar pel clatell. Llavors vaig decidir baixar al jardí i explicar que ho havia vist tot, que en Guillem jugava amb la pala i se li havia escapat de les mans. Un accident absurd que cobriria l'assegurança.
En Guillem em mirava incrèdul. Un cop aclarit l'incident, em va seguir sense dir res fins al portal de casa, com un gos agraït a qui has salvat de ser bastonejat. I llavors, veient-lo palplantat davant meu, desconsolat i perdut, vaig fer una bestiesa, vaig dir-li unes paraules que intuïa que em portarien molts maldecaps, vaig llançar-me de cap dins un esbarzer.
-Seré el teu pare secret i t'estimaré com si fossis fill meu.

Inspirat en el testimoni de D.B.

Successos

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Podríem dir que vaig entrar al món del periodisme amb un baptisme de sang. Jo havia sol·licitat una plaça de becari d'estiu a la secció de cultura, però vaig anar a petar a successos. El meu caràcter tímid i meticulós no s'adeia amb les urgències i els excessos d'aquelles pàgines, però no vaig poder triar.
El cap de la secció i únic component, una esquerpa rata de redacció revestida de cinisme, em va acollir amb estudiada indiferència; va apropar-me una cadira a la seva pantalla: "Seu i aprèn". De seguida em va impressionar com n'estava de bregat en el tracte diari amb la crueltat humana: explicava amb un peculiar sarcasme anècdotes esfereïdores, farcides de detalls morbosos, sobre crims, autòpsies i violacions. Normalment, dedicava les tres primeres hores de la tarda a la xerrameca telefònica: ara un portaveu policíac, ara un confident, ara un expolicia. Després, pres d'un rampell, es llançava com un foll sobre l'ordinador, martellejant les tecles amb els dits índex de cada mà i escampant sobre el teclat la cendra del seu sisè dit en forma de cigarreta. A la fi de cada paràgraf, feia una pipada fonda estarrufant-se, satisfet com un gall. Amania les cròniques amb hipòtesis i suposicions de collita pròpia. El segon dia, fart del meu paper d'estaquirot, vaig gosar suggerir-li algun canvi en els seus textos plens de retòrica d'El Caso, castellanismes i faltes d'ortografia. Els acceptava a contracor, i de seguida em va parar els peus: -"Vols deixar sense feina les nenes de correcció? No siguis tan llepafils!"
Als migdies fèiem el vermut amb policies i guàrdies civils en tavernes greixoses a tocar de les comissaries, intentant, amb resultats discrets, fer-los buidar el pap. Quan ens veien entrar, exclamaven divertits: "¡Peligro, la canallesca!". Magnificaven el joc del Reial Madrid i bevien pacharán, que pagàvem nosaltres. En sortir del primer bar, el meu mentor periodístic ja em va renyar: "L'has cagat, nano. Com se t'acut contestar-los en català? Ni l'hora, et diran".
A mitjan d'agost, quan tot just havia publicat dues columnetes que el meu cap havia convertit en il·legibles, el director va preguntar, tot passant: "-Què, ja el veus preparat?" L'as dels successos va contestar: "Està massa verd, però se'n sortirà!" En aquell moment vaig descobrir amb terror que l'endemà el meu mentor se n'anava de vacances i em passava el mort. Un inexpert becari quedava com a únic responsable de la secció. El director del diari em va tranquil·litzar d'una manera ben curiosa: "No pateixis, a l'agost la gent només llegeix els titulars".
La responsabilitat m'angoixava. Les primeres nits patia insomni i les següents, malsons terribles on familiars, amics i veïns m'esperaven al quiosc per retreure'm que la pàgina de successos estava en blanc o que havia confós el nom de la víctima amb el de l'assassí. No tenia temes ni contactes (el cap s'havia endut finalment l'agenda que havia promès deixar-me) i el panorama informatiu del pic de l'estiu era una bassa d'oli: ni accidents de trànsit, ni baralles de turistes a Lloret, ni plagues de meduses, res de res. Suava tinta i buscava notícies sota les pedres. Sovint, repicava dissimuladament notícies d'altres diaris.
I llavors va passar el miracle. Una dona va trucar al diari explicant que havia trobat un ull de vidre dins un pot de melmelada. Quan vam publicar la notícia -amb foto inclosa-, va començar l'allau de trucades sobre troballes inversemblants: una dentadura postissa dins un pot de cacau en pols, un ratolí dins una barra de pa, un preservatiu usat sobre els ingredients d'una pizza. Era la meva serp d'estiu. Estava salvat.

Inspirat en el testimoni d'un becari en un diari.

La sang dels rojos

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Mossèn Gironella em va oferir l'hòstia consagrada amb l'agraïment dibuixat al rostre; satisfet de trobar enmig d’aquella trepa de rojos, marxistes i menjacapellans que omplien la presó del seminari de Girona un únic home devot, un pres penedit capaç de matinar per assistir a la primera missa. Només quan vaig abaixar el cap paladejant la sagrada forma em vaig adonar que el capellà duia els baixos de la sotana tacats amb la sang dels afusellats d'aquella mateixa matinada a la tàpia del cementiri. Un regust amarg em va omplir la boca. Vaig reprimir el rampell d'escopir-li amb ràbia l'hòstia a la cara. Tremolava com una fulla i les cames em flaquejaven mentre sortia d'aquella capella buida que, de sobte, em semblava plena d'una aire irrespirable i malèfic. Aquell dia em va caure la bena dels ulls: l'església capaç de beneir aquells vils afusellaments i passejar sota pal·li el gran carnisser no podia creure en el mateix Déu que jo. Combregar amb aquell capellà castrense que oferia absolucions davant l'escamot d'afusellament em feia còmplice dels seus crims.
Vaig passar mig any en aquell recinte eclesiàstic reconvertit en l'infern venjatiu dels vencedors. De seguida t'adonaves que el teu destí depenia d'una ruleta macabra: judicis sense garanties, denúncies falses ordides per veïns ressentits, la voluntat de matar per aniquilar tota esperança. Moltes matinades, em despertaven els crits dels presoners que els soldats havien de treure a culatades de la nevera, una cambra tètrica on separaven els condemnats a la pena capital. I molts d’aquests matins, veia passar l'ombra sinistra de mossèn Gironella que anava a dir la missa en una capella buida.
Aquell capellà hieràtic i impassible era ben diferent del director de la presó, que reflectia al seu rostre un turment indescriptible. Si no fos pel seu vestit, l'hauríem confós amb un dels presoners demacrats que jeien o passejaven pel pati com ànimes en pena. Els seus ulls enfonsats i pesarosos, el seu rictus amarg expressaven l'espant i l'aversió de saber-se el màxim responsable de la maquinària monstruosa que regia aquella instal·lació. Entre els presos corria el rumor que el dia que tocaven afusellaments es drogava per donar-se ànims, o per evadir-se. Es tancava al despatx i no en sortia en tot el dia.
Vaig aconseguir suportar aquell tancament gràcies a les notes d'ànim que la meva dona m’amagava cada dia dins la nansa de la carmanyola del menjar. Aquells retalls de vida quotidiana de la família em van salvar la vida: a l'Olga li ha caigut una dent, tenim un ratolí a les golfes, ens hem banyat a la platja de Sant Antoni.
Però el capellà malvat s'havia entossudit a salvar-me i no perdia oportunitat d'oferir-se com a confessor. Havia demanat els meus informes i sabia que, a més d'afiliat a Esquerra Republicana, havia estat membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Els seus oferiments eren per a mi com una temptació diabòlica que em calia resistir. Tots els presos sabien que em pressionava perquè jo era l'únic que podia evitar que les seves misses a l'alba tinguessin com a escenari una capella desolada. Volia una victòria, una conversió, un trofeu. Em va arribar a insinuar que el meu alliberament depenia de l'assistència a les misses. A mesura que s'obsessionava amb mi, deixava més al descobert la seva recargolada maldat. Llavors vaig tenir el convenciment que les seves taques de sang no eren fruit del seu afany d'oferir un consol proper als ajusticiats, sinó un gest torero semblant al d'aquells matadors que s'acosten expressament al toro ensangonat per exhibir, amb el roig viu damunt el seu vestit, el seu suposat heroisme.

Basat en el testimoni d'interns de la presó de Girona entre 1939 i 1945.

El niu

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

L'harmonia de la nostra comunitat de veïns es va començar a esquerdar quan un atípic rodamón es va instal·lar just al costat de l'entrada de l'edifici. Va muntar el seu cau en un estret i ombrívol carreró en desús que intimidava els compradors més decidits i era causa directa del fracàs de tots els negocis que s'havien instal·lat al seu únic local. La primera nit, la còrpora del rodamón només s'intuïa sota els cartons d'una nevera Miele, just davant les rònegues portes de vidre infestades de grafits que no s'obrien des de feia uns cinc anys.
L'home, que de seguida es va fer omnipresent, lluïa sempre un vestit fosc força elegant, gens propi d'un vagabund, i s'esforçava a entaular conversa amb els veïns aprofitant les seves entrades i sortides. A primer cop d'ull, qualsevol que el veiés, palplantat a l'entrada amb els braços creuats, l'hauria confós amb un conserge desvagat o amb un veí que s'havia deixat la clau. En un correcte castellà, parlava del temps, de futbol o deia fàstics del govern. Al cap d'uns dies, va aparèixer arrossegant dues enormes maletes, de les quals van anar sortint mantes, quadres, fotos familiars i andròmines de tota mena que en dies successius van envair tot el passatge. El seu afany de tornar acollidor el modest niu instal·lat en aquell carreró va arribar a l’extrem que, veient-lo escoltant els partits de futbol del diumenge en el seu transistor, escarxofat en una estrafolària butaca engiponada amb roba vella, teníem la sensació d’irrompre en la seva intimitat, de ficar-nos a casa seva. Va començar a demanar almoina molt dignament: s’acostava discretament i et preguntava si li podries deixar vint euros mentre li tramitaven la jubilació.
Els veïns de l'escala, al principi sorpresos i expectants, van acabar dividits en dos grups: els que li baixaven menjar i li donaven almoines i els que volien fer-lo fora a qualsevol preu i trucaven inútilment a la policia local. Els agents se'l van emportar uns quants cops, ell i maletes, però de seguida reapareixia amb un esperit renovat i refeia el seu niu com un ocell laboriós després d’una tramuntanada.
Els veïns antirodamón van redactar un escrit adreçat a l'Ajuntament on esmentaven la degradació de l'entorn i el risc d'incendi que suposava l'acumulació de deixalles. La carta al·ludia a la Síndrome de Diògenes, esbombant alguns casos recents recollits per la premsa.
En una agitada reunió de propietaris, vaig proposar –una mica picat per l’obcecació dels antirodamón- contractar-lo com a porter de l'edifici, fent habitable el local dels baixos. Una anciana que li duia entrepans (de la mateixa manera que duia molles de pa als coloms de la plaça) va ser l’única que s’hi va mostrar favorable, opinant que podria controlar les entrades i sortides de “gent sospitosa”, ajudar a baixar les escombraries, fer petits encàrrecs i reparacions domèstiques. Una veïna del primer va contraatacar oferint-se per tirar-li cada vespre galletades d'aigua des del seu balcó i un dels més exaltats va proposar recórrer al Zotal, com havien fet per expulsar les prostitutes d'una cruïlla d’un poble de l’Empordà. La reunió es va descontrolar: van volar els insults i vam estar a punt d’arribar a les mans.
El nostre rodamón va desaparèixer uns dies després d’aquesta convulsa reunió a causa d'un fosc incident del qual circulen versions molt contradictòries. La més creïble afirma que uns borratxos el van apallissar de matinada i es van pixar damunt les seves coses. Ja han passat uns quants mesos, però encara no puc evitar de classificar els veïns, quan me’ls trobo a l’ascensor, entre partidaris o detractors del rodamón.

Inspirat en una experiència de Toni S.